Amb el propòsit de ser el pròxim president del País, Déu no ho vullga, Carlos Mazón ha estat rebut pel diari El Mundo, acèrrim girondí pregoner del castellà, com també monàrquic de pro; tot i que pareix una contradicció, res d’estrany, el rotatiu duu eixe camí i premissa, des de la seua posada en marxa. Com que el diari és a Madrid, el va rebre en el marc d’un desdejuni electoral que sovinteja d’organitzar. Alberto Núñez Feijóo ho tenia a tocar i el va arropar en companyia de nombroses gavines i gavinots, entre els quals no es va vore ni Zaplana ni Camps ni Rus ni el ionqui del diner ni Torró, l’exalcalde de Gandia.
D’altra banda, fa poc, el 27 de desembre, un servidor en l’article titulat «Carlos Mazón Guixot, nou president de la Generalitat?», que podeu llegir si vos ve de gust ací, s’hi feia ressò que havia sigut exalçat per OK Diario, amb la mateixa finalitat, exercir d’altaveus propagandístics del Partit Popular; res d’estranyar tampoc, ja que, me’n jugue dobla contra senzilla, que serà enlairat també per La Razón i l’Abc ipotser per algun altre mitjà de comunicació més de la seua cordada i interessos, amb la mateixa finalitat: seguir orquestrant allò de Una, Grande y Libre.
El desplegament de periodistes, per part del girondí, ha estat extraordinari, perquè començant pel seu director senyor Joaquin Manso, seguint per la periodista de capçalera Lucia Méndez i acabant en la Jefa de sección política, Marisa Cruz, acreditada davant el Congrés de Diputats, els quals tots plegats s’han esplaiat de valent contant allò que convenientment s’han cregut de «l’ínclit», amb un parèixer comú: aquesta Comunitat de Veïns és clau indiscutible per a decantar la balança al seu favor en el pròximes votades autonòmiques i municipals del 28 de maig.
Mazón ha estat al desdejuni per a difondre les idees polítiques comunes, amb la finalitat de rebre les seues benediccions. El deixeble de Zaplana disposa per acontentar l’auditori d’un lema: «Sánchez ordena i Puig obeeix», a còpia, segons Marisa Cruz, d’aquell d’Ayuso «O Sánchez o España». Atenent-se a ell, manifesta el sublim: «Els comicis del 28-M van més enllà de qualsevulla altra votada, i marcaran el canvi en Espanya, un canvi que a València li suposarà dotar la sanitat amb el 30% del total del pressupost i reduir impostos massivament a la majoria dels ciutadans que veuran una rebaixa en tots els tributs autonòmics».
Al meu entendre, Mazón posa de manifest allò que valencianes i valencians estem tastant des de l’antuvi dels nacionalistes de l’altiplà, esdevenint dolent i paradigmàtic: lligar el nostre destí a l’Espanya ancestral, capoladora ara i adés d’anhels i de butxaques. Per tant, Mazón, ometent els riscos que li planten un polígraf o que li cresca el nas a la manera de Pinotxo, mamprèn a contar mentides, també és el seu model, adduint que la comunitat de veïns eixirà beneficiada amplament, ja que «els valencians seran els qui menys impostos paguen de tot Espanya». No ho diu si serà a la manera de la gloriosa Ayuso, o més aviat sí. Mazón passa de les mentides a prestidigitació, perquè assegura que una suposada mancança d’ingressos tributaris, «serà compensada amb una major activitat econòmica». Ah, sí, va!, perquè totes i tots els parats, endemés dels empleats precaris, d’una vegada per totes gaudiran d’allò que mereixen.
Afegeix l’escolà d’amén, i segueix enaltint allò que farà, amb les maneres d’aquella frase lapidària de qui fou president del govern espanyol Adolfo Suárez, Déu el tinga en la Glòria; puedo prometer y prometo: «ningun ciutadà pagarà més de la mitat d’allò que representen els seus guanys, perquè “això seria requisar”». És a dir, el deixeble de Zaplana endemés de titllar d’incautador l’adversari, es converteix en salva «pobres», com aquell Robin Hood contra el sheriff de Nottingham.
