Les dones en poesia: maduresa i llibertat creativa

Té raó l’amic Ramon Ramon quan afirma que les dones maduren més bé en poesia que no pas els homes. Potser no tan sols en poesia, però deixem-ho ací. Les generalitzacions solen ser sospitoses, especulatives excuses que difícilment se sotmeten a la precisió de les dades o apunten a cap llei universal. És una obvietat, però, que en els últims temps la poesia feta per dones ha atès una presència i qualitat incomparables amb les d’altres moments històrics, i això sí es pot demostrar amb pèls i senyals. En la literatura catalana sens dubte, en altres contextos i llengües diria que també. Fem extensiva la consideració d’aquest auge a d’altres àmbits de la vida cultural i social d’ací i d’arreu? ¿Ho interpretaríem en relació als processos d’empoderament de les dones, a la conquista de drets i a les transformacions culturals, sovint lentes i doloroses, que la igualtat en la diferència injecten en el món d’avui? És clar que sí. Veus secularment condemnades al silenci per fi s’expressen amb llibertat aprofitant la immensa energia acumulada de la impotència. Per la urgent i visceral necessitat d’expressar-se, les dones escapen més bé als clixés generalment fixats pels homes i ens posen davant els ulls mons acabats de nàixer. Aporten frescor i llibertat per a noves formes d’expressió, al capdavall l’aventura que intenta tota poesia digna d’aquest nom. Però no ens posem tremends: en aquest territori és difícil sostraure’s a la pura intuïció, la provisionalitat de l’apunt al natural, els propis gustos i reticències. Com els que defensa un altre amic escriptor, Jordi Botella, que fa anys que ressegueix la literatura feta per dones amb interès preferent i amable. Els gèneres, sexuals tant com literaris, tanmateix, porten massa fàcilment al reduccionisme en l’intent d’apamar una realitat que sempre se’ns escapa. Més en poesia, espai que en certs aspectes podem considerar com un assaig de futur en mans del poeta o la poeta, dels poetes. No ha calgut ací forçar la llengua buscant els miratges d’una igualtat perduda en l’especulació lèxica o morfològica, afortunadament. La indistinció la devem a elles, que van saber espolsar-se a temps la coentor d’un sufix massa carregat de merenga sota l’aparença d’un nom compensatori, poetessa, i també a ells, enemics radicals dels esquellincs. No deixa de ser una paradoxa, si bé es mira, la síntesi en la paraula poeta de totes les identitats de creació verbal, sense distincions ni jerarquies, al costat dels guanys inclusius d’alcaldesses, jutgesses o metgesses. Interpretem-ho com a part de la utopia de la igualtat pràctica que la poesia avança i fa possible distingir-hi nítidament la veu, plena de potència i horitzons, de la poesia de les dones, sense subterfugis ni simulacres, nua, immensament rica. La poeta basca Tere Irastortza ho expressa així en un dels seus poemes: “no volem ser considerades com a escriptores per ser dones / ni menys encara ser silenciades com a escriptores / per ser dones”. D’aquesta poeta vam presentar el llibre Glosak / Glossar el món, que vaig tenir el gust de traduir per a la Col·lecció Marte d’Ediciones Contrabando, a la llibreria Calders de Barcelona el passat dimecres. L’acte ens va brindar l’oportunitat de compartir lectures, converses i aventura amb Lola Andrés, directora de la col·lecció i poeta que escandella amb passió els laberints de l’ànima humana i dona forma a les diferents veus que l’habiten en castellà i en català; amb la mateixa Tere Irastortza, poeta de la reflexió sensible, sempre atenta a l’alè ancestral de la llengua basca, per a qui “el silenci no és una frontera / sinó un passatge”; i amb la brasilera d’origen hongarès arrelada a Catalunya Veronika Paulics, poeta de la tendresa, la memòria i la ironia subtil, incisiva i franca. A més d’altres poetes que no coneixia, hi van assistir també les amigues Empar Sáez (cos, estrella, so de la llum: finestres) amb el quart llibre, Senyals de llum del cos, sota el braç i Marta Pérez Sierra amb la seua bonhomia (una altra paraula imprescindible) tan femenina i la seua poesia forjada de rebel·lió i estima. Jo duia a la motxilla, a més, altres dues poetes, la jove Cecília Navarro, autora d’El cant de les cigales, el flamant premi d’Alcoi que acaba de publicar Edicions del Buc, i la novetat de Salze Editorial, la poeta florentina de la intensa transparència Margherita Guidacci (1921-1992) de Neurosuite seleccionada, prologada i traduïda per Marta Vilardaga i Josep Porcar. Es va afegir a la festa el poeta, narrador i home de teatre xativí Elies Barberà, que ja suma una quinzena de molt bons llibres, el darrer dels quals l’impactant poemari Balena. Estic segur que estava tan content com jo de ser com un més entre les poetes i d’aprendre’n tant i tan seguit.

Et pot interessar