Ho faig sovint això d’anar a la biblioteca del poble que visite. És una pràctica que ja Josep Pla recomanava per a descobrir una part de les idees que suren per un racó determinat del territori.
Les biblioteques són una mena de compendi del que una societat determinada entén per vida i per història.
Repassar el seu fons i, més encara, comprovar allò que són les novetats que els arriben i difonen és tot un indici. De la directora o de la institució que la manté. Sovint una mescla. Un garbuix d’idees diverses, enfrontades o similars.
Certament que recorrent les seues prestatgeries una persona que s’hi dedicara en aquest sentit podria ben bé descriure el rerefons de la ciutat o poble on es troba.
Més enllà dels llibres que es poden qualificar de consum ordinari: bàsicament novel·les, on el deix ideològic és més encobert i diluït, la resta parla per si mateix.
Els fons se solen construir de diferents maneres. No entrem en el tema i diguem que es va generalment del pressupost de l’entitat que en té cura als materials que arriben des d’organismes superiors. També hi solen haver aportacions personals i coses per l’estil. Però això són figues d’un altre paner. Al darrere la pela, però, hi ha una ideologia.
I és el cas que l’altre dia, visitant la biblioteca de Vilafamés, vaig poder constatar allò que és una tònica general en altres pobles.
De moment el que es pot afirmar és que la major part dels volums són en castellà. Llengua contra la qual no tenim res a dir ni en contra. Però sí afegir que eixa no és la manera de promoure l’esperit de casa, del lloc on s’ubica. Del català en definitiva.
Un altre punt en qüestió és la confirmació que més enllà de la novel·la i alguna cosa més com algun volum, arribat com de retruc, sobre els ocells o les plantes, tota la resta és ben fluixa
Fluix en el sentit de promoure un pensament crític, de ciutadania. Òbviament, hi ha d’haver sentit lúdic i tot el que vulguem. Però no és el mateix abandonar el camp de la lectura, especialment per a gent jove que és la que més sol ser-ne lectora assídua, a reforçar els criteris centralistes que apostar per, com a mínim, la diversitat cultural i social. Ara tan ventada i poc posada en pràctica.
Les biblioteques són font de coneixement, d’ideologia també. I com més ample siga el ventall millor. Amb igualtat d’oportunitats per a tota persona. I no només com una font per difondre pensament i lletra impresa en un sol sentit. Que no és el mateix Guadalajara que Elx per posar un exemple.
I qui ho vulga veure ho pot confirmar. I els que poden, i podran, no volen ni veure-ho ni modificar res. Difusió doncs de la mateixa ideologia dominant.
