La fiscalitat és un dels pilars històrics de qualsevol estat modern. Però per a molts valencians, això del pagament d’impostos mai ha sigut motiu d’orgull. Potser per la mala pedagogia històrica, potser pel record persistent d’abusos i desigualtats, la paraula impost ha arrossegat sempre un estigma de càrrega, de sacrifici forçat i de fiscalitat injusta.
Tanmateix, davant la crisi climàtica, urgeix repensar i defensar els impostos com a eines col·lectives per garantir una transició justa, redistribuir la riquesa i assignar responsabilitats reals sobre els efectes del canvi climàtic.
La fiscalitat verda no és només un mecanisme per recaptar fons. És la manera immediata de fer compatible la lluita climàtica amb la justícia social i ecològica. Quan parlem de desertificació accelerada o de pèrdua de rendes agràries, no parlem d’un desafiament abstracte: parlem d’una realitat que es viu cada dia a les nostres comarques.
Ja no és només que les temperatures pugen o que ploga menys. El canvi climàtic es nota en detalls concrets de la vida quotidiana: plagues que abans eren estacionals i ara són permanents; aqüífers que s’estan salinitzant i condemnen hortes i marjals a la improductivitat; tarongers que floreixen abans d’hora i perden la collita en una gelada tardana; vinyes cremades pel sol a setembre; o un turisme que veu com les platges s’omplin d’algues i meduses. Són realitats que afecten la salut, l’economia i la cohesió social.
La pregunta és: qui paga la factura? Qui s’enriqueix causant el problema? I qui en pateix més intensament els efectes?
El País Valencià va intentar donar passos cap a la fiscalitat verda amb la Llei de Canvi Climàtic i Transició Ecològica aprovada el 2022. Aquella norma preveia nous impostos dirigits a vehicles contaminants, grans empreses emissores i macroestabliments comercials.
Un dels instruments més rellevants era l’impost sobre les emissions de CO₂ de vehicles matriculats des de 2023, i un altre, el tribut sobre les grans empreses emissores. La llei fixava que a partir de 2025 cada tona de CO₂ equivalent estaria gravada amb trenta euros. Només amb el gravamen aplicat a les 95 instal·lacions més contaminants del país, la Generalitat podria recaptar uns 345 milions d’euros anuals.
Uns diners que haurien d’haver servit per impulsar polítiques d’adaptació climàtica, rehabilitació energètica, gestió de l’aigua i protecció del món rural. En teoria.
Però l’actual Consell ha paralitzat, retallat o ajornat bona part d’aquestes mesures. Ha preferit enviar missatges de tranquil·litat als sectors més contaminants en lloc de defensar una política valenta i coherent. Ha passat de parlar de transició ecològica justa a parlar de competitivitat empresarial, com si foren conceptes incompatibles.
Sectors com la indústria ceràmica o el transport han protestat davant l’increment fiscal que consideren insuportable en temps de crisi. I, davant d’això, què ha fet el Consell? Ha abaixat el cap. En lloc d’explicar amb claredat que els impostos ambientals no són un càstig sinó una forma de justícia redistributiva —que qui més contamina ha de contribuir més—, s’ha refugiat en un discurs tebi i contradictori.
El govern autonòmic fa lleis verdes però després es mostra dòcil davant dels lobbies més contaminants. Diu que aposta per la sostenibilitat, però tolera pràctiques empresarials que degraden el territori i posen en risc la salut de la gent. És un Consell que predica el verd, però governa en gris.
La crisi climàtica no afecta tothom per igual. Les poblacions rurals, la gent treballadora, els llauradors, la ramaderia i els barris populars en pateixen més intensament els efectes. Si la política fiscal no redistribueix les càrregues, les desigualtats socials i territorials s’agreujaran encara més. I això és exactament el que està passant.
A escala global, la fotografia és inequívoca: les 90 companyies més contaminants del món són responsables de dues terceres parts de les emissions totals. Només vint empreses de combustibles fòssils generen el 35% dels gasos d’efecte d’hivernacle. I, a Espanya, grans elèctriques com Endesa o Iberdrola continuen inflant beneficis mentre mantenen models productius insostenibles.
Davant d’això, el Consell ha mostrat una actitud d’indolència. No ha tingut la determinació de posar damunt la taula una fiscalitat que obligue aquestes empreses a pagar el que deuen. Es parla molt de transició energètica, però s’actua poc per gravar qui més contamina. És una política que revela feblesa i submissió davant dels poders econòmics.
