Orà

Al maig del 2014 vaig tindre el plaer d’acompanyar una delegació valenciana de viatge cap a Orà (Algèria). Era una iniciativa del llibreter i activista Rafael Arnal per commemorar el 75 aniversari de la gesta del Stanbrook. Aquest vaixell mític va ser l’últim que va eixir del port d’Alacant –a vessar de refugiats- abans de l’arribada de les tropes franquistes en 1939.

Tres quarts de segle després, un grapat de militants en diferents causes (totes perdudes, segurament) i fills i néts dels passatgers originals van inaugurar un monòlit a Orà. Jo hi era en companyia d’Enric Balaguer, amic i professor de la Universitat d’Alacant. Vaig cobrir el viatge per al diari Ara, que va publicar el meu reportatge sota el títol de El vaixell de la memòria, que encara podeu llegir en línia.

Estic orgullós d’aquell treball, un dels més bonics i emocionants dels que he realitzat per al rotatiu barceloní. I això que s’obri amb una errada monumental: hi cite una frase d’Albert Camus i dic que va nàixer a Orà. En realitat, l’autor de La pesta és originari de Mondovi (nom francés), a la costa est algeriana. Afegiré, per si de cas (els tiquismiquis són temibles), que he corregit l’error quan he replegat el reportatge al llibre Cosmopolites amb arrels.

Ara totes aquestes coses m’han tornat en llegir la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, El diable es va aturar a Orà (Empúries). S’ha dit, i és veritat, que els relats de Bezsonoff han obert nous horitzons en la literatura catalana actual. Però el més exòtic i convincent d’aquests no són els escenaris –l’antiga Indoxina francesa, Algèria…- sinó el model de llengua. Tot el que de pantagruèlic i excessiu hi ha en l’escriptor nordcatalà es vessa en una llengua bastida sobre maons molt diversos: l’estàndard fabrià, el rossellonés dels seus avantpassats, els clàssics francesos, els registres col·loquials…

En El diable es va aturar a Orà narra la peripècia negra de dos peculiars policies a la recerca d’un assassí de dones. Són dos personatges molt diferents: el comissari Roger Ferrandis, d’estirp valenciana (la família procedeix del Fondó de les Neus) i el seu ajudant, l’inspector Bensoussan, que descendeix «d’una llarga nissaga de jueus berbers».

L’autèntic protagonista, però, és la pròpia Orà, «la ciutat més bonica d’Algèria i potser del món», la que va ser anomenada cinquena ciutat de França. Escriu Bezsonoff: «Al port li explotava la mediterraneïtat amb la roba estesa als balcons, el salobre, la pudor dels peixos, la ferum del tabac barat barrejat amb el quitrà dels molls, la flaire de l’oli i de les sardines».

He provat de contrastar l’evocació d’aquesta urbs on no parava de sentir-se el francés, l’espanyol meridional, el valencià i l’àrab amb la meua pròpia vivència d’una capital esmorteïda per l’absència de turisme (el règim algerià el rebutja), autèntica en la seua indeturable depauperació, i on en cada teulada hi ha una parabòlica per poder sentir els missatges integristes procedents de l’Aràbia Saudita.

Avui dia, el millor lloc per contrastar la presència valenciana local és als cementeris. Els noms a les tombes són inequívocs, com podeu llegir al meu reportatge.

Durant el confinament de la pandèmia vaig rellegir La pesta, d’Albert Camus, traduïda per Joan Fuster, i ambientada precisament als carrers oranesos. De La pesta em va interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: «flexible i llisa com un animal». Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa «amics, coneguts i saludats» és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i «el gran animal» amb què el de Palafrugell metaforitza la mar el puc descobrir primigèniament en La pesta.

Aquestes anècdotes plauran Bezsonoff: al capdavall, ell també sap que la literatura és el nostre oceà amniòtic. Fora d’això, hi ha l’error, el no-res i l’anomia. Com l’Stanbrook, tots travessem les seues aigües fugint del destí i l’anorreament i buscant un paradís possible. I Proust, finalment: «Els únics verdaders paradisos són els paradisos que hem perdut». Teló.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.