El 28 de maig ha arribat, el València CF encara no està salvat i tant el Botànic com el Rialto han passat a l’oposició. La meua idea de votar en funció de si el València estava salvat o no, m’ha fallat. Jo que volia utilitzar el meu vot com a càstig, vaig haver de buscar una pinça i rescatar el record de joventut de quan em picava amb la bicicleta amb Joan Ribó de camí a l’institut de Meliana allà per l’any 1993. El que va ser professor de física de la Garrigosa de Meliana, ja no serà l’alcalde de la ciutat que em va vore nàixer. Ara ho serà una dona dos anys menor que jo, que demana disculpes per parlar la llengua de sa mare.
Segur que en estos dies heu llegit mig miler de fils de twitter, una dotzena d’articles d’opinió i uns quants sabuts vos hauran contat per què s’ha perdut. Cadascú buscarà la manera més eficaç d’autoenganyar-se mentre va buscant a l’armari les samarretes de «Barbaritat Valenciana» corcades per algun cuc o massa xicotetes per la panxa que ha crescut a base d’esmorzars. Vos estalvie la meua opinió per a no embafar-vos més encara. De fet, la meua opinió ja fa temps que la vaig pregonant en articles d’opinions, i desitjava amb tot el cor estar equivocat. La vanitat d’algunes dives va menysprear les meues alertes i les d’altres militants valencianistes de l’entorn de Compromís i fins i tot del mateix Compromís.
De res servirà contar als quatre vents que ja vam avisar. Ara l’únic que cal fer és donar la benvinguda a la trinxera a qui va eixir el 2015, i avançar cap al front. Calen reactivar tots els moviments socials que es van apagar, per interés i vanitat, i polititzar a tota la militància i entorn de Compromís. No s’ha de menysprear cap lluita i totes s’han d’omplir de valencianisme. El PSOE ja no és el soci incòmode, ja no hi ha eixe fre de mà posat que es posava com a excusa, ja no s’ha de pactar amb els amics de la patronal. Ara es pot exigir el que la militància ha volgut sempre i que quatre aspirants assessors menysprearen. Només han de fer el que esperem dels valencianistes, fer valencianisme. No cal fer res més. Això ens diferenciava i ens diferència de Podemos i del PSOE, i és l’autèntic potencial d’un corrent polític que ha vingut per a quedar-se, li pese a qui li pese.
En un dels programes de la Comoditat Valenciana, la politòloga Andrea Kruithof va dir que a l’hora de recuperar el poder, era millor una desfeta electoral del Botànic ara que d’ací a quatre anys. Les conseqüències de perdre el Botànic i el Rialto el 2027, podrien haver sigut similars a les de l’arribada de Zaplana el 1995 i de Barberà el 1991. Estic convençut que Andrea estava encertada en la seua anàlisi. Per això, ara toca fer les coses bé i abandonar per a sempre el madridisme polític d’esquerres, autèntic càncer de la política espanyola i paràsit de la valenciana, a qui les dives de Compromís estan perseguint incomprensiblement des de maig del 2015.
Ni amb Sumar ni amb Podemos ni amb Más País. Ací no és una qüestió de sumar amb projectes que són fum. Ací és una qüestió d’estabilitzar la base valencianista i fer-la créixer de la forma més efectiva i sostenible possible. Les baralles de Madrid ni ens convenen ni ens haurien d’interessar si no és per a riure d’elles. Podemos va arribar al País Valencià amb un electorat crescut a base de fum mediàtic i les restes d’una EUPV mantenint una estructura política. El miratge dels cercles va morir davall la vanitat d’un xic de la Complutense que jugava a fer el polític i a qui li molestaven els líders locals perifèrics a l’esquerra del PSOE. Compromís en canvi tenia una massa social, unes bases, una organització que venien de dècades de treball de la UPV i el Bloc. Això explica com el fum no ha durat i la fusta continua encesa.
El fet diferencial de ser valencià i valencianista és el que dona un valor afegit al component de proximitat d’una força nascuda per a guanyar en un entorn advers als valencians. Espanya no ens apanya, des de fa dècades, l’opció d’ofrenar no li ha servit ni a la dreta ni a l’esquerra espanyoles amb delegacions valencianes. Els únics que poden exhibir la força de la confrontació davant un estat que els valencians tenim a la contra és Compromís, ningú més. I si no ho fan és per la inconsciència d’aquells politòlegs i aspirants a càrrec que parasiten el partit valencianista des d’Oriola a Vinaròs. Eixos paràsits sobren, no sumen, resten, se’ls ha de fer fora.
Si no volem que la política dels valencians es decidisca en base a les estratègies madrilenyes, hem d’imposar les estratègies valencianes. No vull que el País Valencià es torne com la Regió de Múrcia on visc, on la gent d’esquerres parla d’Isabel Díaz Ayuso i de Yolanda Díaz, i no dels seus polítics locals que ningú coneix. Vull que els valencians parlem de política valenciana i de problemes valencians, no del sanchismo i de sumar. I en eixa tasca, Compromís pot comptar amb el suport del seu entorn, perquè si fa valencianisme, estarem al seu costat, si no en fa, l’abandonarem.
Desgraciadament, tot i l’optimisme que vull compartir, no les tinc totes amb mi. Em conec com funcionen les dives i els polítics actuals de Compromís i sé que buscaran aliar-se amb el nou producte messiànic i mediàtic madrileny de monyo tintat i veu dolça. Així que el dubte és si l’hòstia que acaben de tindre serà l’última o en tindran una altra en el Congrés dels diputats. Vist que l’ego de certa gent és molt gran, només demane que deixen votar la militància de Compromís, almenys podran dir que van fer el que els varen dir de fer, els seus, els valencians, i no uns addictes a la Sexta i a la politologia que feien compol, per no dir l’idiota.
