El passat 28 de gener, en aquesta mateixa tribuna, hem pogut llegir l’article «Escriure a La Veu», signat per Tomàs Escuder. L’autor fa balanç de tot allò que els col·laboradors de La Veu publiquem en aquest mitjà i en reconeix la quantitat i la qualitat en termes generals. La seua valoració és generosa, perquè a tots ens mou una motivació lloable: «tenim tots el cuquet del País». Ara bé, diu: «El que jo em pregunte, però, davant la quantitat de material aportat, des d’àmbits diferents, amb temàtiques diverses, amb un esperit crític o no, és si el tot té una vàlua que vaja més enllà de la lectura, benevolent i amistosa, de la resta dels que escrivim, més enllà del mateix article.» És una pregunta pertinent. Certament, aquesta allau de material escrit contribueix «a perfilar una manera d’entendre la nostra realitat social». Amb tot, la qüestió s’hi imposa i Tomàs Escuder hi torna: «Però jo em pregunte: és suficient aquest intradiscurs, aquest parlar només entre nosaltres? (…) Llavors, què fer?» L’autor acaba l’article amb una proposta concreta. No és el meu propòsit comentar-la, però la reflexió general que la motiva mereix atenció. Per què escrivim per a La Veu? Per a què?
No em referesc, és clar, a les motivacions personals de cadascú per a escriure una col·laboració periòdica, sinó a la utilitat de la nostra columna, a l’interès general que podria despertar. Sabem que La Veu ha superat el miler de subscriptors, encara que ha costat Déu i ajuda. Va per bon camí, encara que li serà difícil trencar aquest cercle, aquest «parlar només entre nosaltres». Em pregunte per les causes específiques d’aquesta limitació, sense entrar en consideracions que afecten tota la premsa periòdica, digital o en paper. La primera causa és òbvia: en el cas de La Veu, els qui tenim «el cuquet del País» som una minoria, sempre els mateixos. En principi, això no és una limitació, perquè les majories sempre han estat precedides per les minories. Però hi ha un segon obstacle, més decisiu: el que diem no interessa a ningú més que a nosaltres. Referiré una anècdota que conta Vicent Partal en relació amb el punt d’inflexió que tingué la difusió de Vilaweb en un moment determinat. Immediatament després de l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid, tots els diaris donaven per bona l’autoria d’ETA, seguint les directrius dels polítics o pressionats per l’ambient que hi crearen. Fins i tot el lehendakari Ibarretxe, acollonit, en unes declaracions públiques acceptava la hipòtesi com a fet comprovat. Vilaweb, que no tenia cap font d’informació privilegiada, es va arriscar a contrastar totes les dades disponibles i a donar l’autoria islàmica com a principal hipòtesi. Assumpció Maresma, en pujar a un taxi, va escoltar com el taxista aconsellava algú per telèfon d’informar-se via Vilaweb. No crec que aquell taxista se subscrivís mai a Vilaweb, però va contribuir a la seua difusió. Ell, com la resta dels 140.000 lectors que van visitar el digital aquell dia, sense compartir necessàriament la seua orientació editorial, hi va trobar una informació útil.
És el que hauríem de fer els col·laboradors de La Veu, salvant les distàncies amb l’anècdota referida. Els nostres articles haurien de contenir alguna cosa útil per als lectors, fins i tot per a aquells que no tenen «el cuquet del País». En general, opinem massa. Opinions que, d’altra banda, són més o menys compartides i, per tant, previsibles. Em direu que la informació és cosa dels periodistes de la casa, que els opinadors opinen. Però si els periodistes, quan informen, no poden evitar de donar una opinió en explicar la notícia des d’un biaix particular, els opinadors no hauríem de formular opinions desvinculades de l’observació d’algun fet concret, de la interpretació de circumstàncies conegudes de primera mà. Encara que es tracte d’un fet remot, hauríem de comentar-lo en relació amb una experiència directament viscuda per nosaltres. Per això el comentari de la notícia del dia sol fallar, si no s’encara des d’algun aspecte molt particular. El lector hauria de trobar en un article, a més de les nostres opinions, alguna cosa que no sabia. Al capdavall, fins i tot si l’autor no formula la seua opinió de manera explícita, el lector se’n farà càrrec o en traurà unes conseqüències. Jo preferesc, en acabar un article, en comptes de saber quina opinió té l’autor sobre el tema tractat, retenir una dada, un incident significatiu, un llibre, una anècdota o la recomanació d’un web. Una de les funcions d’un diari, això és veritat, és crear opinió —crear un argumentari, com se sol dir ara—, però aquesta opinió ha de tenir un crèdit davant els qui no la comparteixen. I aquest crèdit es fonamenta en la informació i en la capacitat d’interpretació i observació.
Darrere de cada article d’opinió hi ha una persona que es dedica o s’ha dedicat a unes feines o altres, que ha viscut determinats fets, determinats ambients, que sap alguna cosa del que ara passa realment. Per què no expliquem això? Quan escrivim, ens oblidem del que sabem nosaltres directament i parlem d’allò que sap tothom. En llegir La Veu, jo vull saber què passa al País Valencià. No en sé res. En tinc una visió, si no superficial, incompleta i parcial. Si La Veu parlés amb aquest to, potser un dia algun taxista s’hi deixaria caure.
