Escriure no és parlar. Allò del verba volant, scripta manent és un lema que tenim gravat al cervell, amb major o menor fortuna, la gent que apareixem per ací amb la nostra porció d’escriptura. I, segurament, és una cosa bona. En molts sentits. No només perquè queden les paraules per a possibles verificacions, sinó perquè escriure ens ajuda a reflexionar, per una banda. Per l’altra, en donar a conèixer a través d’aquest diari les nostres propostes ajudem, directament o indirectament, a perfilar una manera d’entendre la nostra realitat social. Fonamentalment política, ja que, a la fi, tot té com a mínim una part important del component polític, és a dir, de la gestió de la societat. Des de les nostres visions personals, sovint prou properes, anem bastint una mena del que entendríem per format ideal.
I, certament, aquesta és una de les maneres que hi ha per a dialogar i imaginar el futur.
I fins ací tot queda prou clar.
Possiblement, els que escrivim ací, a Diari La Veu, tenim tots el cuquet del País. I ho dic amb aquestes paraules per no dir amb més força que la nostra societat ens cou. Ho abordem des de mirades diferents, però entusiastes, critiques i voluntarioses. El camp és tan ample i faltat de reflexió i de descripció que tot allò que s’hi aporte serà un benefici.
La quantitat d’idees que s’hi fan arribar, així com la qualitat, és considerable. No serà la millor veu del món, però, i no per ser la nostra, té un valor consistent. Si més no, és una mostra ben palesa que al País hi ha una massa de reflexió que ens fa semblants a altres societats.
El que jo em pregunte, però, davant la quantitat de material aportat, des d’àmbits diferents, amb temàtiques diverses, amb un esperit crític o no, és si el tot té una vàlua que vaja més enllà de la lectura, benevolent i amistosa, de la resta dels que escrivim, més enllà del mateix article. He de dir que algunes vegades un article m’ha sorprés prou. D’altres he vist la repetició de temes d’actualitat immediata com espurnes punxoses. Alguna vegada simplement no he acabat l’article. És a dir, que tenim de tot. Però torne a pensar, i ho escric, que el volum del que ací es vessa és ample, generós i, a la fi, consistent amb la preocupació principal que a tots i totes ens afecta.
Així i tot, em pregunte: és suficient aquest escriure una setmana i una altra? Rellegir-nos i tornar-hi?
Els qui han fet possible Diari La Veu, aquelles persones que construeixen ara ací ara allà edificis per bastir un País tenen un gran mèrit. Cal ser-ne conscients d’això i agrair-los-ho. Un País que no té estat sempre va curt de gambals. I ha de fer més esforços que els altres.
Però jo em pregunte: és suficient aquest intradiscurs, aquest parlar només entre nosaltres? Supose, i no és massa suposar, que moltes de les persones que col·laborem ací tenim més compromisos per fora.
Llavors, què fer? Seria una resposta, una entre altres, fer algun tipus de publicació en format paper? Estaríem disposats a posar l’espatlla alguns de nosaltres?
I have a dream…
