Les eleccions autonòmiques del passat 28 de maig, com sabem, les ha guanyades la dreta en la majoria de casos. Com molta gent, no entenc per què l’esquerra ha perdut estos comicis. Per la política feta pels esquerrans, en coalició o sense, crec que ha sigut una derrota immerescuda, encara que analitzant i escarbant podem comprendre o intuir algunes de les raons d’eixa derrota, imputable més que res a les actuacions i maneres de fer política de partits, grups o persones amb càrrecs ministerials, de l’ala esquerra de l’actual Govern de Coalició. Pense que les eleccions, l’esquerra les ha perdudes, principalment, pel fonamentalisme i dogmatisme d’algunes decisions massa cridaneres del sector dur de Podem en el Govern. Eixes decisions, com la gran pifiada de la llei del sí és sí, potser han sigut, a més de l’aire ultradretà que corre per Europa, més determinants que les positives accions, lleis i disposicions dutes a terme també pel Govern liderat per Pedro Sánchez.
En el cas valencià, concretament, encara és més difícil d’entendre la derrota del Govern del Botànic, a banda de vore’s perjudicat per la política estatal, perquè crec que s’ha fet una boníssima política en general, encara que algunes línies d’actuació han sigut manifestament millorables. Per exemple, la política lingüística aplicada per la Direcció General de Política Lingüística i consentida per la resta del Consell. Hi ha molta gent que ha deixat de votar el partit responsable directe d’eixa política pel tipus de requisit lingüístic projectat o aplicat, per l’enorme quantitat de suspensos de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i per altres biaixos i censures. Quina diferència respecte a la política lingüística del PSPV-PSOE dels 80/90!
Però en una democràcia autèntica, com la nostra, guanyar i perdre unes eleccions forma part de la pràctica política democràtica. L’alternança en el poder és una condició indispensable que ha de tindre un règim democràtic. Sense això no hi ha democràcia real, com no n’hi ha a Rússia, Ucraïna i en molts països d’Hispanoamèrica, encara que hi hagen eleccions o paripé d’eleccions.
Els votants o potencials votants de Vox, que no tinguen la condició de milionaris, han de saber quin és l’ideari i el projecte concret d’este partit, en tots els camps, però també, i molt especialment, en el dels servicis públics, i en què els afectaria, en cas de governar Espanya, amb la suficient força.
Vox, en general, beu de la ideologia de l’extrema dreta tradicional, antagònica de qualsevol avanç social o de pensament, però el seu projecte en el camp socioeconòmic i en el sector i servicis públics no s’adiu al tradicionalisme polític espanyol, ja que professa un ultraliberalisme econòmic i social a ultrança. En eixe sentit, preconitza la privatització generalitzada de l’educació, de la sanitat, de la Seguretat Social, del sistema públic de pensions, i, en general, de tot allò que siga públic i solidari per a la ciutadania. Això significa el desmantellament o la reducció dels sistemes públics d’educació, de sanitat, de la Seguretat Social, de les pensions i la seua substitució per empreses privades de manera generalitzada. Vol dir que l’escola pública, com a molt, seria residual, la “normal” i/o de qualitat seria de pagament; la universitat, per als rics; la sanitat estaria majoritàriament en mans d’empreses privades, i accedir als seus servicis seria pagant, al comptat o amb afiliacions a mútues o assegurances privades de pagament, amb les condicions establides d’acord amb criteris de guanys; la Seguretat Social pública seria residual o, pràcticament, inexistent; les prestacions públiques per desocupació o per malaltia desapareixerien, o serien per a supòsits de difícil compliment; el transport públic sofriria una enorme minva en benefici del transport privat i rendible. I aixina tots els servicis necessaris per a la ciutadania. I tot això, acompanyat d’una baixada generalitzada dels impostos i les cotitzacions públiques que fan realitat eixos servicis. És a dir, capitalisme en estat cru i salvatge, més diferències i bretxes socials. Els rics, més rics, i els pobres, més pobres.
Per tot això, caldria haver fet un pacte democràtic que a través de les abstencions pertinents d’uns i altres, es poguera evitar l’accés als governs, de tota classe, al partit que nega els principis i els valors democràtics i de l’estat del benestar. Pacte que es deu fer ja o en el futur pròxim.
A banda de cordons sanitaris que aïllen els que professen el panfeixisme, pannazisme i altres ismes semblants, com ocorre a Alemanya, França i altres països, hi ha manera d’evitar en molts llocs la seua entrada als governs. Només amb un canvi del sistema d’elecció dels presidents dels governs, autonòmics i central, evitaria la necessitat i obligatorietat de pactes per a elegir eixos càrrecs. Com l’elecció del lehendakari basc i dels alcaldes, en què si no hi ha majoria absoluta, governa el més votat o la llista més votada.
En tot cas, cal fer molta pedagogia democràtica, sense alarmismes ni batalles de banderes ni polseres. La democràcia és també educació i formació. I hem de procurar que no impere la mala educació ni la desinformació polítiques.
