La setmana passada vam celebrar (que no commemorar) els cinquanta anys de la mort del dictador. Cinc dècades després del seu traspàs, l’auge de l’extrema dreta i dels discursos revisionistes de la figura de Franco han calat en la societat actual. Així ho reflecteix una enquesta monogràfica de 40dB per a El País i la Cadena SER amb motiu de l’aniversari. El sondeig deixa algunes dades preocupants, com ara que un 17,4% de la població considera que, en determinades circumstàncies, un règim autoritari pot ser preferible a una democràcia, i a un 8,8% dels enquestats els fa igual una forma de govern o altra. Per franges d’edat, el 23,6% dels joves entre 18 i 28 anys (l’anomenada Generació Z) i el 22,9% dels que tenen entre 29 i 44 anys (els millennials) creuen que pot ser preferible un sistema no democràtic. Sincerament, em quede bocabadat i sense paraules.
Últimament, observe amb perplexitat com la desinformació al voltant del règim franquista s’estén per les xarxes socials com la pólvora. Tinc Instagram des de fa uns quants mesos i els reels que m’arriben amb idees falses que banalitzen i blanquegen el franquisme m’ericen no sols els pèls, sinó tot el cos. Xavals adolescents que enalteixen una dictadura que no van viure i que diuen obertament que amb Franco es vivia millor només pot ser resultat de la ignorància i el desconeixement, ja que ni els seus pares havien nascut quan el cabdill la va palmar. El problema d’aquesta mena de declaracions és que, repetides fins a la sacietat, poden deixar empremta entre la joventut. Però, contradient Göbbels, una mentida repetida mil vegades continua sent una fal·làcia. Per això, cal fer molta pedagogia i desmuntar alguns dels mites (més falsos que Judes) que circulen sobre aquest període tràgic de la nostra història recent. N’exposaré uns quants.
Aquells que pensen que amb Franco es vivia millor que en l’actualitat han de saber que fou una època de repressió i de terror, ja que no hi havia ni llibertat d’expressió ni de premsa. Uns senyors de gris, si t’atrevies a opinar o protestar sobre qualsevol cosa que incomodara el règim, t’apallissaven, et torturaven, t’empresonaven o t’afusellaven. Reunir-se més de quatre persones juntes o manifestar-se al carrer era inconcebible. Les votacions no eren lliures perquè el sistema estava dissenyat per a garantir el control burocràtic dels processos electorals. Viure la teua identitat o orientació sexuals sense por era impensable, atés que gais, lesbianes i persones transgèneres eren considerades desviades (de la norma heterosexual, és clar) i eren sotmeses a teràpies d’electroxocs com a mètode terapèutic per a curar-les, quan no empresonades o enviades a camps de concentració creats ad hoc. Les llengües que no foren el castellà estaven prohibides, de manera que vore teatre, cinema o llegir en valencià, amb Franco, no era possible.
Quant a les dones, és sabut que no podien obrir un compte bancari, traure’s el carnet de conduir, viatjar, acceptar una herència, signar un contracte o, fins i tot, treballar sense el consentiment del marit. Eren ciutadanes de segona, i si algú no ho creu, que llija els articles 57-60 del Codi Civil de 1958, que establia que el marido tiene que proteger a la mujer y ésta tiene que obedecer al marido (art. 57); la mujer está obligada a seguir al marido donde éste fije su residencia (art. 58); el marido es el administrador de los bienes de la sociedad conyugal (art. 59) i el marido es el representante de su mujer (art. 60). Misogínia legal. Aquest era el paper de la dona casada en ple franquisme, una espècie de menor d’edat dependent o discapacitada, un ésser desvalgut que havia de ser protegit per l’home (paternalisme pur i dur) i que no tenia ni veu ni vot en la presa de decisions dins el matrimoni. La Secció Femenina de Pilar Primo de Rivera, que imposà el model de dona submisa, obedient i religiosa, s’encarregaria de la resta. Dur minifalda es considerava un escàndol públic que comportava multa. Les dones considerades rebels per no ajustar-se als estàndards morals de l’època passaven pel Patronat de Protecció de la Dona. En cas d’embaràs, la dona que treballava veia suspés immediatament el seu contracte, la qual cosa va fer que moltes pariren en les fàbriques. A més a més, l’adulteri era un delicte només per a elles i, segons l’article 428 del Codi Civil de 1944, si el marit sorprenia l’esposa amb un altre i matava algun dels dos, només era condemnat al desterrament, i si les lesions eren lleus, directament estava exempt de pena. No cal ni dir-ho, però el divorci no existia, només la nul·litat eclesiàstica, que era impossible d’aconseguir. Tampoc estava permés, òbviament, l’avortament.
