Benoit Lavenier, enginyer en enginyeria informàtica i xarxes de telecomunicacions, és membre fundador del projecte de moneda-lliure Ğ1 (vegeu «Tirar pel dret»), que es fonamenta en la Teoria Relativa del Diner (TRM) de l’enginyer Stéphane Laborde. Com altres membres del moviment, Lavenier sap del fort caràcter matemàtic de la TRM i, per facilitar-ne la comprensió, sol recórrer al símil i la paràbola il·lustrant la comparació entre el sistema centralitzat de creació de diner-deute i el de producció descentralitzada mitjançant el dividend universal (DU). Uns recursos didàctics que ja trobàrem en «L’illa dels Nàufregs».
En una entrevista televisiva Lavenier suggereix un símil entre l’economia i un jardí. Si aquella necessita diners per a facilitar els intercanvis, aquest necessita l’aigua perquè les plantes visquen i cresquen. El diner és l’aigua. La creació monopolística de diner pel sistema bancari correspondria al rec mitjançant una boca de mànega: qui la governa i controla pot decidir quines plantes rega més i quines menys, o gens. El rec per degoteig, que periòdicament deposita un bri d’aigua al costat de cada planta, representaria el DU: el sistema és automàtic, i no té possibilitat de deixar-se’n cap al marge, ni decidir afavorir-ne unes o perjudicar-ne d’altres.
En la creació de diner-deute amb interés, la barrera d’elevacions de primera línia, més arrimades al centre productor de diner, estan privilegiades pel sistema (vegeu «Entre cavitats i elevacions», reproduïsc aquí l’esquema Laborde-Fievet corresponent). La barrera representa la conxorxa entre els bancs més importants del sistema, les grans empreses, i els governs dels estats vinculats a aquestes societats i companyies. La barrera decideix, controla, o influeix en on, quan i com dirigir la boca de rec, i quina quantitat proporciona.
Podem trobar moltes situacions que ho il·lustren. Ens serveix com a mostra el cas de la crisi grega. L’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea prohibeix expressament que el BCE compre deute (és a dir, preste) als governs, aquests (també les grans empreses) han d’amprar als bancs privats (vendre’ls títols de deute), i després, el BCE recompra el deute als bancs privats, una intermediació de la qual treuen beneficis. Aquest fet, i la conxorxa política financera apuntada a dalt, són descrits amplament i detallada pel politòleg i economiste belga Eric Toussaint, cofundador de CADTM (Comité per l’Abolició dels Deutes Il·legítims), en un amplíssim article titulat «La política de la Troica a Grècia: Robar al poble grec i transferir els diners als bancs privats, al BCE, a l’FMI i als Estats que dominen la zona euro». (La Troica és la triada: BCE, Comissió Europea i FMI).
La tesi de Toussaint, ben documentada, és que la crisi grega no fou una crisi de deute públic, sinó de deute privat i, especialment, de bancs privats. Arribà a convertir-se en crisi de deute públic a causa de les maniobres de la Troica per a fer recaure sobre el poble i els organismes públics el deute dels diners que transferiren als bancs privats. Els bancs privats dels estats hegemònics, diu Toussaint, «van aconseguir que la premsa internacional i els seus governs respectius muntessen una campanya per a convertir als grecs, i més generalment als PIIGS (acrònim menyspreador utilitzat per part de la premsa per a designar als països de la perifèria: Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i “Spain”), responsables dels seus problemes amb la finalitat que la gent oblidés que aquests problemes provenien, en realitat, de les seues polítiques aventureres de cerca del màxim benefici, principalment en el mercat dels productes estructurats [vegeu «The big short (la gran travessa)»] als Estats Units i altres indrets».
I referint-se a la reestructuració del deute grec de 2012, diu Toussaint: «Al final, els creditors privats van sortir molt ben parats i van ser reemplaçats pels creditors públics internacionals (BCE, Estats de la zona euro, FMI) que exerciran una pressió constant amb la finalitat d’agreujar les mesures antisocials». «Els grans perdedors de la reestructuració de 2012 van ser els organismes públics de la seguretat social i els petits portadors de títols».
El cas grec és solament una mostra de com el control monopolístic del subministrament de diner-deute amb interés permet dirigir la boca de rec establint beneficiaris i perjudicats. Una boca de rec que conté una barreja de diners de nova creació(1), i ja creats anteriorment. El DU, automatitzat, com el rec per degoteig, és neutral respecte de la creació de diner. Cada persona rep periòdicament la mateixa quantitat de diner solament per ser una planta del jardí. Cada persona és un centre creador de diner. A més, la TRM ha establert certs paràmetres(2) per tal que eixa neutralitat s’estenga en el temps i no perjudique ni beneficie unes generacions respecte de les altres. L’esquema Laborde-Fievet d’una societat amb DU no tindria cap centre monopolístic creador de diner, però sí que produiria elevacions i cavitats (excés o defecte de diners respecte de la producció, respectivament) que s’estenen i fluctuen per tota la zona arran de l’activitat econòmica: producció i intercanvis. En paraules de Laborde: «…no hi ha un punt central de creació de moneda; qualsevol projecte, producció i circuit econòmic autònom pot monetitzar-se directament en qualsevol lloc i moment».
Si ho il·lustrem en una suposada zona euro que hagués adoptat aquest sistema, tots els habitants rebrien el DU, el mateix pels grecs i alemanys. S’hi produirien alteracions d’aquesta uniformitat, cavitats i elevacions, dintre de cada país, potser també tendències diferenciadores entre països, però el subministrament de diner nou continuaria sent uniforme i constant per tota l’eurozona. Imagine que els organismes públics serien finançats per impostos i per la venda dels seus serveis als ciutadans, els creadors de diner. Laborde especula, en la TRM, amb aquesta improbable adopció del DU a l’eurozona. Obrint camins, com ja avancí en «Tirar pel dret», en 2017, Laborde, Fievet, Lavenier i d’altres col·laboradors, posaren en marxa el projecte de moneda-lliure Ğ1, basada en el DU.
(1) En l’eurozona, i entre 2011 i 2019, una mitjana del 8% anual d’increment de la massa monetària M2 (vegeu nota 2 d’«Entre cavitats i elevacions»).
(2) Espere dedicar una altra peça al detall d’aquests paràmetres.
