En Els diners vaig citar una faula sobre un poblet on tots estan endeutats amb algú altre. Arriba un foraster a l’hotel, entrega un bitllet de 100 € i puja a l’habitació. El bitllet circula ràpidament cancel·lant deutes i tancant el cercle de nou a l’hotel, on se salda el darrer d’ells. El foraster, decebut amb les instal·lacions, apareix, recull el bitllet i se’n va. Pensí que bastava una pissarra en un lloc públic, llistant deutors, creditors i quantitats degudes, per obtindre el mateix resultat. Per tant, la situació del poblet se solucionaria sense diner! Errada. Les anotacions en la pissarra són diner, diner-escriptural, que en La massa monetària anomení diner-estilogràfica, i la compensació de deutes és la circulació. Supervisar l’estat total dels deutes no substitueix el diner, sinó el diner en forma de bitllet.
Aquesta és la contalla que relata el batlle Unterguggenberger en la pel·lícula El miracle de Wörgl (ja enllaçada en l’article anterior). Tracta de convéncer el consell municipal que el diner no té cap valor per si mateix, i que poden emetre’n el seu propi, un diner que circulés de veres, dinamitzant l’activitat econòmica del municipi, donant feina i alleujant les necessitats.
A més, en una altra versió el foraster acaba encenent-se un cigar amb el bitllet, revelant que era fals. I malgrat això té el mateix efecte cancel·lant deutes. La tesi de l’absència de valor intrínsec en el diner està lligada a la de Gesell quan afirma que el diner ha de ser mitjà d’intercanvi i res més (vegeu «Lliure-moneda»), i a la de Soddy quan ens mostra que considerar el diner com a riquesa és una greu errada (vegeu «Frederick Soddy. Riquesa virtual»).
El batlle de Wörgl buscava que el diner circulés. L’Ajuntament estava molt endeutat, com tothom, i els diners que li arribaven de l’Estat eren minsos comparats amb els deutes. Vendre béns municipals i expropiar-ne dels ciutadans deutors duria més dolor, i no suposaria cap remei, ja que els shillings austríacs circulaven molt poc. La lliure-moneda de Gesell emesa i administrada per ells mateixos semblava una bona solució, almenys calia provar-la. Es constituí un comité (el batlle socialdemòcrata, el pastor local, i el líder conservador) que imprimí els 32.000 certificats de treball AB (vegeu l’anterior article). El 31 de juliol de 1932 el comité ven a l’Ajuntament els primers 1.800 AB per 1.800 shillings que ingressen com a cobertura en la caixa d’estalvis local. Aquest ancoratge de la lliure-moneda a la moneda de curs legal és superflu en el disseny de Gesell, i solament té significació en un context aïllat i minoritari, en què calia véncer la desconfiança i els recels de la ciutadania a participar-hi(1).
Immediatament començà el programa municipal de treballs donant feina i escampant els AB. El primer pagament de sous fou d’uns 1.000 AB que es gastaren en els negocis del poble, i que quasi el mateix dia retornaren a l’Ajuntament, pagant impostos endarrerits. El consistori aprofitava els ingressos per a saldar els seus propis deutes. El tercer dia algú entra escarotat al despatx de l’alcalde lamentant-se. Estaven falsificant-se bitllets! Ja s’havien pagat 5.100 shilling d’impostos (en AB, és clar) quan solament circulaven 1.000 AB! El batlle somrigué veient la conseqüència de la rapidesa de moviment dels AB. Si haguessen pagat amb 1.000 shillings de curs legal, gran part haurien seguit la via de l’atresorament, afavorit per la política deflacionària del Banc Nacional d’Àustria (vegeu l’article anterior).
La ràpida circulació es veia afavorida perquè la lliure-moneda de Gesell inaugurava un sistema monetari revolucionari que desfavoreix l’atresorament, però també perquè, com en la faula, hi havia un munt de deutes per saldar, i l’Ajuntament era el primer en donar exemple acceptant els AB.
L’Ajuntament recaptava taxes i impostos de tothom, incloent-hi aigua, llum, clavegueram, lloguers de propietats municipals, etc., pagava deutes, remunerava els seus empleats, i gastava en sous i proveïdors del programa municipal de treballs. Anotant la numeració dels bitllets feren un seguiment dels que transitaren per l’Ajuntament. I així es coneix que en els més de 13 mesos que durà aquell esdeveniment els bitllets que passaren per l’Ajuntament ho feren una mitjana de 2 vegades per setmana, 104 vegades a l’any.
Una altra dada notable és que només hi hagué circulant, per terme mitjà, 5.490 AB. El comité entregà 12.600 AB dels 32.000 impresos, els 19.400 restants restaren sense utilitzar. La diferència entre 12.600 AB usats i 5.490 circulant s’explica perquè, a la fi d’any, el sistema comporta bescanviar gratuïtament els bitllets completament segellats(2) pels corresponents de nous, amb les caselles segellables buides.
Dividint 5.490 AB entre 4.200 habitants, tenim 1,3 AB per habitant, una mitjana circulant per habitant baixíssima! Tanmateix, en poc més d’un any l’Ajuntament pagà obres i millores del programa de treballs per valor de 150.000 AB. L’Ajuntament era actor principal, però en la circulació també participaven, a més de l’Ajuntament, comerciants, majoristes, agricultors, artesans, obrers i empleats, i el total de transaccions pogué ascendir a centenars de milers d’AB. Mentrestant, a Àustria hi havia 158,75 shillings oficials per habitant (120 vegades més) que, circulant molt menys, no podien treure Àustria de la depressió(3).
Hui en dia, el sistema bancari de banc central crea diner-deute mitjançant crèdit amb interés afavorint que, entre el que circula i el que s’atresora, en el món hi haja una colossal i creixent quantitat de diner (vegeu «L’interés monetari insostenible»). Amb dades de l’FMI de 2020, 29.000 dòlars per habitant, el resultat de dividir el deute global (226 bilions de dòlars) entre els habitants del món d’eixe any (7.764 milions). Per diners no serà!
(1) Amb el mateix propòsit persuasiu es redactà el punt 4 del Reglament, citat en l’anterior article, que habilitava als tenidors d’AB a canviar-los per shillings.
(2) Els de 1932 tenien els cinc darrers segells, des d’agost a desembre.
(3) Les dades d’aquest article, i alguna anècdota, han estat preses de: Irving Fisher, Stamp Scrip (1933); Fritz Schwartz, L’experiment de Wörgl (1951); Gebhard Ottacher, Donant un senyal al món (2007).
