Que Ondara i els pobles de la Marina han estat un pou d’on ha begut tradicionalment la pilota valenciana és un fet que ningú no gosarà qüestionar. I ara que enguany el trinquet d’Ondara compleix 150 anys (és el segon més antic, tan sols superat pel Pelayo) és un motiu excel·lent per a reivindicar i retre un homenatge a dos jugadors d’Ondara que el temps i les circumstàncies han condemnat a un quasi oblit que considere injust.
a El Municipio, 16-10-1872
Es tracta de José Font (Font d’Ondara) i Mariano Peris (Peris d’Ondara). Dels dos, el cas de Font (que és sobre qui comentarem hui) és segurament el més injust, perquè va ser considerat un dels millors jugadors de finals del segle XIX i principis del XX. El problema és que no queden testimonis vius que l’hagen vist jugar i, per tant, verificar i investigar aspectes de les biografies de jugadors d’aquella època és certament difícil. A més en aquells moments la premsa local i comarcal era pràcticament inexistent, només es publicaven diaris i setmanaris a les grans ciutats, fet que reduïa notablement la difusió de les partides programades i tampoc existia la tradició de fer cròniques de les partides. La pilota a les comarques de fora de la influència de les capitals era com si no existira i les moltes partides que tenien lloc a la Marina no tenien cap ressò en premsa. Els anuncis de les partides als diaris de l’època (El Mercantil Valenciano, Las Provincias, El Pueblo, La Correspondencia de Valencia i la d’Alacant..) tan sols feien referència a les que tenien lloc als trinquets de les ciutats i de vegades a alguna partida a altres municipis aprofitant alguna festa, fira o inauguració.
Per tant, per a poder fer alguna valoració hem de recórrer als anuncis de les partides que jugaven als trinquets de València, sobretot a Pelayo i Juan de Mena, ja que eren els de més activitat. I el fet que Font d’Ondara, entre 1893 i 1909, jugara més de 1.000 partides entre els dos trinquets, sempre amb els millors jugadors de l’època i formant part dels desafiaments entre els trinquets, molt habituals en aquells anys, ja ens indica que el seu nivell era molt alt.
Una de les poques valoracions personals que he trobat és la que fa el Xiquet de Simat, un dels grans, en una entrevista que li va fer Enrique Malboysson per a la revista Estampa, el mes de març del 1936. El Xiquet va respondre a la pregunta sobre quins eren els millors jugadors que ell havia conegut així: «Los mejores jugadores antiguos fueron el Galapán, el Liriano, Carlets i Rovell. No existe ya ninguno de ellos. Después salieron Nel, de Murla, Font, de Ondara, Marí, de Jávea, el Rata i Rabosa, de Valencia, Suñer, de Cárcer y el Barber, de Beniarbeig».
José Font Moltó va nàixer a Ondara el 22 de gener de 1871. Fill d’Antonio Font Fornés, tractant de saladures, i de Josefa Moltó Pérez, d’Altea, domiciliats al carrer Nou (Sant Domènec). El trinquet d’Ondara es va inaugurar el 1872, és a dir, que al llarg de la seua joventut ja va poder consolidar l’afició i, probablement, va començar a jugar alguna partida al trinquet, a més de les que jugaria al carrer.
La primera referència que he trobat d’ell és d’una partida del 30 d’octubre del 1899, tenia 18 anys. Es va jugar al trinquet Juan de Mena i la partida era a 50 punts; el cartell era el següent: Nel (de Murla), Marí (de Xàbia) contra Font (d’Ondara), Galapan i Ramonet. Bon debut, ja que la partida era amb els millors jugadors del moment. No tornem a saber res d’ell fins passats 4 anys, concretament el 12 de juny de 1893, en una partida que era un repte entre jugadors d’Ondara i de València i es va jugar al Pelayo. L’anunci de la partida és d’El Mercantil Valenciano (no ha de sorprendre que Nel de Murla apareguera com a jugador de l’equip d’Ondara, això va passar diverses vegades).
Aquesta partida va tindre revenja tres dies després. I a partir d’ací Font ja no va deixar de ser un fix a València, alternant el Juan de Mena o el Pelayo i alguna partida al de Marxalenes, però va ser fonamentalment un jugador del Pelayo. El mes de gener del 1897 ja va ser contractat per l’empresa del Pelayo amb «Barberet, Galapan, Danielet, el Seco, el Lliriano y dos más en ajuste».
