Atenes és per als viatgers una d’aquelles ciutats mítiques que recordaven i evocaven sense haver-la mai trepitjada. Quan per fi ho han fet no han tingut més remei que anar arrancant una a una les capes superposades de la pròpia memòria fragmentària, incompleta i enganyosa per descobrir, empesos per la caminada, la ciutat real i tremolar davant tanta bellesa. Però què és la ciutat real sinó el batec viu de totes les ciutats que van ser alguna vegada i que encara hi són de tantes maneres? Què és al capdavall la ciutat real, més enllà de les estadístiques i la historiografia, sinó la limitada percepció que hom rep enmig del que sap inabastable? La continuïtat d’un espai i una llengua que ha anat transformant-se i una gent que la parla: això és, fet i fet, una cultura. 

Atenes, la ciutat que amuntega més de quatre mil anys d’història, és avui una megalòpolis d’uns cinc milions d’habitants, la tercera part de tota Grècia, però les xifres ballen en la seua inexactitud. Afegim-hi la població flotant, el tràfec permanent de turistes, més dens en l’anomenada temporada alta (que els viatgers sospiten que ja s’estén tot l’any) i es comprendrà la magnitud del que en va vol apamar-se i la complexitat dels contrastos. 

Però, tòpics de postal a banda, el que primer corprèn els viatgers és la bellesa de les seues ruïnes alçant-se orgulloses en el centre neuràlgic de l’Acròpolis, visible des de pràcticament totes bandes, i el fet que malgrat la densitat de població sempre hi ha carrers i racons solitaris, sempre hi ha un espai verge per a la contemplació, un moment lluny de la voràgine. El turisme d’Atenes, que compta amb el seu propi museu!, és quasi tan antic com la ciutat, que va patir en el passat innombrables setges i invasions, inclosa la dels catalans en temps de Pere el Cerimoniós. Ho recorda una placa a l’entrada de l’Acròpolis, que reprodueix les paraules que el monarca va escriure en una carta al tresorer Pere Desvall: «Lo castell de Cetines és la pus rica joia qui al món sia». 

Dels pocs més 4.000 habitants amb què la capital grega comptava devers el 1833 als més de cinc milions actuals: un creixement tan vertiginós explicaria en bona part el traçat més aviat caòtic de la ciutat nova, l’ordenada bogeria del seu trànsit rodat, el núvol de smog calvinià que sobrevola i empudega la ciutat i potser tantes altres coses. I els contrastos que s’amunteguen a l’ombra lluminosa dels monuments i de la història. La crisi grega que Europa va resoldre a canvi d’unes condicions draconianes ha afectat molt la classe treballadora, empobrida i precaritzada, mentre que, segons tots els indicis visibles, ha beneficiat els grans propietaris, els seus negocis i el capital internacional. 

Aquests dies s’ha commemorat el 53è aniversari de la matança de 24 estudiants de la Universitat Politècnica que el 17 de novembre de 1973 protestaven contra la Dictadura dels Coronels i que altres fonts eleven a d’entre 40 i 80. Pel que els viatgers han vist i llegit l’esquerra alternativa grega, part de la qual encara dormita entre cartells de Stalin, té una bona musculatura alimentada per gent jove, dones sobretot. Les llargues avingudes –carreteres de fet– que uneixen el centre de la ciutat amb el Pireu i la mar presenten, en canvi, una acumulació d’empreses llampants de tota mena feta sense reparar en despeses. Els viatgers dubten que hi haja enlloc un aparador tan espectacular del triomf capitalista: lluminària escenogràfica per a les grans ombres del demà, pas obligat a les destrosses urbanístiques que defineixen la costa àtica, com arreu de la suculenta Mediterrània ofegada per la grandiloqüència i l’assalt depredador al territori. 

Però tornem a les llums més duradores i equilibrades d’una ciutat que bull de moviment empesa per aquesta primavera de sol inclement i samarreta curta, i que en bona part viu de vendre la seua cultura mil·lenària, cosa que demostra que també la cultura és un poderós reclam, una indústria que pot generar molts diners. En aquest sentit sembla que Atenes ha encertat un model turístic que fa empal·lidir el valencià, més invasiu i sorollós, abassegadorament centrat en el sol, la platja i una gastronomia més aviat vulgar. L’èxit, que inevitablement deu inspirar en els autòctons tant de refús com d’addicció i que els ensinistra en la cura que s’ha de tenir amb les gallines dels ous d’or, es deu en bona mesura a la qualitat de l’oferta. Sobretot la museística. El Nacional d’Arqueologia és inesgotable malgrat el pillatge a què el patrimoni grec, sobretot el consumat per l’Imperi Britànic, ha estat sotmès en el passat. Però el de l’Acròpolis, un modern edifici inaugurat en 2009, és dels que tallen l’alè, amb les amplíssimes galeries, escales i corredors sempre oberts per grans finestrals a la contemplació insaciable del Partenó i les altres joies (per usar el mateix mot que el Cerimoniós) de l’Acròpolis. I en la retina quedaran per sempre el Temple d’Hefest, quasi sencer, i les magnificients ruïnes del de Zeus Olímpic, avui en procés de restauració. L’aglomeració i el soroll turístic és el preu que hom ha de pagar per contemplar de prop meravelles com l’Erectèon amb les Cariàtides substitutes, el Partenó, el Temple d’Atena Niké, la porta de Beulé o el Temple de Posidó a Súnion, on els viatgers ajornen la lectura en veu alta de l’«Elegia II» de Riba per a ocasió més íntima i propícia. 

L’ascens (com a tal es pot considerar) per costeruts carrers fins als 277 metres del Licabet, amb l’ajuda final del funicular, els depara la sorpresa de la discreta escultura que Odisseus Elitis (1911-1996) hi té dedicada en un jardinet de Dexanemi. I ara sí, s’animen, amb l’ajuda del mòbil, a llegir-ne un petit poema: «Somnis i somnis van arribar / pels dies de jacints. / Somnis i somnis pels blancs / insomnis dels cignes. // La rosada naix en les fulles. / Com en el cel infinit / el sentiment serè». Carrers que porten els noms de Demòcrit, Eurípides o Plutarc i tants altres, lletjos de solemnitat, es dissolen dalt del Licabet, on la vista es perd en els límits d’una ciutat que busca encara els seus cims i la mar a què els grecs deuen gran part de la seua glòria i l’aventura infinita.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: Compromís-Front Valencià i Colau prometen reobrir la comissió de la dana al Congrés
Comparteix
Els candidats de la coalició visiten l’Horta Sud amb Ada Colau i es reuneixen amb associacions de víctimes de la catàstrofe del 2024
Notícia: DANA | València acull unes jornades per a reactivar la cultura
Comparteix
L’Oficina per a la Recuperació Cultural (ORC) organitza els dies 23 i 24 de novembre a La Nau de la Universitat de València una trobada per a "dinamitzar i reactivar el món de la cultura"

Comparteix

Icona de pantalla completa