Pel que fa a l’àmbit laboral, diuen els enyoradissos que amb Franco hi havia moltíssim treball. I tant! Parlem del treball forçat i esclau de la gent d’esquerres que el tirà va utilitzar per a erigir la seua Nova Espanya (1936-1941). O qui va construir el Valle de los Caídos? Però, si hi havia feina a balquena, per què milions d’espanyols se’n van anar a treballar (eufemisme d’exiliar-se) a Europa i Amèrica? Ho feren per a contar com de bé que s’hi vivia amb el general autòcrata? Així és com es va produir el miracle econòmic i una taxa d’atur inexistent? Si tot era tan bo, per què el règim va tardar tretze anys a recuperar el PIB que hi havia durant la Segona República? Diguem-ho clar i ras: amb Paquito vivien bé només els seus, és a dir, feixistes, capellans, acusetes i simpatitzants amb el Movimiento, i prou. És rotundament mentida que entre 1939 i 1975 no hi haguera problemes econòmics o d’habitatge com ara, l’índex de pobresa durant les primeres dècades fou altíssim i hi hagué, com sempre em contava el meu iaio, molta fam i misèria. Manuel Fraga, aleshores ministre del règim, va dir que els obrers havien de dur espardenyes. El meu avi José, en l’Espanya profunda d’aquella època, en ple hivern i amb unes nevades impressionants, se n’anava de bon matí a pasturar amb unes simples avarques amb què se li gelaven els peus només eixir de casa. Ah, tampoc és cert que la Seguretat Social fora una invenció del capitost, sinó d’Ernest Lluch, que va ser assassinat per la banda terrorista ETA tot just fa vint-i-cinc anys. Amb Franco només tenien accés a la sanitat pública aquells que cotitzaven; els altres, carretera i manta.
Altre mantra que repeteixen aquests malenconiosos és que amb Franco hi havia ordre. N’hi havia tant que les tortures, la repressió brutal i els desapareguts d’opositors eren el parenostre de cada dia. Les últimes execucions del franquisme van tindre lloc el 27 de setembre de 1975, menys de dos mesos abans que la dinyara Paquito. Es calcula que encara hui en dia hi ha entre 114.000 i 140.000 persones desaparegudes en les cunetes o en les vora 6.000 fosses comunes, la qual cosa vol dir que la majoria de les víctimes de la dictadura continuen sense justícia, sense reconeixement i sense reparació. I parlant de desaparicions, quants bebés van ser robats amb el beneplàcit d’una Església catòlica còmplice més roïna que la tinya?
Racionament d’aliments, fam canina, judicis sumaríssims, depuració de mestres republicans, introducció del nacionalcatolicisme en un sistema educatiu que segregava per sexes, corrupció, censura… Podria continuar posant exemples de com era la vida amb Paca la Culona, com l’anomenava Queipo de Llano en la intimitat, però no acabaria mai i voldria deixar espai per a altra mena de reflexions. Per exemple, tenim una presidenta autonòmica que diu, sense despentinar-se, que Espanya és una dictadura, i es queda tan ampla. Com assenyala Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània en la Universitat de Saragossa que enguany ha publicat una biografia sobre la vida del sinistre i sanguinari dictador (Franco, Crítica, 2025), una afirmació així és, simplement, un atropellament a la veritat. Ho he dit en nombroses ocasions: Ayuso no sap ni què diu, perquè si realment visquérem en un règim autoritari, la immensa majoria de les polèmiques declaracions que profereix dia sí dia també no podria fer-les. Estaria en la presó, o afusellada.