La fiscalitat climàtica ha de ser progressiva: gravar més fortament qui més contamina i, alhora, oferir incentius a la ciutadania i a les empreses que aposten per la transició energètica. El principi és senzill: qui més impacte ambiental genera, més ha de contribuir.
Això és justícia, no càstig. I, sobretot, és eficiència econòmica: cada euro invertit en prevenció estalvia desenes en danys i desastres.
El sistema fiscal ha de servir per premiar l’eficiència i el compromís social. Bonificacions per a qui adopte pràctiques responsables —energies renovables, mobilitat neta, rehabilitació energètica— i penalitzacions reals per a qui persisteix en la contaminació.
També implica acabar amb les subvencions encobertes als combustibles fòssils, que encara es mantenen sota noms com suport al transport estratègic o ajudes a la competitivitat industrial. És una contradicció flagrant subvencionar el mateix que ens condemna.
No pot ser que les empreses que durant dècades han generat emissions i beneficis milionaris se’n vagen de rosetes mentre la gent comuna paga l’aigua més cara, l’electricitat disparada i una alimentació cada vegada més costosa per la inestabilitat climàtica.
Greenpeace i altres organitzacions ja han denunciat que moltes grans corporacions gasten fortunes en rentat d’imatge mentre continuen contaminant. I el Consell, en lloc de sancionar-les, calla. Prefereix la comoditat del silenci abans que el coratge d’un conflicte.
És una política covarda, incapaç d’estar a l’altura del moment històric. L’administració valenciana no pot seguir actuant com si el canvi climàtic fora una qüestió d’imatge. És una qüestió de supervivència i de justícia.
La corresponsabilitat ha de ser clara, traçable i justa. Això vol dir impostos, sí, però també normes exigents, control d’emissions i transparència pública. El poder públic ha de redistribuir responsabilitats, o el canvi climàtic acabarà redistribuint misèries.
I ací és on el Consell torna a fallar: anuncia estratègies de transició ecològica, però no assegura que la fiscalitat verda servisca per protegir els sectors més vulnerables. No n’hi ha prou amb discursos: cal garantir accés universal a l’energia, rehabilitar edificis, recolzar la pagesia ecològica i impulsar projectes de custòdia del territori.
Sense això, la política climàtica es queda en PowerPoints, en rodes de premsa i en conselleries que gestionen titulars en lloc de gestionar futur.
La crisi climàtica empobrirà l’Estat espanyol almenys un 18% d’ací a 2050, segons estudis recents. Però al País Valencià la ferida serà més profunda per la vulnerabilitat del nostre territori.
Ja ho veiem: aqüífers salats, collites imprevisibles, plagues com la Xylella que s’expandeixen afavorides per la calor, ramaderia que pateix estrès hídric, al·lèrgies i malalties respiratòries agreujades per la contaminació, o un turisme que perd estabilitat i qualitat.
Tot això té un cost econòmic, social i sanitari immens. Però el Consell continua actuant com si fóra un tema menor, amb plans descafeïnats i sense una política fiscal clara que associe responsabilitat, redistribució i protecció.
La crisi climàtica és també una crisi de justícia. Redistribuir la riquesa, aplicar fiscalitat verda i exigir corresponsabilitat als grans emissors no és una opció: és una necessitat democràtica i moral.
Però cal dir-ho clar: l’actual Consell ha estat incapaç d’assumir aquest horitzó amb responsabilitat i determinació. Prefereix no enfrontar-se als grans grups empresarials, ajornar decisions i disfressar-les amb discursos verds buits de contingut.
Els impostos, ben aplicats, no són un càstig: són el motor de la civilitat ecològica. Són l’eina per enfortir la solidaritat i la justícia, per impedir que uns pocs convertisquen el planeta en un negoci privat i per obrir camí a una convivència digna i habitable.
Només amb una política de fiscalitat climàtica forta, redistributiva i valenta es podrà fer front a la crisi que amenaça la nostra terra, el nostre treball i la nostra vida.
I només amb un govern capaç de mirar als ulls als responsables del desastre i fer-los pagar el que deuen podrem parlar, de veritat, d’un futur just i habitable al País Valencià.
