Salvador Vendrell publica la novel·la «Exhumació»

Encara que és una novel·la independent, hi apareixen els personatges de «Quan truquen de matinada»

Onada Edicions ha publicat la novel·la Exhumació, de l’escriptor i col·laborador de Diari la Veu i La Veu dels llibres Salvador Vendrell (Fortaleny, la Ribera Baixa, 1958). L’autor explica que, tot i que és una obra totalment independent, hi apareixen els personatges de Quan truquen de matinada, la seua primera novel·la. Així, encara que apareixen també fets històrics, la història se centra més en l’actualitat que l’anterior.

«Es tracta d’una història amb assassinat, amb periodisme, amb política, però, sobretot, és un homenatge a l’amistat», diu Vendrell. El protagonista és Pere Centelles que viu un mal moment en la seua professió de periodista. Una professió que cada dia veu més degradada. Està cansat de patir les conseqüències de totes les crisis i de la revolució digital que comporten retallades i acomiadaments. Els periodistes cobren menys i han de treballar més, han de fer cada dia més pàgines. Se sent cansat, dimissionari i demana al seu director, Vicent Baggetto, uns dies per descansar i se’n va a casa d’unes ties fadrines i molt velletes, a Sueca. 

«Agafe el cotxe per deixar València, per aixecar el vol. Tinc molt clar on aterraré. No tinc tot el temps del món, però ja em va bé poder fugir de la faena un parell de dies. Ja era hora! La veritat, però, és que m’hauria agradat escapar-me per autèntic plaer i no esmunyir-me per pura angoixa.»

El descans, tanmateix, «dura el temps d’una sesta i una partida de xamelo», perquè el president Ximo Puig convoca eleccions anticipades i el director del diari el reclama, perquè el necessita. Mentrestant el seu amic Rafa es baralla amb la parella i s’instal·la a casa seua. I, per si no fora prou, abans de tornar a València, es troba una sorpresa en forma de cadàver al corral de les seues ties:

«No em puc moure del lloc. Fins que tire endavant i rodege aquella cosa que tinc entre els peus. Quan acabe de fer la volta, em pose a la gatzoneta. En ajupir-me, els genolls em cruixen. Puta vellesa! No hi ha dubte que aquella cosa mig enterrada és un crani de persona.»

Resignat, es fa a la idea que s’ha submergit en una novel·la de Vázquez Montalbán. Encara com té Júlia, Raquel i els amics per continuar resistint.