Arriba un altre 8 de març. Vaja per davant que a mi tant en fa, perquè es un més de la resta dels 365 dies de l’any. És 8 de març, sí, i?
Els canvis es fan dia a dia, de res aprofita penjar-se el cartell aquest dimecres i no fer res la resta de l’any. Això té un nom. Hipocresia!
Mentre veiem el món feliç de les històries de l’Instagram, ens topem de nassos amb el món encara massa precari per a tots, però per a nosaltres més. Portem 23 anys de segle i les dones hem de cobrar menys que els homes per fer la mateixa feina i, a més, estem pijor reconegudes.
De manera històrica i per sistema, els sectors feminitzats són els menys reconeguts socialment i econòmica. És evident que, des de l’inici de la pandèmia, les situacions de vulnerabilitat que patim les dones s’han agreujat. Així ho indiquen les dades de l’escletxa salarial actualitzades, que apunten a una diferència de salaris entre homes i dones del 20,1% al País Valencià, que en el cas de les Illes és del 14,4%, a Catalunya d’un 19,7% i a Catalunya Nord d’un 13%. Això es tradueix que les dones cobrem de mitjana entre 3.000 € i 7.000 € menys a l’any que els homes; tenim pitjors salaris en tots els nivells formatius; només un 10% de dones accedeix als llocs de direcció i gerència; i patim una major precarietat laboral, la qual cosa es tradueix en una feminització de la pobresa i un atemptat contra la independència econòmica i personal de les dones.
Així les coses, aquest 8 de març moltes aprofitaran per celebrar la data de distintes maneres, tantes com ajuntaments hi ha que ens conviden a dinar, ballar o participar en rifes, com si fos un dia festiu. No, el 8 de març no és un dia festiu i hauríem de repensar-nos quin camí volem emprendre, perquè el feminisme sempre està en l’obligació d’emprendre camins que ens porten a assolir la igualtat. Hem d’esbrinar quines són les estratègies i les tàctiques per a aquest segle XXI. Poc tenen a veure les tàctiques de les sufragistes amb les dones dels 60 que reivindicaven l’alliberament sexual. Quina és la tàctica actual per arribar a la igualtat de drets? La música al carrer? La festa complaent? Ens hauria de fer vergonya caure d’aquesta manera en el paternalisme ranci vestit de modernor una vegada més.
Doncs no. Lluny de celebrar res, ens queda molt per guanyar i la lluita ha de ser diària i constant. L’única cosa que ha pogut celebrar el feminisme ha sigut la seua unitat, i ara ni això.
Denunciem i combatem les violències que patim les dones hui i cada dia. Parlem de violències masclistes, de la violència sexual, la violència econòmica, la violència simbòlica, la violència institucional, la violència vicària i totes aquelles situacions de discriminació que patim les dones pel simple fet de ser-ho. Perquè mentre estiguem sota una sola d’aquestes violències la igualtat serà una quimera llunyana.
