No sé si hi deu haver al món -ja em disculpareu la hipèrbole- un país que haja estat tantes vegades a la vora de l’abisme com el nostre. Segur que hi ha casos, i segur que la història està plena de països que van caure per l’esvoranc de la desaparició o que hi pengen de manera més o menys precària –els occitans són l’exemple que em ve al cap.
En el nostre cas, els valencians som un país tossut; els esforços castellanitzadors s’han anat trobant amb una resistència indígena més o menys potent en diversos moments de la història. Cap d’ells, però, amb la força o l’empenta suficient per girar la truita.
Durant la segona República espanyola, ens va anar d’hores -com aquell qui diu- d’aprovar un Estatut d’autonomia que haguera marcat el camí cap al reconeixement de nacionalitat històrica, ens haguera donat un govern de la Generalitat a l’exili i, potser, un fil roig de la història del qual estirar avui.
Un cop mort el dictador i consumada la nova restauració borbònica del 78, les oportunitats van tornar a ser batudes per interessos forasters i el clam estatutari va ser esmicolat amb una autonomia de segona –és que n’hi ha de cap altre tipus?- per al País Valencià.
Una vegada atrapats en la voràgine sistèmica de les autonomies espanyoles –amb la tanca electoral més dura de tot l’Estat-, elecció rere elecció, el sobiranisme valencià es va quedar fora de les Corts Valencianes; fins que va entrar i va deixar de ser-ho.
Cada quatre anys els valencians i les valencianes ens enfrontem a unes eleccions on els sobiranistes no estem en igualtat de condicions. No caldrà avui extendre’ns en raons, que són nombroses i diverses, però la realitat és que el vot (el votant) independentista s’ha vist històricament espentat a votar amb el nas més o menys tapat. El mal menor ha resultat per als valencianistes un bàlsam tan necessari com narcòtic. I així estem.
No és ara, tampoc, el moment de responsabilitzar ningú. Individualment som amos del nostre sufragi i, poc o molt, l’emprem de la millor manera que sabem, com tothom. Però, i si en lloc de votar pel mal menor votem per nosaltres mateixos? I si, en lloc de perquè venen, votem per nosaltres mateixos? I si, en lloc d’hipotecar-nos a un futur que potser mai arribe, ens donem una oportunitat?
I si, en lloc de votar per ells, aquesta vegada votes per tu? Potser no ens en sortim. Però potser, només potser, el teu vot siga el que ho comence a canviar tot.
