El 24 d’abril proppassat, Diari La Veu del País Valencià, en el marc de la campanya electoral per a les votades Municipals i Autonòmiques del 28 de maig, em va publicar el primer de tres articles titulat: «Carlos Mazón en campanya electoral» el qual, si voleu, el podeu llegir ací; on em feia ressò que l’ara, molt al meu pesar, president del País havia estat rebut pel diari El Mundo, on mostrà els seus propòsits si fos triat. Res d’estrany, perquè l’ínclit, com llavors vaig pronosticar, fou rebut també l’11 de maig pel diari La Razón, i dimarts 3 d’octubre proppassat, com no podria ser d’una altra manera que es diu ara, pel pronosticat llavors ABC. Es podrà veure sense massa esforç el nacionalisme espanyol que traspuen els rotatius reaccionaris i l’altre.
L’altre, Mazón, el deixeble de Zaplana, un rentacares propagandista de tot allò procedent de Madrid, perquè a l’altiplà són més poderosos, puix hi ha Rei i endemés les claus de la caixa forta d’enllà i d’ací, amb eixos paràmetres comuns, s’afanyà i afanà a dir a l’ABC estant que, l’espanyolitat del País Valencià, «és part de la identitat i de la història dels valencians, al temps d’afegir que no hi ha moltes comunitats bilingües que puguen dir això d’Espanya», en una clara al·lusió, entre altres, als germans del Nord. Un servidor aferma que els nacionalistes espanyols i alhora tradicionalistes i de las JONS, només veuen nacionalistes pels arreus, sense voler mirar-se el propi melic brut d’immundícies. Caspa inclosa, clar.
Un repàs breu per la història del País em diu que, si soc bilingüe és perquè al llarg de les epopeies despietades del passat de banda dels ínclits esmentats, l’idioma dels meus ha estat minoritzat inclementment, aplegant quasi a l’arraconament a base de posar-nos la por a les butxaques per la força i altres coses. Una por de vegades cruenta començant pels hereus dels Reis Catòlics del tanto monta, monta tanto, els seus successors austríacs, borbons, els feixistes colpistes de Primo de Rivera, i com no, per aquell afeccionat al braç incorrupte de Santa Teresa, les seues represàlies, així com pels capellans, frares, la Inquisició, consuetes, la inamobible i sacrosanta constitució del 78, la qual encara arrecera ara jutges, exèrcit i tutti quanti.
Vicent Andrés Estellés el poeta del poble, un tipus que els fa por, per això de tant en tant tomben la seua estàtua seient a la plaça de l’Ajuntament del seu poble, i el nostre per a tots aquells i aquelles que se l’estimem, ens recorda a Vicent Peris mort i esquarterat en la primera Germania, per obra i gràcia de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya:
«El capità del poble caminava entre el poble. Nascut al mateix poble i patint com a poble els greuges seculars, els atacs, la misèria, els dictàmens dictats, mentre una sang corria i s’escolava lenta pels escalons del poble, fou capità del poble en retrobar-se en el poble. I dictava consignes de coratge al seu poble. El poble l’escoltava molt àvid, en silenci, com si rebés el do d’alguna eucaristia, agenollant l’afany i també l’esperança i vinclant el seu cap al manament profund. Així passaren fulls, els folis de la història. Ara, el capità del poble caminava amb el poble.»
Seguint el fil del present relat, el New President de la Generalitat del País, fent gal·la d’una autopropaganda cínica i rebordonida, li ha omplert les orelles d’allò que l’ABC volia oir, relatant unes primeres mesures que ha posat en marxa, com anunciant deduccions per despeses de salut i esports, al temps d’una rebaixa fiscal per la compra d’habitatge, i un avantprojecte de Llei que modificaria el tram autonòmic de l’Impost de Successions, tot sense augmentar ni un cèntim ni mig, els impostos dels més acabalats d’aquesta soferta comunitat de veïns, que es lliurarien, una injusta vilesa. I una altra tan vil o més, ja que el valencià deixarà de ser la llengua vehicular a les zones castellanoparlants de la «región».
Mazón no els ha dit res, ni ha advertit que, si el valencià deixa de ser llengua vehicular, als estudiants els entrebancaran l’oportunitat i dret de ser bilingues, aprenent valencià com cal, i després ja fos en educació o en sanitat, alguns d’ells convertits en professionals de matèries sensibles i serioses com educació i sanitat, quan els diguem en valencià què ens passa, ens diran amb una desvergonyia insultant a la resta: «A mi hábleme en cristiano», Però clar, allò que Mazón i l’ABC volen és, més prompte que tard, que tothom esdevingui monolingüe, atès que «la españolidad es parte de la identitat de los valencianos».
Ja els dic de bestreta que, la meua identitat, no. Això sí, els done solemnement gràcies, ja que per la seua imposició històrica, el bilingüisme conserve, i usaré el castellà, ara esdevingut «español», quan em doni la república gana, tot i que seguraremt serà que em diguen: «Usted quien es para tanto», tot i que si fa no fa, els podria dir «Ah, yo soy uno de aquellos durmientes en el colchón Pikolin gracias a ustedes, no obstant eso, dormiria en un matalàs de pellorfa de dacsa, si ustedes me quieren amenazar quitandome ese derecho, claro»
El President de la Generalitat Carlos Mazón Guixot, per acabar d’arrodonir-ho, ja quasi a les acaballes de l’acte, ha manifestat a l’auditori agraint-li al diputat de Vox Carlos Flores, el gest que va «possibilitar» la conformació d’un govern en la comunitat de veïns, en apartar-se’n fent cas de la línia vermella imposada i establerta per ell, ja que Flores havia estat condemnat, com sabem, per violència masclista vers la seu exmuller temps arrere. Per tant, amigues i amics, l’ABC i l’auditori contents perquè tothom franquista és, d’allò més bo.
Adeu-siau, com no, amb Vicent Andrés Estellés de Burjassot i el seu poema «Jo soc Ningú, i Ningú m’anomene», extret de l’antologia de Pobles del Mural del País Valencià, a cura d’Honorat Ros i Pardo, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, eixa AVL, que Mazón i companyia volen que s’assemble al valencià del carrer de la mà de l’actual Rat Penat.
«Ho he dit i mai ningú em va fer cas. He proclamat un propòsit tenaç d’ésser ningú pel camins del meu poble. La meua veu s’extinguirà en la pols. La meua veu serà pols i sols pols. Perdurarà tan sols allò que diu. I diu, només, la voluntat d’un poble. Poble sotmés, sacrificat, sofert! Parle per a tu, ara intente parlar per tu només, excloent la possible proclivitat a vanitats presumptes. Jo sóc ningú, i ningú m’anomene. Potser més clar, o més obscur encara: em reconec en el poble i sóc poble».
Estellés de Burjassot i dels tots el pobles del País, compte: Per quina regla de tres m’eriçones! Ja ho sé, en parles de mi als teus poemes, així com dels meus i del meu poble, en l’idioma meu, dels meus, i del meu poble.
