Sempre comence els articles comentant alguna anècdota personal que cride un poc l’atenció del lector i provoque curiositat per continuar llegint. Bé, esta setmana comence contant que el passat 20 de setembre vaig decidir apagar virtualment el meu compte de Twitter, en el primer aniversari de la mort de mon pare. Sí, el Sicilià Aragonés de Twitter ja no existeix més, ha passat a ser part del cementeri virtual d’internet. Este personatge virtual va nàixer en abril del 2013 per evitar discutir amb família i amics al Facebook i va acabar discutint amb tothom en un Twitter cada dia més fragmentat. Per a mi, esta xarxa, ja no era una forma de passar el temps i compartir pensaments, era un lloc on no era lliure i que em feia sentir mal. Per fer la desconnexió no he necessitat una pastilla roja com a Matrix, només he fet clic damunt el botó d’eliminar compte i els 62 mil tuits fets en nou anys i mig s’han esvanit de l’espai virtual en no res.
Al món virtual abunden les interpretacions i inferències sense base i això crea múltiples realitats paral·leles, que tot i ser en part virtuals afecten la nostra societat. Inferir i interpretar són verbs que s’han d’utilitzar i exercir amb cura i quan tens una base sòlida d’on partir. Twitter va ser dissenyada per a simular milions de micro-converses on la limitació de l’espai fomentava l’enginy i sintetitzava al màxim els arguments. Amb tanta reducció ens veiem forçats a interpretar o imaginar el que, en canvi, no hem de fer en una conversa real. L’expressió de la cara, la mirada, el to de la veu o la gesticulació desapareixen en les converses de Twitter, només podem usar gifs i emojis per emular-les. Estes limitacions en les converses i, per tant, en el debat fan que s’arribe abans a la confrontació en molts casos per interpretacions errònies.
Fa anys la confrontació en el món de Twitter va repartir els usuaris en diferents bàndols que entraven en contacte sovint per discutir en un debat on l’objectiu no era altre que el de tindre la raó o almenys fer-li-ho creure a la resta de lectors i/o seguidors. Sense voler, vam crear bambolles d’usuaris on refugiar-nos en molts àmbits: esquerra vs. dreta, independentistes vs. no independentistes, feixistes vs. antifeixistes. Qui es resistia a definir-se o posicionar-se, es convertia en un peix solitari que havia de ser pescat i portat cap a una bambolla per no acabar en l’altra. Quan les bambolles es van completar es van aïllar de l’exterior i va començar a formar-se l’eco on només ens escoltàvem a nosaltres mateixos. En una xarxa com Twitter, que viu de converses/discussions, l’absència de confrontació externa va fomentar la interna. I, sense adonar-nos-en, començàrem a discutir més i més entre els de la nostra mateixa bambolla. Moltes voltes per coses ridícules.
Fa un temps un amic em feia la reflexió que sovint els independentistes d’esquerres al País Valencià discutíem entre nosaltres com si estiguérem en posiciones completament oposades, però en realitat compartíem un 97% o més de les idees i els objectius. La confrontació entre grups pràcticament idèntics és ja una constant al món de Twitter i salta al món real amb molta facilitat. Es produeix dins del feminisme, l’independentisme, dins de les esquerres, dins de l’oposició a Meriton al València CF i en molts altres casos. Si ja no fora prou que gent amb un projecte ideològic quasi idèntic ens passàrem les hores discutint per dos o tres diferències, ens trobem amb l’assenyalament mutu i constant d’eixes diferències per excloure’ns mútuament de les nostres lluites, tot i defensar-les a mort. Som pocs i ens cancel·lem entre nosaltres, reduint cada vegada més la nostra força. La cancel·lació que havia d’aïllar i amagar gent reaccionària de dretes, acaba invisibilitzant a desenes de militants i activistes d’esquerres per diferències que ningú s’ha parat a valorar si en realitat són tan importants. Anem cap a una atomització dels moviments per diferències mínimes que creen identitats noves i que acabaran creant-ne d’altres. Quin és el límit? La tribu? La persona?
A mesura que anem fragmentant-nos, les diferències ideològiques deixaran pas a les diferències personals. Em caus bé! Et permetré conviure amb la nostra tribu tot i les xicotetes diferències que ens separen. Em caus mal! Fora de la meua tribu, eres un [posa ací l’insult que t’acabes d’inventar per definir al teu «rival»]! El tribalisme en la nostra societat no és cosa nova, fa temps que existeix. En la ciència sempre m’ha sorprés com la creació i aportació de coneixement puga estar condicionada per les relacions tribals/personals entre els científics. El suport, acceptació o validació d’una tribu científica pot visibilitzar o invisibilitzar coneixement d’utilitat per a tota la societat, basant-se en bones relacions o a disputes personals i no en criteris objectivament científics. Quan el preu de validar l’egoisme o l’individualisme d’una persona és renunciar a un descobriment, qui perd no és el descobridor és la societat. Pot ser que les xarxes socials estiguen contribuint a fer que la societat es fragmente per individualitzar-se més. Sembla que en la fragmentació continua de la nostra societat el que es busca és la llibertat de l’individu en contraposició a la llibertat de la societat. Potser per això, interessa que la nostra bambolla s’atomitze a través de l’ús individualista o tribal de Twitter.
No vull participar més en l’atomització de la meua bambolla i en jutjar i ser jutjat a través de falsos tribunals. El que m’interessa és escoltar, dialogar i aprendre de tot i amb tots amb l’excepció de qui normalitza l’odi a les persones i a les llengües minoritzades. Soc fill de mestra, crec en la pedagogia i com deia la meua besàvia aragonesa «nadie nace aprendido». Vull escoltar, aprendre i aportar per crear societats millors. Si renunciem a la pedagogia, renunciarem a transmetre els nostres arguments a la societat per fer-la millor. En este escenari, només guanyarà qui promou la llibertat de l’individu sobre la llibertat de la societat, és a dir els més forts i els privilegiats. La resta perdem!