Evidentment, Vox no condemnarà mai el franquisme perquè aspiren a repetir aquella època. Però tampoc ho farà mai el PP. Convé recordar que Vox va sorgir del PP, aquest d’Alianza Popular i aquesta del franquisme. Se’n diu ADN. María José Catalá, suposadament una moderada dins la formació blava, en una entrevista en la ràdio la setmana passada va dir, literalment, que fou una etapa que tiene sus lados positivos y negativos. I quan el periodista li va preguntar que explicara eixos aspectes positius, ella va dir que havia construït molts embassaments. Paquito el de los pantanos, com el van batejar els seus detractors. N’inaugurava a desdir, i és veritat, però també cal aclarir que la gestió hidràulica havia començat molt abans. Com deia l’escriptora Elvira Lindo en una magnífica columna recent, lo bueno, bueno de Franco, eran las infraestructuras, qué caramba. Vino a decirlo la alcaldesa de Valencia, reina de la sensatez.
La Guerra Civil i el franquisme cada vegada els queda més lluny als joves, però no parlem de la prehistòria ni de l’imperi Romà, sinó de fets històrics que van tindre lloc fa menys d’un segle, que això per a un historiador seria ahir. Uns adolescents que frivolitzen amb la dictadura i, a més, ho diuen en to desafiant i provocador. Els crits ¡Arriba España! i ¡Viva Franco!, abans impensables, ara són habituals dins les aules dels instituts. La feina dels tots els docents, no solament dels de l’assignatura d’Història, és desconstruir eixos coneixements que tenen erronis i falsos, tot i que no és gens fàcil. Els joves, abans de parlotejar, haurien de saber la veritat de la història negra d’aquest país. Cal més divulgació per tal de no retrocedir al passat obscur. Hi ha coses que cal ensenyar a escola per tal de no manipular allò que ara anomenen el relat històric, i que no són més que les barbaritats que va cometre aquest individu salvatge i els seus sequaços. La ignorància, com la fam, l’enveja o la supèrbia, és mala consellera i de vegades fa ser molt agosarat.
M’agradaria vore tota aquesta jovenalla que ara vota a l’extrema dreta vivint sota un règim totalitari. També desitjaria vore-la en el cinema veient pel·lícules que tenen ja uns quants anys com Los santos inocentes (1984) o La llengua de les papallones (1999), o més actuals com La cena (2025), en to de comèdia i amb un Alberto San Juan esplendorós, o la magnífica producció valenciana La invasió dels bàrbars (2025), encara en cartellera en algunes sales del País Valencià. Aquests quatre films, i molts altres, haurien de ser visionats obligatòriament en tots els centres educatius de l’Estat espanyol perquè eixos nets i netes de persones que patiren les penúries del règim i que ara voten al Partit Popular i a Vox sàpiguen el pa que s’hi donava. Com digué el gran cineasta Luis Buñuel en una entrevista l’any 1975, Franco y la Iglesia católica hicieron de España un país de muertos en vida. La piedad sustituyó a la razón, y la obediencia a la inteligencia. Tal qual.
Afortunadament, ara vivim en democràcia, i com assenyala la campanya que acaba de llançar el Govern central, aquesta és el nostre poder. No podem oblidar que els avanços en igualtat són molt fràgils i, en paraules de Consuelo Abril, cofundadora del primer despatx d’advocades feministes, en qualsevol moment pot haver-hi un retrocés. No hi ha cap forma de govern perfecta, però almenys en el sistema actual la nostra veu compta. És trist que, cinquanta anys després, encara hàgem de convéncer alguns que una dictadura mai, en cap cas, pot ser una cosa bona. I també ho és que en ple 2025 hi haja xavals cantant el Cara el sol pels carrers de Madrid amb el braç en alt o en la Universitat d’Alacant. Mentrestant, la justícia, tan activa contra sindicalistes, tuiters o el fiscal general de l’Estat, emmudeix i mira cap a altre costat davant les desfilades feixistes.
Fins ací algunes de les grans veritats que els nostàlgics del franquisme no diuen. De debò els jóvens pensen que és millor viure en una dictadura que en llibertat? No hi ha dubte que amb Franco es vivia infinitament pitjor que ara, o millor dit, no es vivia, se sobrevivia callat, en silenci, obeint i passant desapercebut perquè ningú t’assenyalara. Com he llegit en algun lloc, la llibertat era un privilegi prohibit, i la democràcia, un somni. No perdem allò que amb tant d’esforç, però sobretot amb tantes vides, hem aconseguit.
2
