El 28 de juny del 1940 van afusellar al Terrer de Paterna Vicent Carceller, editor de la revista La Traca.
Carceller tenia uns orígens humils i col·laborà des de ben jove en les revistes satíriques de València. El 1911 es feu càrrec de la segona etapa del setmanari La Traca. Amb la seua direcció, la revista evoluciona cap a un humor molt més polític. Prova d’això és que el director acabà pres el 1912 per una caricatura contra el rei Alfons XIII. La Traca dels anys 1910 i 1920 era una revista satírica, antiburgesa, i pujada de to. Si bé estava escrita amb un llenguatge pobre i castellanitzat, un altre blanc de les seues crítiques eren els «coents», o aquells catalanoparlants que en l’àmbit públic parlaven en espanyol per considerar-la una llengua amb més estatus social.
Políticament s’alineava amb el republicanisme blasquista i valencianista i es declarava anticlerical. El seu compromís cultural valencianista el portà a fer campanya donant suport a l’Estatut d’Autonomia tant del País Valencià com de Catalunya. Carceller va fundar el «Nostre Teatre» (després conegut com Teatro Serrano) al Carrer PI i Margall de València el 1934, amb un projecte de l’arquitecte Javier Goerlich.
Va llançar, des de la seua editorial, la revista Nostre Teatre entre maig i setembre de 1921, on publicaria sainets en valencià per promocionar el teatre. Va publicar les obres de Blasco Ibáñez en valencià i escriptors com Carles Salvador o Maximilià Thous i Llorens van començar a escriure a La Traca, el segon amb secció fixa.
Iniciada la República, decidí reobrir La Traca, que havia estat clausurada per la dictadura primoriverista, i aprofità la capçalera per a publicar-ne els continguts a tot l’Estat, en espanyol, mentre el seu humor es feia més cruent i, sobretot, encara més polític, alineant-se a favor del Front Popular. Mentrestant, La Chala, continuava publicant-se, en valencià i amb gran èxit. En aquesta època, La Traca aconseguí publicar més de 500.000 exemplars en tot l’Estat, fins a la seua desaparició, junt amb La Chalael 1938.
Prompte l’editor de La Traca es va convertir en enemic personal de Franco i Queipo de Llano. Per això, després de la victòria feixista, aquests van fer tot el possible per extirpar qualsevol record de la revista i del seu principal responsable. Cal reconéixer que la malvolença era mútua i que els retrats de Franco -sempre efeminat- i Queipo de Llano -un alcohòlic sempre borratxo- que il·lustraven a La Traca els dibuixants Bluff i Tramús eren totalment destructius. L’immens tiratge de la revista, que va arribar als 500.000 exemplars setmanals, la va convertir en objectiu primordial per part dels franquistes. Queipo de Llano li va dedicar a Carceller algunes de les seues famoses arengues radiofòniques, a les quals l’editor va respondre que «l’esperava a València amb un barril de vi». Amb Franco «pràcticament arribarien a tindre una relació epistolar» -a base d’amenaces i editorials de rèplica.
El primer que va fer l’avantguarda falangista quan va entrar a València va ser anar als estudis de Ràdio València a cercar Carceller i alguns dels seus companys per afusellar-los. El 16 de juny del 1940, quan tot just es complia mes i mig de la fi de la guerra, Carceller va ser detingut per la guàrdia civil a la casa de la seua sogra, on havia intentat ocultar-se, i empresonat a la Model de València. La repressió feixista va ser especialment terrible per a Carceller i Bluff -pseudònim amb què signava Carlos Gómez-, que van ser torturats perquè revelaren la identitat d’un col·laborador de la publicació, que signava com a Marquès de Sade o Tramús i que era Enrique Pertegás, director artístic de la revista El Conte del Dumenge i col·laborador de Pensat i Fet. En el transcurs de les tortures, Carceller va ser fins i tot obligat a menjar-se una còpia de la revista, però la seua identitat mai va ser descoberta als feixistes.
Va ser condemnat a mort amb l’afegit d’urgent per un tribunal militar amb el càrrec d’«adhesió a la rebel·lió amb l’agreujant de transcendència dels fets».
El 28 de juny del 1940, Carceller, el major editor de la història del periodisme valencià va ser afusellat al cementeri de Paterna juntament amb altres 38 persones, entre elles el col·laborador de La Traca, Carlos Gómez Carrera Bluff.
Els franquistes, a més de torturar-lo i afusellar-lo, van pretendre aniquilar, esborrar el seu rastre i el seu llegat, extirpar qualsevol record de la revista i dels seus responsables.
Carceller va ser tan sorollós en el seu temps com el nom del setmanari que dirigia, però tan censurat i oblidat anys després com cruel va ser la seua sort. Actualment, amb prou feines hi ha rastre de l’home que més pàgines va editar des d’una impremta valenciana i que més va influir en la cultura de tot un poble. El franquisme ho havia aconseguit: la seua llei del silenci, imposada a foc i sang, havia esborrat tot possible record del personatge i de la seua obra. Carceller va ser doblement silenciat.
Fonts: Pilar Navarro, «Vicent Miquel i Carceller», Memòria Valencianista / Joan Canela, «80 anys de l’afusellament de Vicent Carceller, l’editor satíric que va reptar Queipo de Llano “amb un barril de vi”», Público, 2021 / Rosa Domínguez, «Al rescate de Carceller», CulturPlaza, 2015 / «Vicente Carceller, la desconocida historia del editor de humor republicano fusilado por Franco», Heraldo de Madrid, Periodismo e historia del siglo XX» / Viquipèdia
