Que «cadascú utilitze el valencià que estime convenient», diu el titular d’Educació del govern valencià. Com que el principi anàrquic enunciat pel senyor Rovira —Cosé Antonio, sense el so prepalatal africat sonor en la ‘J’, seguint el seu consell— ha de ser vàlid també per al castellà, li dedique aquest paràgraf en modalitat argentina: «el pelotudo de Rovira mete la gamba en un chamuyo. Se folla el valenciano pasándose la normativa de la AVL por el condón. Para este chabón, el castellano es una lengua pipí cucú, mientras que el valenciano solo sirve para joder». Que traduït al valencià queda així: «el ximple de Rovira fica la pota en una conversa. S’agafa el valencià passant-se la normativa de l’AVL pel forro. Per a aquest tio, el castellà és una llengua perfecta, mentre que el valencià serveix només per a fotre».
El drama és que, mentre que del castellà ningú no en parla, sinó que es parla, del valencià o català només parlem de vegades amb arguments tan puerils com els de Rovira (Cosé Antonio), que diu no parlar en valencià perquè «és d’Alacant». I servidor pregunta: un individu capaç de bastir un argument tan insolvent pot ser conseller? Déu, quin nivell! Per a bé o per a mal, l’AVL és la institució que té atribuïda per llei la facultat normativa. Els ciutadans en podem discrepar, els polítics que aprovaren la llei no. Així que, pel bé del valencià, val més que els de Mazón no atien un foc que, després, ningú no sap com s’apaga.
Des dels temps de Zaplana havíem quedat en què la prova del nou de la bondat de la creació de l’AVL radicava, a curt termini, en els efectes aturadors del conflicte lingüístic i, a llarg termini, en el foment de l'ús social del valencià. Només això demostraria la pertinença de la llei que encomana a l'AVL la responsabilitat de tutelar l’aplicació del pacte lingüístic. Pacte que acaba de trencar el govern de Mazón de forma irresponsable, i el valencià cada cop perd més parlants. O plantem cara o entonem un rèquiem ben solemne per la llengua.