Mazón, ja ho sabem, ha donat senyals de ser un cínic polític, el seu mentor ja ho era. Per tal motiu, endinsant-se amb el seu model lingüístic, promet que: «cada ciutadà podrà parlar cada llengua com vullga i quan vullga. Es podrà elegir lliurement sense imposicions i prejudicis». Seguint l’ínclit grandiloqüent amb aquestes paraules: «La Senyera no es decantarà davant ningú, perquè hi disposem d’una cultura i identitat pròpia. Som un poble espanyol, molt espanyol i molt valencià. Davant un model excloent i sectari que lideren Puig i Sánchez.» Algunes i alguns de vosaltres veieu en aquest sermó, un anticatalanisme disfressat?
Així que amigues i amics, qualsevol funcionari o funcionària ens podrà dir clar i ras, dos i dos quantes en fan, perquè estaran protegits per lleis i reglaments donat que el deixeble de Zaplana diu de la nostra llengua que: «Es podrà elegir lliurement sense imposicions i sense perjudicis ideològics». Referent al model educatiu manifesta: «Aplicaré el model lingüístic amb sentit comú i oferiré els recursos bastants perquè els pares puguen triar en quina llengua estudiaran els seus fills». És a dir, quan governen, tots els estudiants de tot el nostre territori, ja fos de predomini lingüístic com d’exempció, estudiaran en la llengua que els done la reial i democràtica gana.
Crec fermament, si es pot aplicar fermesa en el meu cas, que tothom d’El Mundo i els assistents al desdejuni es quedaren fregant-se frenèticament les mans. Cal afegir, puntualitzant i recordant, que aquesta crònica ha estat escrita per la senyora Marisa Cruz, nomenada al segon paràgraf del present article. També convé recordar que el senyor Mazón va presumir, fa un temps, de saber parlar en valencià, tot i que em pareix una fal·làcia com un cabàs, ja que més aviat l’haurà parlat com el seu correligionari, l’expresident Aznar, és a dir, en la més absoluta intimitat, ja que públicament no amolla ni una paraula ni mitja en la llengua del País.
Després de l’exposició i crònica de l’acte de la periodista Marisa Cruz, pel que fa a la senyora Lucía Méndez, al seu article diserta més realistament; de vegades sorprenent un tant crítica. Com que el meu propòsit és comentar al més desgranat possible, la intervenció del candidat a President del País senyor Mazon, i el parer de Lucía Méndez i el director Joaquín Manso, tanque ací l’article momentàniament per a poder en uns dies comentar la resta en un altre al més prompte possible.
Mentrimentres, vos deixe amb aquest poema de Vicent Andrés Estellés, diuen que va morir, doncs no ens deixà, vegeu-ho en aquest poema publicat sota els auspicis de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en Antologia del Mural de País Valencià a cura i selecció d’Honorat Ros i Pardo.
A Valencià sonen els problemes del poble demanen amb paraula clara solució. I torna a ser València ressò de tot un poble de llauradors i pescadors. Caminen les riuades brusques de gents del camp. Exigeixen remei als seus plantejaments. Són urgents i no poden demorar-se més temps. Oh companys germans de la terra. Camina tot l’horta com un home tot sol. Duen pancartes. Duen preguntes. Esperen la resposta a la porta del temple. Esperen la resposta justa. Llauradors de la terra, de l’horta i el secà, del vi i de la taronja, de l’arròs i dels blat. Perquè és vinguda l’hora d’exposar la injustícia, les tongades de pena inútil… Voleu l’autonomia, coleu el poder prop de vostres esperances i vostres patiments. Voleu solucions i no bones paraules. Voleu més llibertat.
