La reina és morta, visca el rei! O God Save The Queen, però en la versió dels Sex Pistols, per contrarestar la flatulència monarquica amb una mica de bon humor (i música dolenta sanament corrosiva). Perquè aquesta operació a compte de les exèquies de la simpàtica reina quasi centenària, segona en el rànquing de perdurabilitat en el tron, segons hem pogut saber, després de Lluís XIV, el Rei Sol, que s’hi va estar 72 anys, dos més que la reina avui plorada urbi et orbe; aquesta operació de lacrimogènia sostinguda, dèiem, muntada sobre un guió britànicament dissenyat al mil·límetre i revisat amb paciència aràcnida any rere any contra improvisacions i desagradables sorpreses, és probablement l’anestèsia més important de totes les que s’han administrat en el que portem de segle, un maquillatge en tota regla de la monarquia britànica i per extensió de tot poder constiuït convertit en el xou més gran del món, brillant vencedor en la dura competència mediàtica. Que hem tingut, tenim i tindrem funeral i coronació fins en la sopa, amb un desplegament que no estalvia despeses ni energies i resistent a qualsevol intent individual d’ocultació mediàtica. La màquina propagandística, tan important en el sosteniment del decadent imperi britànic i la seua corona mil·lenària, ha construït una hagiografia tan increïble d’Elisabet II, però tan ben adobada, que la difunta s’assembla ara més a un personatge de Walt Disney que a l’heroïna de carn que visqué al costat del seu poble sota les bombes de l’aviació nazi. La fàbrica de somnis hollywoodiana ja ha pres nota de l’operació funerària i entronitzadora posada en marxa i que ajuda a esquivar algunes de les crisis que assoten Gran Bretanya i el món amb l’eficàcia del millor narcòtic. L’estilització exagerada de la reina mare, la família reial i fins de l’ombra allargada de Lady Di, està convertint la institució que fou pal de paller de l’imperi més poderós del món en una figureta trencadissa de Lladró. De vegades passa això: com més parafernàlia i exhibició de poder, més dèbil sembla la base sobre la qual s’assenta tot plegat. L’autobombo monàrquic, entusiàsticament aprofitat pels mitjans més servils, fa salivar totes les monarquies que en el món són, la majoria de les quals no viuen les millors hores. I els poders que les mantenen, engreixen i utilitzen. Amb tot, i malgrat la precisió del guió, el desmanyotat nou rei Carles III ha tardat a penes unes hores a cagar-la enredat de males maneres amb la tinta de l’estilogràfica i les dates i sorprès en calçotets per una gravació poc decorosa. A voltes un detall menor malmet tota una obra d’art. El perill de col·locar-nos el traspàs de l’anciana reina i els rituals de les exèquies fins en la sopa és que acabem per adonar-nos que la cara A amable de la corona i de l’imperi (construït, convé no oblidar-ho, amb la força genocida i espoliadora de tots els imperis) té una cara B de baixesa moral i antipatia que no parpelleja a l’hora d’acomiadar el personal de servei i que es revela perfectament inútil amb les manualitats més simples i les dades més fàcils. Què farà amb tant de poder un rei que té problemes per manejar una ploma i és víctima d’un mal humor tan sinistre? Les preguntes inevitables que ens fem quan ens posen la monarquia fins en la sopa és com se les apanyaran ací amb el rei fugat quan, malgrat la seua mala salut de ferro, se les haja de veure amb la vella dama. Comptant que els guions a Espanya solen ser de traç gruixut i coneixent els greus perills a què ha exposat la corona el tarambana refugiat als regnes del petroli, que tant li deuen, i del congènit –aquest sí visible a tothora– mal caràcter del fill, ens temem el pitjor. Sense descartar que com l’exemplar reina britànica, que ha sabut prestar un darrer servei a la pàtria morint-se a Escòcia, que té pressa d’independitzar-se, el Rei emèrit i excomte de Barcelona, vinga a expirar l’últim alè a la capital de Catalunya. El descrèdit en què viu la monarquia borbònica, però, no l’evita ni un funeral de les dimensions del britànic. Més aviat faran mans i mànegues per traure’s el mort del damunt i mirar de salvar algun moble. Serà cosa de veure.
