El passat 7 de juliol m’adonava per sorpresa que encara no m’havia fet cap orxata ni fartó aquest estiu. No perquè hi haja cap connexió entre l’orxata i sant Fermí, però curiosament va ser aqueix dia. És més, m’adonava que no me’ls havia fet, però que ni tan sols entrava en el full de ruta fer-ho. Era com si la meua ment els haguera esborrat del mapa. En realitat va ser un anunci que m’arribava per sorpresa a través de les xarxes el que em va recordar que l’estiu també és una bona orxata fresqueta i uns fartons. No sé si un oblit així resta punt en l’ADN de valenciana, però el cas és que encara no li he posat remei. A l’endemà vaig comprar els fartons, però vaig oblidar l’orxata i així continue, a l’espera de delectar-me amb aquestes dues delícies com cal, i no a mitges.
Un oblit així amb ma mare no hauria estat possible. Per a ella les tradicions, festivitats i èpoques de l’any, venien marcades per les seues peculiaritats gastronòmiques. La coca amb tonyina i les bacores per sant Joan, els bunyols per sant Josep, l’olla de sant Antoni cada 17 de gener, les mones per Pasqua, les perusses i sequillos en vespra de festa… i sí, també, l’orxata i els fartons com a imprescindibles de les vesprades d’estiu. Aquella orxata i fartons que esperaven damunt de la taula mentre ella, a crit pelat, ens convidava a eixir de l’aigua i compartir aquell ritual estiuenc.
Això era l’estiu amb ella, una orxata fresqueta a mitjan vesprada, un “corte” de xocolate i nata (ben generós) després de dinar, la llet amb llimó i canyella per a esmorzar… tot productes carregats de calories, però també d’estima. Una càrrega que en aquell moment passava desapercebuda i de la qual només som conscients ara, des de la distància. D’una banda, perquè les calories, en aquell moment, no tenien cap protagonisme ni feien tanta por, i d’altra, perquè l’estima no es manifestava obertament, o això pensàvem. En realitat estava ben present, sols que camuflada en detalls que passaven desapercebuts.
Aquells estius amb ella també eren unes prunes sucoses que algun veí havia portat de la seua collita, el meló refrescant-se en la font en dies de dinars compartits, les vespes preparades per atacar i l’olor a all al braç en cas que aconseguiren el seu objectiu. Eren els caragols amb salsa com a aperitiu, o menús amb propostes que ens semblaven d’allò més exòtiques, com les tomates farcides i altres invents culinaris, que després s’evaporaven per sorpresa durant tot l’hivern. La gastronomia sempre dominant records i temporades. Al contrari que ara, on tenim de tot en qualsevol època de l’any, i on al mateix temps, no tenim de res perquè falta l’ingredient fonamental: l’essència, allò que ens feia sentir aquells productes únics, nostres, arrelats als nostres sentiments i al nostre origen. Quan l’olor dels forns en passar pel carrer exercien sobre nosaltres l’efecte flautista d’Hamelí i ens abocaven a accedir a l’interior i començar a salivar davant d’aquells aparadors amb malenes, coques, crespells i productes amb els quals ens identificàvem i on no tenien cabuda els “muffins” i altres invents importats que res tenen a veure.
Aquells estius també eren un banyador, unes sandàlies i a volar! Perquè aquells estius eren carrer, camp, piscina i, per als afortunats, platja. Ara l’estiu són les persianes baixades, els aires condicionats a ple rendiment i unes temperatures que, vulguem o no, ens obliguen a privar-nos de l’estiu.
