Sessió dedicada a les pressions del poder polític sobre els mitjans de comunicació. L’objectiu d’aquestes no és cap altre que la castració civil a què permanentment se sotmet, de grat o per ignorància, a centenars de milers de ciutadans. Un mecanisme més dels molts que té la corrupció per continuar engreixant-se fins a l’infinit o fins a l’esclafit.
El reportatge 12:19 Temps de silenci sobre la història de Canal 9 i el seu dramàtic tancament em servirà, una vegada més, com a mostra. La història ja és sabuda. El 2013 el president Alberto Fabra decideix tancar la televisió pública dels valencians. No tancarà, diu cínicament, un hospital o una escola per a mantenir funcionant aquella televisió. Ho diu el president d’un partit que carrega amb el mort de Ciegsa, l’empresa pública que havia de construir escoles i que va balafiar 1.000 milions d’euros en sobrecostos fins al seu tancament amb un sospitós incendi de tota la documentació inclosa. Un clàssic de les pel·lícules de gàngsters. El president de la privatització costosíssima i innecessària de la sanitat pública amb exemples com el de l’hospital d’Alzira.
La veritat és que les enquestes pinten molt malament per al PP, que ja no sap ni on amagar els sobres ni les vergonyes i que, en aquell moment, Canal 9 ja fa més nosa que servei. A més, no és tan sols la sucursal valenciana la que pateix. A Madrid s’emporten la palma. Tancar Canal 9 és el primer intent d’una recentralització de la informació, una operació de castració, doncs, de gran abast.
Com siga, l’emissora valenciana s’ha empastifat amb la merda de la trama Gürtel a compte de les pantalles que ha contractat, a un preu desorbitat, per a seguir des dels carrers de València la visita del papa Benet XVI el juliol del 2006. Una visita en què el govern de Camps i l’ajuntament de Rita Barberà han posat tota la carn en la graella. S’han arribat a enretirar fins i tot les revistes porno dels quiosquets indefensos i minvats del centre per ordre del regidor opusdeista i de la policia local Miquel Domínguez, deixeble d’un altre opusdeista molt més important, Juan Cotino, dels Cotino… el gran cervell d’aquell sarau. Han omplert la ciutat de banderoles vaticanes que ni en una visita de qualsevol dels nostres Borja. Tot un deliri absurd. El papa acabarà visitant una ciutat amb els carrers buits de persones i plens de pantalles enormes i de pixadors com el barri roig d’Amsterdam. En molts balcons, milers de valencians, penjaran també pancartes al·lusives als casos de pederàstia que no vol veure l’Església mentre que d’altres lluiran samarretes fent mofa de l’orientació sexual d’una alcaldessa que, ves per on, s’ha erigit des de sempre en la primera garant de la moralitat, en una fidel servidora de la jerarquia eclesial local tan afecta al poder.
En l’entremig de la visita, hi ha l’accident del metro de València i el silenci vergonyós d’uns serveis informatius als quals se’ls ordena amagar una gestió escandalosament deficient de les infraestructures ferroviàries. Una gestió que ha costat 43 morts i 47 ferits.
El cas és que quan Fabra treu la destral per salvar-nos del seu propi partit, la televisió ja ha acumulat un deute de 1.200 milions d’euros a costa de jugades econòmiques fosques, de ‘fartaes’ i del que no sabem ni sabrem mai. Una televisió que ha sigut la gran màquina extractora de recursos públics de governs corruptes, la de la puta del rei, la de la manipulació sistemàtica, la de l‘abusador Vicente Sanz el de “fes-me una xuplaeta”, la de la caspa taurina i processional… A Temps de silenci, per cert, apareix Maribel Vilaplana aparentment molt afectada pel trist paper que li va tocar fer. Qui li havia de dir que repetiria actuació amb Carlos Mazón, el més infame dels presidents de la Generalitat amb permís del seu mestre Zaplana, el fundador d’un règim corrupte com ha acreditat el periodista Quico Arabí durant anys de treball. Llegiu-li, Ciudadano Zaplana i Los tentáculos del truhan.
Només la factura de la corrupció dels governs del murcià i de Camps van costar, segons explica Sergi Castillo a Tierra de saqueo, 12.500 milions d’euros. Al deute de Canal 9, cal incloure, en aquesta xifra de la infàmia, els perjudicis dels casos Taroncher, Gürtel, Cooperació, Brugal, Noós, Fabra i Emarsa. Un desastre…
Els estudiants s’escolten aquell relat de la infàmia amb els ulls oberts com a taronges. Quan tot això passava només tenien uns pocs anys. Jo, en canvi, estava immers de ple en l’ull de l’huracà. Final de la sessió. El món continua rodant. El PP de les espanyes i els seus fills bords de Vox molt a favor dels psicòpates de Trump i Netanyahu. La carestia de la vida comença a ser insuportable per a les classes populars.
A les notícies veig que a una veïna de cognom Cortés l’han desallotjada del seu pis en una finca de perifèria urbana i barri pobre que s’ha quedat un fons voltor. Un representant contra els desnonaments gairebé li implora al president Juanfran Pérez Llorca que no abandone els seus ciutadans. Justament li ho demana a Juanfran que acaba d’endollar la seua parella en un càrrec de la Diputació i que participa en dues empreses familiars que posseeixen vuit habitatges. A un rendista nu i cru que no ha viscut de cap altra cosa que no siga de la política. Juanfran s’ha indignat amb les crítiques que li han plogut a compte d’endollar la seua parella i, en un mateix acte de defensa tancada de la dignitat del president a Les Corts, la seua companya i consellera d’Igualtat, la madrilenya Susana Camarero, ha assegurat que el govern d’Espanya està ple de putes.
El 1930 el periodista Claud Cockburn va entrevistar Al Capone per The Times de Nova York a l’Hotel Lexington. Es veu que el mafiós va fer una defensa aferrissada de la llibertat, de l’esperit emprenedor, contra el socialisme i l’anarquisme. “Aquest sistema nostre”, va assegurar-li a Cockburn, “diga-li capitalisme o com vulga, ens dona a tots i cadascú de nosaltres una oportunitat”.
Ben mirat, Capone s’hauria sentit molt decebut amb el País Valencià. El cas és que totes les oportunitats se les han quedades els mateixos.