Era relativament freqüent el desafiament entre les plantilles de jugadors dels trinquets. Com a mostra, el desafiament que va tenir lloc el 9 de maig del 1897 al Juan de Mena, entre jugadors del Mena (Nel de Murla, Marineret de Xàbia i Rata de València) i dels del Pelayo (Font d’Ondara, Barberet de Beniarbeig i Danielet de Murla); dels sis, cinc eren de la Marina. La partida era a 60 punts i la quantitat apostada era de 1.000 pessetes per equip (una fortuna en aquells temps), l’entrada valia 50 cèntims i la cadira 25.
Exceptuant partides de fira, festes o alguna commemoració en algun poble o ciutat, ja no va deixar València. Va compartir cartell amb els millors jugadors del moment: Marí de Xàbia, Galapan, Barberet de Beniarbeig, Angelino de Benigembla, els Tramussers (pare i fills), Rata, Sebero, Rabosa…,. però, probablement, amb qui va jugar més partides, amb ell o contra ell, va ser el Nel de Murla i també amb Hilario, el Tramusser fill. És probable que amb Hilario també l’unira una certa amistat, ja que Quico el Tramusser d’Alboraia, que va participar en la partida inaugural del trinquet d’Ondara en octubre del 1872, abans de dur el trinquet de Pelayo, va ser el trinqueter d’Ondara durant uns anys i allà va nàixer, en 1873, el seu fill Hilario, només dos anys després del naixement de Font (hi ha algunes partides jugades a Alacant ciutat on se’l cita com Hilario d’Ondara).
En aquells anys l’aportació de jugadors de la Marina als trinquets de València va ser destacadíssima, tant que hi havia partides en les quals 4 o 5 eren de la comarca. A banda de Nel, Barberet, Angelino i Marí ja citats, també estaven Danielet de Murla, Faco de Pedreguer, Vicente d’Orba, Piera de Pego…, i d’Ondara van jugar amb Font a València Julio, Pepet, Tonet i Batistet.
Els redactats en premsa de les partides ja ens ho indicaven; així en una partida al Juan de Mena, el 29 de juny del 1895, la partida s’anunciava així: «Los mejores pelotaris de la Marina contra los de más fama valencianos, en la forma siguiente, Nel, Angelino, Font i otro contra Rata, Vicente el Sebero i Rabosa. A escalera y a 50 tantos».
El mes de desembre de 1897 els jugadors que estaven jugant al Mena passen al Pelayo i per a celebrar-ho van organitzar una gran partida:
Però, a més de les partides a València, també eren el reclam per a partides de fires i festes a altres ciutats i pobles grans com Alacant, Algemesí, Benaguasil, Borriana, Sogorb, Monòver, al Serrallo, Torrent; així tenim la inauguració del trinquet de Burjassot publicada a El Pelotari el 28 de febrer del 1895:
I una partida, «a muerte», per la fira al trinquet nou de Gandia el 9 d’octubre del 1900:
Font va jugar en totes les posicions, segons arreglaren la partida; així va fer de rest, de mitger i al davant i feia escala; també va fer partides i desafiaments a llargues, a galotxa i al raspall. Era un jugador complet.
Una mostra és l’anunci d’una partida a Algemesí a galotxa el 12 de juny del 1901:
I una al raspall el 19 d’octubre del 1902 a Gandia:
I al frontó Comtal de Barcelona el 3 de desembre de 1902:
La darrera partida localitzada en premsa és la que es va publicar a La Correspondencia de Valencia i a El Pueblo el dia 4 de gener del 1909 fent parella amb el Nel de Murla:
A partir d’aquesta data ja no he localitzat cap referència a Font d’Ondara excepte la que fa Xiquet de Simat, i tornem a l’entrevista que li van fer a l’Estampa en 1936, indicant que encara estava viu i vivia a Buenos Aires. La distància i el temps han fet que Font desapareguera de la memòria col·lectiva dels aficionats a la pilota.
Fins ací una mostra de la biografia d’un jugador que, atés el número tan gran de partides que va jugar i sempre amb els de màxim nivell, caldria incorporar al grup dels millors jugadors de la història de la pilota.
