La Societat de Concerts d’Alacant ha complert cinquanta anys de servei a l’art d’Euterpe, a la cultura, a la ciutat del tossal Benacantil, no massa pròdiga ―val a dir-ho― en esdeveniments culturals de rellevància. La Societat de Concerts alacantina, amb il·lusió i perseverança, molta, ha suplert, en la mesura de les seues possibilitats, eixa mancança lamentablement endèmica i el resultat són cinquanta anys de treball continuat perquè els millors intèrprets ―i no ho dic debades― de música clàssica hagen passat per l’escenari del Teatre Principal alacantí. Fou un 29 de setembre de 1972, divendres, quan la Societat de Concerts d’Alacant començà a navegar pels eximis pèlags de l’excel·lència musical i així fins a hui. En aquell primer concert, la perínclita veu de la soprano Victòria dels Àngels obrí el teló de la naixent societat melòmana, acompanyada pel no menys reconegut pianista Miguel Zanetti. I des d’aleshores fins a dia de hui més de nou centenars de vetlades musicals, amb la flor i nata de la interpretació musical exhibint els seus dons al públic melòman alacantí. En aquell ja llunyà 1972, al recital de Victòria dels Àngels li seguí el concert (25 de octubre) del celebèrrim hongarès György Cziffra, un dels millors pianistes del segle XX, qui amb onades de virtuosisme donà llustre a aquell Bechstein gran cua dels inicis; després vingué l’Orquestra de Cambra de Stuttgart, dirigida per Karl Münchinger (21 de novembre), el músic que ressuscità l’ara tan cèlebre ―aleshores no ho era pas― Canon de Pachelbel i que, a propòsit, formà part del programa; i finalitzà l’any amb la presència del grandíssim guitarrista Andrés Segovia, que, arran de la visita a Alacant, fou nomenat «Hoste Il·lustre» per l’alcalde de la ciutat.
Fer una relació de tots els músics que han passat per Alacant mercè a l’esforç de la seua Societat de Concerts seria llarg de ressenyar ací. Periòdicament la Societat ha publicat unes memòries en format llibre, la darrera la del 50è aniversari, accessible des de la seua pàgina web, on la persona interessada pot seguir la història dels recitals de la institució. La darrera la del curs 2022-2023 que tancà, oficialment, amb la magnificència cambrística del trio francès Wanderer (22 de maig), i que com a colofó ha comptat amb el concert del passat 5 de juny, dilluns, amb el trio format pels armenis David Haroutunian (violí), Mikayel Hakhnazaryan (violoncel) i Sofya Melikyan (piano), tres intèrprets que s’han consolidat com a solistes als escenaris europeus i ara inicien el que tot sembla augurar una brillant carrera com a formació de música de cambra.
Sí, certament, la vetlada musical que oferiren els tres armenis exhalà qualitat a bots i barrals. Coneguts per la crítica europea per l’enregistrament dels trios 2 i 3 de Brahms, era la primera vegada que arribaven a Alacant, una plaça, melòdicament parlant (vet ací el que la Societat de Concerts ha aconseguit), exigent. El trio, a més a més, escollí la vetlada a Alacant per a enregistrar el seu concert per al proper disc, amb obres d’Arnold Schönberg, Aram Khatxaturian i, no podia faltar per la trajectòria del grup, el Trio núm. 1 en si major, op. 8 de Johannes Brahms.
Schönberg és un dels primers a abraçar la música atonal i el pare del dodecafonisme. Ara bé, els atreviments atonals, prescindir de la tonalitat, encara no es prodiguen a Verklärte Nacht (Nit transfigurada), op. 4, de Schönberg, un sextet de corda convertit en trio per a piano, violí i violoncel pel pianista Eduard Steuerman, amic i col·laborador de l’autor. Obra escrita en 1899, quan el compositor tenia vint-i-cinc anys, més aviat s’acosta al postromanticisme i el llenguatge harmònic de Brahms i Wagner. En mans de Haroutunian, Hakhnazaryan i Melikyan, intèrprets amb ofici, resultà certament embriagadora, sobretot pel lirisme d’efectes romàntics que encara transmet la partitura.
Armènia té el seu compositor nacional, Khatxaturian, armeni i també ho fou de soviètic, de tothom conegut o Occident des que la seua Dansa del sabre fou utilitzada per Billy Wilder a la comèdia cinematogràfica One, Two, Three (1961), que fou executada a la vetlada com a bis. Haroutunian, Hakhnazaryan i Melikyan interpretaren una selecció de peces de Katxaturian: Rêve per a violoncel i piano, dues transcripcions extretes del ballet Gayane, una el cèlebre Adagio que Stanley Kubrick utilitzà a la banda sonora de 2001: A Space Odissey, en versió per a violí solo, i l’altra la Dansa d’Aixa, per a violí i piano. Compositor celebrat pel règim soviètic, malgrat algunes desavinences, que les tingué, Katxaturian obtingué el Premi Stalin per Gayane en 1943. La part dedicada a Khatxaturian la tancà la pianista Sofya Melikyan amb la enlluernadora, pel seu virtuosisme (val a dir-ho, de factura soviètica, per l’exuberant digitació), Toccata en mi bemoll menor, op. 24.
A la segona part del programa, Haroutunian, Hakhnazaryan i Melikyan s’atreviren amb el Trio per a piano i corda núm. 1 de Brahms. Un torrent melòdic de quasi quaranta minuts en quatre moviments, escrit pel compositor d’Hamburg en la seua joventut. L’Allegro con brio i l’Scherzo destil·laren energia, contrapesada amb l’expressivitat de l’Adagio, interpretat amb dolça ―diguem-ne― serenitat, en alguns moments enlluernadora, per a finalitzar amb l’agitació de l’Allegro final.
Comptat i debatut, una vetlada interessantíssima, pel programa exhibit i per la qualitat dels executants. Una vetlada que tanca el cinquantenari d’una Societat benemèrita, entestada a fer que Alacant fruïsca de la millor música clàssica en cartell des de fa cinc dècades. I que ―esperem-ho― continue així, perquè la música clàssica en viu és un plaer necessari ―qui ho dubta?― per a deler de l’esperit. Rere el parèntesi estival tornaran els concerts, el primer el 2 d’octubre, amb la pianista georgiana Elisabeth Leonskaja, una intèrpret de renom i vella coneguda ―hom pot dir així― dels melòmans alacantins, i després d’ella Yuliana Avdeeva i Elisso Virssaladze i András Schiff i… En fi, després dels cinquanta anys ha vingut el cinquanta-u i després vindrà el cinquanta-dos i després… Felicitats a la Societat de Concerts pels cinquanta anys de vida i li desitgem, encara que sone a tòpic, que complisca molts més.
