Espanya, nació mil·lenària fundada poc després que Adam fou expulsat del paradís, se sosté sobre quatre pilars més que centenaris: l’Església, la monarquia, l’exèrcit i el PSOE.
El Partit Socialista Obrer Espanyol es va fundar el 1879 i, com tota organització centenària que, a més a més, ha navegat pel convuls segle XX, ha passat per molts moments: des de liderar el Front Popular durant la Guerra Civil espanyola fins a l’exili durant el franquisme. Però sempre ha estat al servei de la construcció d’Espanya. Res a al·legar.
Un partit amb 147 anys d’existència està incrustat en el moll de l’os de la seua pàtria, n’és part consubstancial i té el destí lligat al de la pàtria. És molt necessari que el sobiranisme ho tinga ben clar.
El PSOE no és ni pot ser mai un aliat en el procés d’alliberament nacional dels pobles sotmesos al colonialisme interior espanyol. El BNG i EH Bildu ho han entés bé. Endavant Andalusia s’ha afegit a aquest club de partits que tenen molt clar el paper del PSOE. Tot i mantenir postures polítiques molt semblants al Congrés dels Diputats, les dues formacions han seguit agendes pròpies que els han permés augmentar la seua presència als seus respectius països, sense quedar enganxades en les xarxes dels socialistes espanyols.
Malauradament, al nostre país encara vivim sota l’enlluernament d’un fals progressisme. En alguns casos, deriva de la frustració d’uns líders que van ser incapaços de dur endavant el procés independentista, com és el cas d’ERC, atrapada en la xarxa del PSOE i amb el futur esquitxat per una lluita interna, sense que puga presentar cap resultat sòlid de la negociació amb el PSOE. No ha quedat resolt el tema del finançament, i Rodalia continua estant majoritàriament sota control de l’Estat. I en el cas de Més-Compromís, ha hagut de trencar el grup parlamentari per a tenir una mínima visibilitat després de 3 anys ocult a Sumar, i sense poder presentar cap resultat nítidament valencià al seu electorat.
Espanya és un país on les desigualtats no han parat de créixer i on els serveis públics estan cada vegada més deteriorats. Hom s’hauria de preguntar qui té la responsabilitat de l’estat actual de les coses, després de 48 anys des que es va inaugurar la «democràcia» espanyola.
La primera responsabilitat deriva de la mateixa arquitectura juridicopolítica dissenyada per la Constitució. Però la segona, i més important, consisteix a assenyalar qui ha gestionat el sistema des de la seua implantació. El PSOE ha governat Espanya durant 30 anys —29 anys i mig, per ser exactes—, i les dretes, durant 14 anys i mig. Espanya ha estat, doncs, sota la governança del PSOE durant més del doble de temps que sota la de les dretes. Cadascú és molt lliure d’extraure’n les pròpies conclusions.
Tanmateix, faríem bé de preguntar-nos com és possible que encara considerem que només la dreta és responsable de tot plegat, davant d’una realitat que s’imposa, encara que assumim les dificultats d’un Estat que continua arrossegant moltes de les mancances democràtiques heretades de 40 anys de dictadura.
La parsimònia criminal: un concepte heretat del catolicisme en matèria social. L’Església, amb la seua visió mil·lenària de la història, no ha tingut mai problemes a l’hora de confiar la solució dels problemes al futur, sense importar-li ni poc ni molt el sofriment de les persones en el present. A tall d’exemple, i per entendre’ns, des de fa dècades existeix el debat sobre si les dones poden esdevenir preveres, però mai no troben el moment de resoldre’l. També ha passat amb les persones homosexuals: no els ha tremolat la mà a l’hora d’impedir-ne el reconeixement, infligint dolor a milions de catòlics gais i lesbianes.
El PSOE actua sota el principi de la parsimònia, de vegades criminal. Afronta la resolució dels problemes no quan les persones ho necessiten, sinó quan en pot traure profit polític.
Vuit anys ha tingut per a afrontar el problema de l’habitatge: vuit anys durant els quals s’han produït centenars de milers de desnonaments i s’han documentat casos de suïcidis vinculats a processos de desnonament. No existeixen dades oficials que permeten establir amb precisió quants suïcidis estan directament vinculats als desnonaments, i per això cal referir-se a casos documentats. Potser un dels treballs més rellevants siga el publicat per La Directa el juliol de 2024, que recollia casos de suïcidis vinculats a processos de desnonament a Catalunya.
L’exemple de com fa política el PSOE el tenim ben palés en la manera com ha afrontat el problema de l’habitatge i ha intentat resoldre’l: amb dos decrets, un dels quals no tirarà endavant, violentant la representació popular al Parlament i amb mesures que tenen data de caducitat.
De nou, hem d’assumir les limitacions d’unes majories parlamentàries febles. Però això pot explicar les dificultats de la legislatura actual, no tot el que ha passat durant els governs de Sánchez. En la primera legislatura de coalició amb Unides Podem, iniciada el 2020, el govern tampoc no disposava de majoria absoluta pròpia, però va aconseguir articular suports parlamentaris per a la investidura i l’aprovació de mesures. La investidura es va resoldre amb 167 vots a favor i 165 en contra, després que ERC i EH Bildu s’abstingueren. Per tant, hi havia marge per a negociar i tirar endavant iniciatives polítiques. La qüestió és què es va decidir fer amb aquell marge i què es va deixar de fer.
Una de les conseqüències polítiques d’aquest procés ha estat l’afebliment progressiu de l’espai sorgit del 15M, que ha anat perdent força fins a arribar a la situació actual: a menys de dos mesos de les eleccions, el nou “Frente Amplio” encara no ha definit qui l’encapçalarà ni ha aclarit quines forces acabaran integrant-lo. El projecte pretén agrupar diverses organitzacions de l’esquerra transformadora, però continua oberta la qüestió de si Podem i altres formacions s’hi incorporaran.
Aquesta manera d’actuar, consistent a posar en marxa mesures incompletes que decauen al cap de pocs anys, és una forma de mantindre el xantatge permanent sobre les formacions polítiques que podrien impulsar altres mesures.
I així el PSOE manté el projecte polític d’Espanya lligat al seu propi projecte polític i allunyat de qualsevol possibilitat de reforma impulsada democràticament des de posicions progressistes. Aquestes forces queden sotmeses al xantatge constant i esdevenen irrellevants; tan irrellevants que fins i tot ara se les convida a integrar-se en llistes conjuntes i a assumir que els seus postulats no aniran enlloc fora d’allò que marque la disciplina del PSOE.
Amb l’exèrcit ben alimentat a les casernes, l’Església en franca retirada de la vida política —malgrat els esforços d’una cúria casposa com poques a Europa— i una monarquia afeblida per un Borbó irresponsable i corrupte, com ho va ser el pare de l’actual rei, sembla que dels quatre pilars només en queda un dempeus.
