Arquitectura i edificació

En una entrada del seu bloc, Enric Iborra escrivia fa poc sobre la dificultat de respondre a la pregunta què és la literatura?: «Tots sabem —diu— què és la literatura. O això pensem. Però quan intentem definir-la comencen els problemes.» Per això, si bé ens posarem d’acord fàcilment a dir que la llista de la compra no és literatura, en molts altres casos hi trobarem dificultats inacabables. El mateix passa amb l’arquitectura. Però ací hi ha una dificultat afegida. En el cas de la literatura, almenys, a ningú no li passaria pel cap afirmar que l’autor del manual d’una rentadora és un escriptor. En canvi, sovint és un arquitecte l’autor d’una construcció estrictament funcional, que ens repugnaria classificar com a arquitectura. Això fa evident la banalitat de la resposta que alguns han donat a la pregunta què és l’arquitectura: l’arquitectura és el que fan els arquitectes. Que és com dir que la literatura és el que fan els escriptors, o encara pitjor, el que fan els que saben llegir i escriure. Ara bé, l’arquitecte té unes responsabilitats civils i penals en l’exercici de la seua professió, i pot anar a la presó o respondre amb el seu patrimoni personal a causa d’una mala praxis. Per això, per a vigilar la seua activitat, l’estat li assigna un carnet d’arquitecte. Que jo sàpiga, no han tancat mai a la presó un escriptor per escriure malament, ni tan sols mereixent-ho (encara que sí per escriure segons quines coses). Ben mirat, tampoc hi ha anat cap arquitecte per fer un edifici lleig.

Et pot interessar

De campanars i antenes

Els arquitectes del caos

Tantes són les dificultats a l’hora de definir què és la literatura o què és l’arquitectura, i tants són els malentesos al voltant d’aquestes qüestions, que el sector de la construcció ha trobat una manera de resoldre el problema: deixar de parlar d’arquitectura. En substitució d’aquest concepte n’hem trobat un altre: el d’edificació. En un moment determinat, es va començar a parlar d’edificació. Com que els arquitectes insistien a dir que només ells estaven capacitats a fer arquitectura, se’ls digué: «No patiu: d’ara endavant no parlarem d’arquitectura, sinó d’edificació». Si l’arquitectura era el que feien els arquitectes, els edificis —alguns, si més no— també els podien fer altres professionals, com els aparelladors o els enginyers de diferents especialitats. Aprofitant l’avinentesa, els aparelladors s’inventaren un nou nom per a autodesignar-se: «enginyers de l’edificació». En un article recent, Arquitectes i aparelladors, em vaig referir a aquestes vicissituds, en el context d’aquest conflicte de competències professionals. El nou terme «edificació» va ser sancionat pel Boletín Oficial del Estado, quan va publicar la Ley 38/1999, de 5 de noviembre, de Ordenación de la Edificación, carta magna de l’activitat del sector de la construcció d’edificis. La llei delimitava l’àmbit de la seua aplicació, que era el «proceso de la edificación, entendiendo por tal la acción y el resultado de construir un edificio de carácter permanente, público o privado». Aquesta definició del «proceso de la edificación» és incontestable, encara que inútil, perquè ho inclou tot. Com era d’esperar, la llei no va resoldre el conflicte ni va aclarir el panorama general, però el que hi compta és la intenció.

Hi ha, doncs, l’Arquitectura, per un costat; per l’altre, l’edificació. Aquesta s’escriu amb minúscula; aquella amb majúscula, perquè, no ho oblidem, l’Arquitectura és una de les Belles Arts. La veritat és que hi va entrar amb calçador i que el seu espai natural sempre ha estat les arts i els oficis. La reivindicació de la condició artística de l’arquitecte ha fet més mal que bé a l’arquitectura. No perquè l’arquitectura no puga ser vista com a art o perquè alguns arquitectes no puguen ser considerats veritables artistes, sinó perquè deixa en un segon pla el fet que l’arquitectura, abans de ser art, és edificació. Un edifici és un artefacte eminentment funcional, que serveix a un ús concret, en un moment i en un lloc determinats. Sabem que hi ha implicades altres valoracions que podem qualificar d’«estètiques», però considerar l’arquitectura com a objecte útil, destinat a una funció, ha estat una disposició higiènica que ha donat bons resultats. A vegades, si la sort acompanya, ha donat resultats «artístics».

Sempre hi ha hagut arquitectes, però només eren necessaris per a l’execució d’obres singulars: un temple, una església, una muralla, un palau. El rol de l’arquitecte, tal com el coneixem avui, és relativament recent. Etimològicament, el terme arquitecte vol dir el primer en l’obra. La idea de l’arquitecte com a autor d’un projecte dibuixat en uns plànols, previ a la construcció de l’edifici i amb un valor autònom, es formula en el Renaixement. Aleshores encara no té un perfil independent, sinó que es confon amb el de l’escultor o el pintor. Els segles XVII i XVIII aniran assimilant a poc a poc l’arquitectura com una de les belles arts amb drets propis i diferenciats. Ara, sempre en relació amb la concepció d’edificis singulars. La resta d’edificis, la immensa majoria, no requeria la intervenció d’un arquitecte, sinó la d’un mestre d’obres. Aquesta situació s’allarga fins a despús-ahir. L’arquitecte d’avui com a professional liberal, independent de l’execució d’unes obres i acreditat per l’estat amb un títol acadèmic, data dels temps posteriors a la revolució francesa. A Espanya, data de la segona meitat del segle XIX, amb la fundació de les escoles d’arquitectura de Madrid i Barcelona. Totes les altres escoles són de creació posterior, a partir dels anys seixanta del segle passat. El model que triaren, que encara és l’actual, consistia en una síntesi entre l’escola politècnica i l’escola de belles arts. D’una banda, l’arquitecte és un tècnic, amb una formació específica en edificació, sovint comú amb la d’altres tècnics com els enginyers; de l’altra, és un artista, amb una presumpta formació en història de l’art i composició estètica. Aquesta bicefàlia ha estat característica de la professió des de la segona meitat del segle XIX i va culminar en el moviment modern de l’arquitectura racionalista europea. Durant dues o tres generacions, va consolidar un nou llenguatge arquitectònic, un nou estil específicament arquitectònic, de la mà d’artistes que no dubtem a qualificar de genials.

Com sol passar, aquesta eclosió anunciava el final. El món canvia i l’exercici de la professió, a poc a poc, s’ha anat fent com més va més divers. Els edificis, més i més complexos, requereixen la intervenció d’especialistes i processos industrials. La formació tècnica de l’arquitecte no és suficient, encara que les escoles d’arquitectura han insistit en el seu model generalista. La idea de l’arquitectura com una de les belles arts, d’altra banda, es troba impotent per a comprendre la nova realitat i integrar-la en el seu llenguatge compositiu, derivat en definitiva del llenguatge clàssic. El pes de les instal·lacions en els edificis, per exemple, posa a prova la idea tradicional de l’arquitectura. Els edificis que fan els arquitectes són cada vegada més «instal·lacions» i menys «arquitectura». De les instal·lacions en els edificis, particularment de les instal·lacions, haurem de parlar-ne.