Fa temps que, als carrers del País, es rumia una inquietud fonda que travessa edats, oficis i ideologies: estem realment en perill de perdre els avanços socials i ambientals —a totes llums insuficients— que, amb tant d’esforç, hem conreat?
Mirar arrere és comprovar com la història tendeix a repetir-se. Els governs liberals i conservadors han estat, per naturalesa, més administradors que transformadors. Han sabut gestionar —i de vegades amb encert— allò ja assolit, però poques vegades han obert nous camins. En matèria social, han mantingut conquestes que no eren seues, sovint per conveniència més que per convicció. En matèria ambiental, el patró és idèntic: la transició energètica, la protecció d’espais naturals o la lluita contra el canvi climàtic sempre han avançat quan hi havia empenta progressista, i s’han alentit quan manava el conservadorisme.
Tanmateix, el temps de la prudència s’ha acabat. Hui el que està en joc no és conservar o avançar, sinó sobreviure. El planeta ja no dona treva, i la nostra societat tampoc no pot permetre’s el luxe de prescindir dels mínims avanços aconseguits. Ens trobem davant un moment crucial: o reforcem les polítiques ambientals o ens enfrontarem a una involució que pot ser irreversible.
El Consell valencià actual, conservador i sotmés a la pressió de l’extrema dreta, ja ha donat mostres preocupants d’aquest retrocés. La supressió de la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE) —una eina clau per gestionar catàstrofes climàtiques i coordinar respostes ràpides— n’és el símbol més clar. No ha sigut una decisió tècnica, sinó ideològica. En plena crisi climàtica, desmantellar mecanismes de protecció col·lectiva equival a negar el problema.
També s’han reduït programes d’educació ambiental, s’ha deixat en suspens part de l’Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic i Energia 2030, i s’ha desdibuixat el paper de l’Oficina Valenciana del Canvi Climàtic, que havia estat essencial per connectar la recerca, la planificació i la gestió pública. Tot això no són detalls menors: són senyals d’una tendència que ens acosta a una involució institucional, social i moral.
Quan un govern redueix la seua capacitat de resposta davant la crisi climàtica, no sols empitjora el futur ambiental, sinó també el social i econòmic. I si això ja és greu sota un govern conservador pressionat, què pot passar si l’extrema dreta arriba i es consolida en el poder institucional?
El perill ja no és la inacció, sinó la involució. El pas d’un govern que minimitza l’emergència a un que la nega obertament podria suposar la desaparició d’anys i anys de polítiques ambientals, d’institucions i de consensos socials. El desmantellament deixaria de ser parcial per convertir-se en estructural. Allò que hui és un pas enrere esdevindria un abisme.
A Europa ja ho estem veient. L’extrema dreta s’ha organitzat per desfer el Pacte Verd Europeu, per bloquejar la Llei de Restauració de la Natura, per eliminar fons destinats a la descarbonització i per ridiculitzar la ciència climàtica. No és retòrica ni exageració: és acció política concreta, vot rere vot, esmena rere esmena.
Aquestes forces consideren que la defensa del medi és una amenaça a la seua visió del món. L’acusen de ser elitista, antipatriòtica, enemiga del progrés. Presenten la transició verda com una imposició de Brussel·les o com un luxe urbà que ofega el camp. Però darrere d’aquest discurs populista hi ha un objectiu clar: recuperar el vell model extractiu, aquell que es basa en la impunitat empresarial, la dependència energètica i la desigualtat social.
Resulta gairebé grotesc: mentre el camp s’asseca, les costes retrocedeixen i els aiguats deixen pobles aïllats i ferits, alguns governs decideixen replegar-se, retallar o suprimir allò que més falta fa. Cada any perdut és més pobresa, més vulnerabilitat, més despoblament i menys capacitat d’adaptació. El cost no és només ecològic: és humà, social i cultural.
Els governs conservadors del passat, almenys, van saber mantindre certs avanços per pur pragmatisme. Però ara el perill prové d’aquells que no volen conservar res. Volen esborrar les polítiques climàtiques, ridiculitzar l’educació sobre sostenibilitat i desmantellar qualsevol mecanisme de transició justa. El repte, per tant, ja no és avançar amb més velocitat: és impedir que allò que ja tenim s’ensorre davant la tempesta ideològica.
Per això, el País Valencià no pot mirar cap a un altre costat. Necessitem una resposta cívica, social i institucional capaç de defensar els avanços aconseguits i, alhora, exigir-ne de nous. La consciència ambiental ha de ser la memòria viva del que hem guanyat i la constatació del que està en joc. Cal fer pedagogia, mobilitzar-se, sumar veus i parlar des del que és tangible: el camp, l’aigua, la salut, el treball digne i el futur dels fills.
No és moment de resignació, sinó d’acció. El vertigen que provoca l’ascens de l’extrema dreta ha de transformar-se en energia cívica, en resistència organitzada. El País Valencià pot ser, una vegada més, terra de frontera i d’avantguarda, capaç de defensar el seu territori i el seu futur amb la força de la raó, la cultura i la dignitat.
La transició climàtica no és enemiga del benestar: n’és la seua garantia. No és un caprici urbà ni un obstacle al progrés, sinó una condició per a la vida digna i per a l’economia de demà. Renunciar-hi seria condemnar-nos a la dependència, la pobresa i la impotència col·lectiva.
Hauríem d’estar avançant, invertint més en adaptació, recerca i innovació verda. Però en lloc d’això, estem retrocedint. I el drama és que, quan una societat frena en sec davant l’emergència climàtica, no es queda quieta: comença a caure.
Però cap d’aquestes resistències serà efectiva si no tenim canals de comunicació capaços d’explicar què està en joc. Necessitem una premsa rigorosa i pedagògica —pública i privada— que sàpiga traduir les conseqüències dels postulats negacionistes en situacions reals: què vol dir negar el canvi climàtic per a un llaurador, per a una família que viu a la costa o per a un ajuntament que ha de reparar els danys d’una riuada. Per contra, massa sovint veiem el contrari: una televisió pública que prefereix emetre una correguda de bous de l’exconseller i matador Barrera mentre desenes de milers de persones es manifesten pels carrers de València exigint responsabilitats a l’indigne president Mazón quan es complia un any de la DANA. Aquesta és una bona metàfora del nostre moment: el soroll del passat eclipsant el crit d’un present que s’ofega.
Quan la desinformació campa lliure, la manipulació és fàcil i la por es converteix en arma política. Per això cal una comunicació compromesa amb la veritat i amb el dret a entendre, que connecte la ciència amb la vida, la política amb la realitat i el futur amb la paraula. Però també cal una societat formada. No sols és important que el text estiga ben escrit; és imprescindible que el lector sàpiga llegir. Que tinga criteri, context, cultura i capacitat crítica per reconéixer quan li venen fum o quan li lleven drets. Sense una ciutadania formada, la veritat no arrela, i el relat del futur serà escrit pels qui el volen arrasar.
Que el País Valencià no haja d’escollir entre la vida digna i la defensa del medi. Que els governs, siga quina siga la seua bandera, entenguen que sense afrontar l’emergència climàtica no hi haurà llibertat, ni drets, ni futur.
Ara és el moment. Toca fer del present la nostra millor lluita.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
1
