«Per què fan por les sigles d’Esquerra Republicana del País Valencià i no les dels partits de l’esquerra espanyola, com Podem, Més País o Sumar?». Era la pregunta que es feia Josep Barberà, president d’ERPV, durant la seua intervenció al Centre Octubre de València en l’acte organitzat per Acció Cultural i que va comptar, també, amb la participació del diputat Gabriel Rufián i amb la introducció d’Anna Oliver.
A quatre mesos de les eleccions municipals i valencianes, el cert és que Compromís continua mirant amb distància considerable qualsevol aliança amb el partit republicà. Hi ha excepcions municipals comptades, però la coalició valencianista, que ja no té a Mónica Oltra per a impedir per si mateixa enteses amb l’independentisme valencià més explícit, perpetua el seu escepticisme. I consolida també la voluntat de confluir, com a mínim a nivell estatal, amb els partits de l’esquerra espanyola.
Esquerra Republicana tampoc no ha amagat la seua voluntat de confluir amb Compromís, tant a nivell electoral com fins i tot buscant un encaix orgànic, tal com sí que va poder fer el partit republicà amb Més per Mallorca. Les limitacions valencianes en aquest sentit són tan pronunciades com sempre. El partit liderat per Josep Barberà ha demanat reunions a Compromís, a Esquerra Unida i a Podem per a explorar aquestes possibilitats per a «sumar esforços», però «sense amagar-nos ni deixar de ser independentistes, intentant construir una eina sobiranista el més útil possible per a rearmar aquest país culturalment, políticament i organitzativament», argumentava Barberà, qui afegia que «per responsabilitat, si ens quedem a soles a la taula, hi haurà una papereta independentista als col·legis electorals» a les eleccions valencianes.
El discurs del dirigent d’ERPV també contenia crítiques més generalitzades. Considera que el model autonòmic «està esgotat», tot i que «no s’ha fet cap intent per superar-ne les costures». La impossibilitat de superar l’espoli fiscal servia com a exemple per a justificar aquest argument, i evocava també la Declaració Valencianista de 1918, signada entre d’altres per Ignasi Villalonga, quan ja es parlava d’un «Estat valencià» i de la necessitat de crear una hisenda pròpia. «Com és possible que més de cent anys després la reivindicació d’un concert econòmic amb Espanya haja quedat reduïda a demanar un “tracte just” per a poder mantindre la poca autonomia que tenim?», es preguntava Barberà, que feia una conclusió demolidora: «En ple segle XXI les nostres institucions i els partits “valencianistes i rupturistes” no parlen ni de reivindicar més competències, ja no podem pagar les que tenim».
Amb la idea que cal tindre força política a Madrid per a canviar l’estat de coses, Barberà feia una crida a «reflexionar junts», entre els independentistes, «per a ser capaços de parir la millor de les ferramentes», demanant la unió entre «sobiranistes i independentistes» per a «posar fil a l’agulla».
Pel que fa a Gabriel Rufián, el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés demanava a Compromís ser «més valent, més útil i obligar el PSOE a fer coses» així com una «reflexió» sobre si a la coalició valencianista «han actuat com a diputats del PSOE». Segons deia ell mateix, la seua intenció no és «convertir Compromís en una coalició independentista, sinó que siguin útils i que obliguin el PSOE a fer coses».
