La dreta tolera molt millor les heterodòxies i les impureses. És així. És una de les grans paradoxes de la política contemporània. Si és molt habitual trobar-se amb una rèplica de l’estil: «És que tu ets qui reparteix els carnets d’esquerres?», no la veurem mai, però, amb els respectius carnets de dretes. La dreta té un punt ben marcat d’hipocresia, ben mirat. Anar contra el statu quo o el sistema implica un cert moralisme, ja que t’obliga a construir un sistema de valors alternatiu i, per tant, és molt fàcil caure en la temptació de pujar al púlpit a predicar contra els heretges. En el cas del valencianisme, com que es tracta d’un altre moviment contrahegemònic, passa el mateix. O corregit i augmentat, de fet.
Tot açò ve a tomb perquè ens hem tornat a trobar un dia més amb la disputa sobre qui acusa més i millor algú altre de repartir carnets de valencianisme. En aquest cas, qui així es manifestava ha estat Vicent Pons, cap de comunicació de Més-Compromís (el partit conegut fins ara com a Bloc) en un article a Diari La Veu titulat «A càmera lenta». L’afirmació amb què resumia la seua tesi era simple i sembla que no calia que ni tan sols s’argumentara -ja que, de fet, l’autor de l’article que comente no ho fa: simplement l’enuncia-: «es pot ser valencianista d’esquerres i feminista i que t’agrade la cançó que ha representat Espanya al festival d’Eurovisió i, a més, voler que València en siga seu».
Anem a pams. Es pot ser tot això? Sí, es pot ser tot això. Per la senzilla raó que tots -tots- som incoherents, i aquesta qualitat -en aquest cas-, de fet, és bona. Som humans, no som robots, i menys encara una espècie de puritans a qui els agrada més cremar gent en la foguera que ninots en les Falles.
Ara bé, ací hi ha una cosa que està clara: eixes preferències no et converteixen en valencianista; si no, no tindria sentit que te n’excusares. Lògic, és clar. Més encara, no n’hi ha una, n’hi ha dues, de coses que estan clares: difícilment es pot conjugar el feminisme amb l’apologia de la prostitució, com fa la lletra d’eixa cançó, però ací estàvem repartint els carnets de valencianista. Els de feminista, un altre dia. I, en tot cas, una cosa és que t’agrade un producte «artístic» -deixem-ho ací, tot i que…- que faça apologia de la prostitució i una altra cosa és que t’agrade l’apologia de la prostitució, i, finalment, una altra cosa més allunyada encara és que tu faces apologia de la prostitució. Com veieu, hui no cremarem ningú en la foguera!
Després d’eixe parell de coses que estan clares, ja entrem en les moltes que ho estan menys o, directament, no ho estan. Perquè, en primer lloc, en l’article es parlava de preferències personals, quan, si n’hi ha hagut cap crítica, s’ha adreçat a les accions de govern. A tu et pot agradar tot això i no passa res, però ja està molt més difícil de justificar que un govern puga fer tot això i no és que no passe res, sinó que en traga pit i -ara sí- comence una cacera del dissident. Retòrica, òbviament. (Òbviàment?).
És a dir, ací no hi ha ningú que estiga criticant que u es diga valencianista i siga del Reial Madrid -collona…- i, per descomptat, ningú no està criticant els gustos musicals de cadascú. T’agrada Eurovisió, t’agrada el zoom-zoom amb el boom-boom -o al revés?- i te’n vas a Torí a passar-t’ho bé? Ideal, em sembla ideal. De fet, ni em sembla: és la teua vida i com la visques no és assumpte de ningú. Ara bé, el problema és que vulgues fer de tot això un posicionament i una acció política. De govern, a més. Llavors -ho lamente-, com a acció de govern, ja tenim dret a fiscalitzar-la.
No, no estic d’acord que el govern de la meua capital faça bandera d’un gran esdeveniment com el festival d’Eurovisió -a uns els agrada la F1, a altres Eurovisió, sembla- i, a més, ho faça de la mà de la promoció de la representació espanyola, que va guanyar contra el suport popular que tenia una cançó en gallec -anatema-; que és un producte prefabricat d’un parell de productors– «senyoros», per cert- amb molt bons contactes en el sector; que fa apologia de la prostitució i que té com a posada en escena un vestit de torero -violència contra els animals- i l’habitual pornificació i cosificació sexual de la dona de sempre. Ho lamente, no estic d’acord: sembla que és una espècie de llista de la compra que va contra tots els meus principis. Què hi farem.
Tot i això, un govern valencianista no ha de governar només per als valencianistes. Això, de fet, convertiria aquell govern probablement en no valencianista, perquè seria poc menys que una secta. Per tant, un govern podria fer tot això -quasi millor que ens ho estalviem també, tot siga dit- i continuar dient-se valencianista i no passaria res. Això també és de veres.
Però també és de veres, fet i fet, que si el teu valencianisme es basa a ser del Reial Madrid i buscar daddies per no haver de tindre problemes monetàries, doncs ja la balança comença a inclinar-se cap al costat que, valencianista, el que vindria a ser valencianista, doncs, fill, no ho eres massa. Per tant, ací hem de posar-hi una adversativa: «malgrat» tot això.
I ací és on arribem al problema autèntic: on està el valencianisme? No seria sobrer que, de tant en tant, li donem una alegria, al cos valencianista, no? Ja sabeu: entre el bé i el mal, doncs una miqueta de valencianisme.
Al remat, el valencianisme impur hauria de ser reivindicat i reclamat per a tots. Si reivindiques l’heterodòxia fora de casa no pots funcionar a casa teua amb una ortodòxia de politburó i nomenclatura. Si les teues impureses t’agraden -i fas bé que t’agraden-, també hauràs de valorar les dels altres. Però ací toquem os: davant de la crítica, la resposta és el menyspreu; davant de la dissidència, l’ostracisme. Llavors no parlem de carnets, perquè no es tracta que no en repartisca ningú, sinó que tots tinguen el teu. I això és una miqueta diferent. El teu carnet de jugador de Scattergories: que, si no és com a tu t’agrada, al carrer.
