Si et conviden a un bon dinar, has de tindre un motiu molt poderós per rebutjar l’oferiment. Aquests «motius molt poderosos» a ma casa no solen abundar. És el cas, doncs, que l’altre dia vaig rebre un correu del gastrònom Vicent Marqués Carbonell invitant-me a compartir taula amb un grapat de gent escollida per ell. Periòdicament, el senyor Marqués aplega comensals de diferents procedències per regalar-los un àpat descomunal. Només una persona que ha fet de cuiner, que ha escrit tant i tan bé de cuina i que estima els fogons tant com ell podia exercir aquest mecenatge gastronòmic únic i excepcional. Perquè Vicent Marqués, per a qui no el conega, és l’autor de pàgines molt valuoses sobre la nostra cuina. Des del 2018, específicament, té en marxa la publicació (en Edicions Sidillà) d’una monumental Història de la cuina catalana i occitana en deu volums. Un compendi generós de receptes de la gastronomia popular de valencians, catalans, illencs i occitans.
És el cas, doncs, que l’últim dissabte de gener vam seure a la taula del menjador de Marqués a Aldaia un grapat de persones a qui ell havia escollit acuradament. Érem gent del món del periodisme, la literatura i la universitat. No estic autoritzat a revelar el nom dels altres comensals, però només diré que segurament jo era qui menys mèrits objectius hi reunia. Una taula vip que es disposava a degustar un menú especialíssim i excepcional.
Vam començar amb un aperitiu a base d’encenalls de pernil, acompanyat d’una botella de Cinzano Chinato de setanta anys d’edat. De seguida Vicent va traure la seua ànima occitana, i ens va obsequiar amb unes bonhetas de brandada (bunyols de brandada), un plat de bacallà i un altre de titaina, tot acompanyat amb un riesling d’Alsàcia i una botella de xampany Cristal del 2013 (del celler Roederer, «amb 98 punts a la llista aquella tan famosa del senyor Robert Parker», segons precisió del cuiner).
Més tard vam seguir amb un plat de mullador de figatell (típic de la Marina Alta) i un arròs amb galta de porc (típic del Camp de Túria), tot regat amb una botella d’un primer cru de Bordeus (Château Latour del 2002, amb 96 punts a la llista de Parker) i una botella de Purgatori del 2017 (cellers Torres, d. o. Costers del Segre), que segons els premis Vinari del 2021 va ser el millor vi català de l’any (92 punts a can Parquer).
Quan ja ens crèiem sadollats va comparéixer un tall de fetge gras i una botella d’un primer cru de Sauternes-Barsac (Château Climens del 2015, amb 97 punts a la llista de Parker). I després de tots aquests plats perfectament maridats, no podien faltar unes postres consistents en menjar blanc, flam d’ou i orelletes, tot acompanyat de vins dolços diversos: cartagèna —una mistela que fan al Llenguadoc i la Provença—, un vi blanc de raïms pansits típic de les comarques catalanes del sud (que a Itàlia anomenen «vin santo»), vi bullit (aquest molt antic, ja conegut pels romans, i que actualment es fa des de la Plana fins a l’Empordà, i també a les Illes) i una botella de fondellol alacantí de més de cinquanta anys (Luis XIV, del celler del mateix nom; 100 punts a la guia de Peñín).
Tot i ser un moderat recalcitrant en qüestions alcohòliques, no vaig poder resistir la temptació de tastar –només tastar!-, com a rúbrica d’aquell opípar banquet, un glop de whisky Macallan de 12 anys, envellit en botes de xerés.
Al final, amics, la vida es resumeix en coses com aquesta: un bon dinar, un amfitrió amable i comprensiu, uns companys de taula de conversa intel·ligent i incitadora. El que en traurem del fet d’estar vius és poca cosa més, i disculpeu-me l’epicureisme militant. Crec fermament que les persones som hedonistes i busquem amb deler el plaer dels sentits no per ser poc ambiciosos o per haver renunciat a metes més altes. Com va escriure fa molts anys Manuel Vicent, contra els qui ens volen martiritzar obligant-nos a ser «portadors de valors eterns» hem de reivindicar sempre la nostra condició de fruïdors da plaers efímers. Paraula de Déu.
