Visitar el país que avui us proposo és tot un repte. És difícil entrar a Àltria perquè tenen una col·lecció de prejudicis enorme i variada contra els estrangers, que es resumeixen en un: els estrangers són dolents. Els consideren enemics d’entrada a tots, i en cas d’aconseguir una de les comptades excepcions amb què permeten travessar la seva frontera, us miraran amb recel, sereu diana de totes les sospites. No sempre ha estat així. Tot començà fa un segle, quan un dictador va declarar la guerra a tot el món, i així continuen. Era un tirà que gaudia de la simpatia dels altrians i altrianes, perquè explicava uns acudits que feien molta gràcia enmig de tots els discursos, que no entendreu o trobareu massa simples; a Àltria tenen un peculiar sentit de l’humor. Va declarar la guerra al món sense argumentar cap motiu, sense prendre’s la molèstia d’inventar una excusa; que ells ja sabien el perquè, deia amb fúria encomanadissa. Passades les dècades, mort el dictador i el fill del dictador, i malgrat les poques capacitats mentals dels successors –i la seva poca gràcia per als acudits dolents- continuen mirant amb menyspreu la resta del planeta, com esperant la disculpa que el món els deu, tot i no saber les raons. Però cap país fa cas als seus discursos, ni a les postures exagerades amb què manifesten la seva indignació; cosa que els indigna encara més.
Necessitareu els contactes d’agències de viatges molt especialitzades, que us permetin entrar discretament per alguna escletxa legal o il·legal. No feu preguntes. Aprengueu l’idioma de la forma més perfecta possible, sense accent, i estudieu els seus hàbits per a passar desapercebuts. De tant en tant, sense que vingui a tomb, maleïu els estrangers, carregueu-los la culpa de qualsevol cosa, si plou massa o plou massa poc, si s’ha acabat el pa al forn de la cantonada, i veureu com tothom us aplaudeix.
Quan torneu a casa, si us adoneu que al vostre país també es culpa els estrangers de qualsevol cosa, comenceu a preocupar-vos.