Fa uns dies visitava la ciutat de Jerez i descobria que qualsevol lloc pot passar a catalogar-se com “España vaciada” segons les circumstàncies. No es tracta sols de densitat poblacional, un Mundial de futbol també pot derivar que una ciutat acabe dins d’aquest epígraf, almenys, per unes hores.
No soc fan del futbol en absolut. De fet, no em suposaria cap trauma la seua abolició, tampoc la d’altres coses com, per exemple, els bous, les graduacions, la tuna i, si m’apretes, fins i tot de les xarangues, almenys fora del seu hàbitat natural. Ningú ho reconeix, tal volta per allò que som valencians i portem la música de sèrie, però les xarangues, en temporada estival, poden arribar a ser perjudicials per a l’estabilitat emocional i la pau interior dels que les han de patir de manera continuada. Molt. Especialment si vius al centre i tens baix de casa un bar on les celebracions amb xaranga adossada no donen treva. La primera setmana fa gràcia, la segona ho toleres i la cinquena ja no ho portes tan bé.
No sé en quin moment va passar això que les xarangues foren imprescindibles per a celebrar qualsevol cosa, però ha passat: aniversaris, jubilacions, comiats de solters, reunions d’exalumnes… Supose que, igual que el futbol, les xarangues, fora del seu context de festa major, poden portar a equívocs exactament igual que em va passar l’altra vesprada amb el Mundial i la ciutat de Jerez.
Ni un sol vehicle per la carretera durant el trajecte Cadis – Jerez. Ni un! Cap problema per aparcar en arribar al punt de destinació i cap problema per a transitar per uns carrers completament buits. Sols s’enregistrava activitat en un bar cèntric, amb pantalla exterior i seguidors abduïts per aquesta en una jornada de diumenge que, normalment, hauria presentat una imatge totalment diferent.
Amb anterioritat, mentre gaudia d’una estona de sol i piscina, l’actitud de la resta ja em posava en alerta. No sabia ben bé si s’apropava la fi del món o si havien instaurat un toc de queda a l’hotel sense ser-ne conscient, però, de sobte les hamaques començaven a quedar lliures i no sols la piscina, sinó les espectaculars vistes del mar, semblaven quedar en exclusivitat per a mi. Poc després ho vaig entendre. No s’acabava el món. O sí, segons per a qui. Tot aniria en funció del resultat de l’equip de cadascú.
Com en tantes altres coses, saber que estic a l’altre costat de la majoria, em va resultar enormement reconfortant. Sense adonar-se’n, el Mundial em va regalar una vesprada memorable de turisme pausat, tranquil i molt gratificant. Una vesprada de passejar carrers sense sobresalts i de gaudir d’un tast de vins i espectacle en directe a un tabanco on la fusió entre tradició i cultura local em va captivar per complet. Crec que en aquell moment el futbol va començar a ser del meu grat, en permetre’m gaudir, quasi de manera privada, d’un moment com aquell.
Si soc sincera, no tinc records de Mundials en la meua infantesa més enllà d’aquella mascota de Naranjito. Ni sé si el món es parava igual en aquells moments per un partit de futbol. En casa el futbol mai va ser protagonista, o almenys no ho recorde. Crec que el futbol no entrava entre les preferències de mon pare en el seu temps lliure.
Els bous eren una altra cosa, igual que les novel·les d’Estefanía o les pel·lícules de vaquers, on cada colp se celebrava amb una carcallada. No sé si era l’efecte que volia aconseguir aquell actor, però la realitat era eixa. De tota manera, els riures sempre són benvinguts i profitosos, i la llibertat de no haver de compartir gustos ni aficions, encara que s’entesten en imposar-nos-els, és una meravella.
