Crítiques a l’enquesta de la Direcció General de Política Lingüística sobre el coneixement i l’ús del valencià

L’activista Gerard Furest denuncia per Twitter que la Generalitat ha mirat de dissimular «la reculada dramàtica» de la llengua envers el 2015

Aquest dimecres, la Direcció General de Política Lingüística, adscrita a la Conselleria d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana, va fer públics els resultats d’una enquesta sobre el coneixement i l’ús del valencià. L’ens públic concloïa que l’ús de la llengua es reduïa en l’àmbit privat tot just en el moment en què «la competència lingüística és més gran». Alhora, la Direcció General també assegurava que el personal de la Generalitat «que entén bé o bastant bé el valencià se situa en el 93,7%», i també que es constata un «increment generalitzat en la capacitat d’entendre, parlar, llegir i escriure perfectament i bastant bé» el valencià. Tant és així que l’administració autonòmica celebrava el fet que «en la sèrie històrica d’enquestes no hi havia hagut mai tantes persones amb capacitat d’escriure bé en valencià». També assenyalava que s’ha incrementat la competència lingüística a les comarques castellanoparlants, entre altres dades positives.

Hi ha, però, qui ha assegurat que aquesta enquesta, més enllà de l’anunci fet, amaga dades que no són tan positives. Gerard Furest, activista per la llengua amb molta presència en xarxes socials com ara Twitter o Telegram, publicava un fil en què posava de manifest diverses contradiccions de l’estudi publicat.

En primer lloc, Furest destacava el fet que l’enquesta no comparava les dades obtingudes amb les del 2015 «per a evidenciar la reculada dramàtica de la llengua amb el Botànic». També alertava que «la caiguda» del valencià «a casa no té pal·liatius, així com la monolingüització en castellà», i exposava que «la regió d’Alcoi-Gandia passa per davant de la de València, segurament pels moviments poblacionals cap al Camp de Morvedre i Camp de Túria». En un altre fil, també acusava l’entitat que ha fet públic l’estudi de centrar-se en l’augment de competències, «sobretot en la zona castellanoparlant», per a «tapar el descens generalitzat dels usos reals».

Furest també sospita que l’estudi no fa una fragmentació per edats «segurament perquè a les franges més joves les dades són encara pitjors». I critica: «com han de ser», aquestes dades, «si ni tan sols s’han dignat a obrir un canal infantil en valencià o una ràdio musical per als joves?». L’activista també critica l’eliminació de les línies immersives en valencià, «que havien funcionat bé i tenien mestres ben formats i motivats», perquè segons Furest el govern valencià, i en concret Compromís –partit que ostenta la Conselleria d’Educació– «les ha estigmatitzat per pura ideologia com a “segregadores”», idea que ell mateix defineix com a «nefasta». «Quan es va prendre aquesta decisió, en l’últim que es pensava és en la llengua», argumenta Furest, qui també destaca les «queixes enceses de molts professors» davant aquesta decisió i les d’entitats com El Tempir d’Elx o el Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià.

Per últim, l’activista reconeix el context actual, marcat per la globalització o pels moviments demogràfics, que juga en contra del valencià, i tot just per això considera que «resulta difícilment discutible que la nul·litat en política lingüística del Botànic, els seus temors exagerats, la manca d’un relat alternatiu en matèria nacional, l’acomodament als càrrecs i molts altres vectors han actuat d’accelerador».

Furest també fa una crida a «comprendre la realitat», a «reformular els discursos» i a establir «l’autoconcepció com a comunitat lingüística», i criticava la perpetuació «dels discursos desconflictivitzadors dels anys 70-80». «Si no canviem, serem un holograma cadavèric», advertia.

En un nou fill publicat al dia següent, Gerard Furest també posava de manifest que l’estudi evidenciava la interrupció de la transmissió de la llengua al País Valencià i alertava de la tendència que en una o dues generacions adquirirà aquest fenomen, que serà «exponencial». Per evitar-ho, l’activista proposa «la recuperació d’uns mitjans públics no folklòrics i especialment orientats al futur del valencià, és a dir, les franges joves». Com a prova que la política mediàtica no ha anat en aquest sentit Furest destacava la recuperació de l’Alqueria Blanca «negligint la franja infantil i juvenil».

Segons el mateix activista, «els nens i joves necessiten dibuixos i anime de qualitat, una constel·lació d’influenciadors en llengua pròpia, si cal amb un “tot pagat” perquè desenvolupen el seu projecte, i una ràdio musical en llengua pròpia que, d’altra banda, figura a la llei de creació d’À Punt». Furest destaca que aquesta infraestructura mediàtica no ha sigut desenvolupada, com tampoc no ha sigut garantida la reciprocitat de mitjans públics en llengua compartida.

Per acabar, Furest posa l’accent en les contradiccions de la llei de plurilingüisme, rebutjada fins i tot per les entitats que treballen per la llengua. «Amb aquest model que diu que hi ha d’haver un mínim del 25% lectiu en valencià i en castellà i un 15% en anglès, el valencià perd ús allà on en tenia i guanya competència allà on no n’hi havia gaire. Just en la línia de l’enquesta publicada (...) un model que recorda el que va idear per a Galícia l’inefable Núñez Feijóo, que en 10 anys ha ajudat a fer baixar l’ús del gallec entre els xiquets del 45% al 18%. En 10 anys! Normal, quan la llengua només té com a “espai segur” la casolania...».