Aquest curs que començarà ara podria ser el primer a les aules valencianes en què per primera vegada s’estudiaren els bous a l’escola i els professors, per a celebrar-ho, es delataren els uns als altres. No sé si el respectable és conscient que el decret 91/2026, de 12 de juny, publicat en el Diari Ofical de la Generalitat, obri la possibilitat d’establir assignatures específiques a l’escola, els instituts i les universitats referides a “valors tradicionals” com ara els bous de carrer (articles 92 i 93).
D’altra banda, com ha denunciat el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (Stepv), l’article 155 de la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat Valenciana, publicada el 10 d’agost, converteix la inspecció en un instrument de “persecució i censura” contra el professorat. Diuen els nostres governants, més bons que el pa, que volen evitar l’”adoctrinament” a les aules.
La situació és clara, doncs: un professor que explique obvietats científiques com les referides a l’escalfament global o la unitat de la llengua catalana pot ser delatat per algun company, però el mateix professor, si explica a menors d’edat com es toreja un bou eixirà de l’aula damunt els muscles potser dels mateixos delators!
En la memòria de tots resta encara el decret 103/2026, de 26 de juny, del Consell, publicat al DOGV el 2 de juliol de 2026. Què bonic és tindre BOE propi! En aquest decret no es confirma l’amenaça inicial d’excloure del currículum de batxillerat els autors de Catalunya i les Illes Balears, però deixa en una redacció ambígua la seua inclusió, en al·ludir als “principals autores i autors en valencià”. ¿Quant creieu que tardaran les editorials més afins a l’actual poder del carrer Cavallers de València, amb aquesta redacció literal, a abstindre’s de referir-se a Rodoreda, Verdaguer o Llorenç Vilallonga per al consum dels centres privats/concertats, per exemple?
I és que, feta la llei, feta la trampa. Amb els escriptors passa això, però amb els bous pot passar el contrari. D’estar al carrer, amb l’alé ebri del populatxo, poden començar a ser inclosos a les aules, com una matèria acadèmica més. I a mi, que voleu que vos diga, això em pareix molt bé.
Al cap i a la fi, l’ofici de professor d’institut no ha fet més que devaluar-se en les últimes dècades. Agafem el cas, que conec bé, d’un professor de valencià (Llengua i Literatura). Si s’ha format a les aules d’una universitat valenciana als anys 80, va arribar a la docència amb una formació filològica més o menys sòlida, però raonable. Hi havia cursat Llatí (clàssic i vulgar), assignatures de llengua i literatura catalana, espanyola i (almenys) francesa, història de la llengua, sociolingüística… Tota la panòplia.
Aquest hipotètic professor format als anys 80 es podia trobar, en aquests últims anys, amb el fet que per a exercir el seu ofici es veiera obligat a tindre coneixements de moltes altres professions per a les quals no cal dir que no havia estat format. Era professor de llengua però també havia de ser simultàniament psicòleg, policia, infermer, coach o animador juvenil. Un ventall pràctic molt interessant, certament. El que ja no eren imprescindibles eren els seus antics coneixements filològics…
I és el cas, precisament, que de sobte, aquell docent format als anys 80 es trobava que tenia per companys professors que no havien estudiat Filologia Catalana, sinó que exercien de professors de valencià procedents de carreres com Periodisme, Comunicació Audiovisual o Publicitat i Relacions Públiques. La pregunta que es feia, llavors, és si ser filòleg era un avantatge o simplement una rèmora per a poder fer classes de valencià en un institut.
En aquest context, té tot el sentit del món que ara es vulga obligar el professorat de secundària o els mestres a ensenyar una assignatura o una part del currículum que s’anomene Bous al carrer. Con un par, sí senyor.
Després vindran els de sempre a dir que això significaria barrejar violència i infància, cosa que no pareix molt recomanable. Però a aquests perepunyetes se’ls pot replicar fàcilment que vivim en un món violent i, per tant, quan els nanos més prompte se n’adonen millor. Com volia Trump, la millor manera de defensar-se dels bojos que entren disparant a les escoles amb armes de guerra que han comprat a la botiga de la cantonada és armar els professors…
Preguntada per si La plaça del diamant era una obra feminista, Mercè Rodoreda sempre ho negava. I, tanmateix, de la seua lectura es desprén aquesta sensació irrevocable que la manera amb què Quimet tracta Natàlia és tot això que ara rebutgem radicalment i etiquetem com a “violència de gènere”.
És normal, doncs, que les ments més enfebrides de la nostra inestimable Generalitat estiguen somiant a prescindir de Rodoreda a les aules i ensenyar a embolar un brau. Tot és d’una coherència abolutíssima. I a qui no s’hi sotmeta, que el delaten!
