Si hagués de triar una estació preferida, crec que em decantaria per la tardor. I no tinc cap dubte que eixa elecció connotaria un bon grapat d’idees implícites que defineixen eixa època de l’any i que heretem tots aquells que expressem aquesta preferència. Seríem, per tant, amants de la caiguda de la fulla, del paisatges marrons, ocres i rogencs, de la pluja, de la moderació en les hores de sol i en les temperatures. I això, interpretat des de l’antropocentrisme i no des de la mera contemplació del paisatge i de l’ambient, vol dir ser amic del recolliment, de la tornada a una quotidianitat modesta, allunyada dels escarafalls estivals; la recuperació d’una vida més íntima, més tranquil·la, orientada a la nostàlgia, si voleu.
I no, la veritat és que la nostàlgia no s’estila. O, per a ser més exactes, ja no s’estila aquest tipus de nostàlgia cordial, quasi anímica o atàvica, d’estufes de llenya i de castanyes torrades, que també han esdevingut mera anècdota del ruralisme de rondalla.
Ja ho veieu, si se’n poden extraure, d’idees, d’una senzilla preferència per una estació de l’any. Idees, en bona part, heretades, que ni tan sols ens prenem la pena de comprovar, perquè ja ens va bé i perquè no en tenim temps, d’això. La vida és massa complicada, massa ràpida i hem de prendre decisions contínuament; decisions basades en intuïcions i en prejudicis que, en general, ni funcionen ni deixen de funcionar, però que tenen un resultat, si fa no fa, previsible. Ens cansen les abstraccions, les reflexions poc clares, les divagacions. Necessitem informació útil, pràctica, instruccions d’ús precises. No tenim temps per a indagacions, per a aprofundiments estèrils, per a filosofia barata. I així anem fent, perquè seria massa dur acceptar que tot és el resultat de la indiferència, o pitjor encara de la incapacitat per observar les coses des d’una perspectiva diferent. Seria dramàtic acceptar que som un ramat dòcil i mansuet que assumim una manera de viure que no acaba de convéncer a ningú i que la patim perquè ens ve imposada per un sistema ben autoconvençut.
I si algú ha arribat fins ací, ara sí que és el moment en què podem traslladar-nos (direm “traslladar-nos”, perquè baixar sona despectiu) al pla de les coses concretes. I, tot seguint l’ordre invers que habitualment (no sempre) tenen els articles d’opinió, podem passar als fets interpretables. I potser, ara, sí que és el moment d’observar si el fanatisme que pot dur a negar el canvi climàtic és el mateix que afirma que amb Franco es vivia millor, o si la gestió forestal i els incendis que anomenem de sisena generació, a banda d’una tragèdia irreparable són una metàfora que sintetitza com cap altra una gestió que sembla cercar la ruïna, no sols de tots els serveis públics, sinó de tot el patrimoni compartit, que afecta el paisatge, la cultura, la identitat i la forma de vida.
I no vull pensar que és així, però seria terrible que l’actitud concreta d’un mitjà de comunicació autonòmic, que el dia en què crema un dels seus parcs naturals més valuosos i emblemàtics es dedica a retransmetre futbol i festes populars, fos una metàfora representativa de l’esperit d’eixe poble, i que aquest poble s’ha tornat perillosament al·lèrgic al drama i que té en la borratxera existencial i en l’eufòria autoinduïda els seus valors més arrelats. També resulta difícil de creure l’actitud d’aquest mitjà de comunicació i l’escassa memòria dels seus responsables. Alguna classe d’amnèsia que sembla també esborrar de la memòria dels molt honorables el significat de la paraula emergència i els impossibilita prendre cap decisió o els fa prendre’n algunes de nefastes. Caldria incorporar les cues de pansa a les dietes presidencials?
No, no pot ser això. No pot ser que l’estrés, el consumisme, les xarxes, tik-tok i la mare que els ha esquilat a tots ens hagen convertit en animalets del senyor que no saben ni distingir el gra de la palla. No, no pot ser això, tot i que cada estiu que arriba, ho faça amb un color cada vegada menys blau, tot i que el cel vaja virant a un color de gos com fuig, d’ala de mosca, de merda d’oca o de “panza de burra”; el color amb què, fins i tot un amant de la tardor, imaginaria el preapocalipsi. No pot ser això, però trobe que seria ben profitós realitzar un estudi, com eixos que sempre se citen als mitjans i que fa alguna universitat nord-americana, en què es demostrés fefaentment que els nivells d’inconsciència humana i de cretinisme no tenen alguna relació amb la pujada de les temperatures i amb el deteriorament d’això que anomenem l’estat del benestar. I sí, espere que estigueu bé i que siga per molts anys.
