Tal vegada sorprenga la frase amb la qual inicie aquesta exposició però, és el que se’m va venir a la ment en sentir les paraules de diversos representants de la ciutadania sobre la nostra llengua.
La frase no és cap invent, és una forma simpàtica, com quasi tot el que fa el poble andalús per mostrar com en cada part de la seua terra parlen; en concret, se suposa que es la gent que viu a Màlaga qui pronuncia la essa com si fos una zeta i per això l’acudit.
S’imaginen vostés Moreno Bonilla aprovant unes normes on s’establira que al seu territori es deixaven d’utilitzar les normes ortogràfiques i gramaticals aprovades per les institucions competents per passar a utilitzar com espanyol allò que els polítics decidiren en les seues corts?.
O s’imaginen el President de Castilla-León dient-li a l’Academia de la Lengua española que en el seu territori no anaven a fer ús de les normes actuals del castellà, si no que passaven a fer servir el llenguatge utilitzat en las Partidas d’Alfonso X el Sabio?
Què? Us sembla poc raonable i un atac a la llengua? Doncs, això mateix es allò que està fent el Govern valencià i altres institucions amb les seues mesures sobre la nostra llengua de la mà dels seus companys de Vox, mesures que van en contra dels drets lingüístics reconeguts en la Constitució Espanyola, en el nostre Estatut i que han sigut reconeguts a més en la Declaració Universal dels drets lingüístics com a drets humans.
Per no estendre’m en anàlisis normatives profundes tan sols recordarem que el nostre Estatut d’Autonomia aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d’1 juliol, estableix en l’article 7 que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”, determinant que la “Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal de garantir-ne el coneixement”. El mateix text en el punt 4 de l’article 31 atribueix a la Generalitat Valenciana competència exclusiva en matèria d’educació i cultura.
D’aquests mandats i previsions estatutàries van sorgir dues normes bàsiques per dotar de dignitat i normalitat la nostra llengua: La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià i la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Amb la llei d’ús i ensenyament del valencià, entre d’altres qüestions, es van delimitar els territoris on predomina una o altra llengua de les dues oficials.
Així, per exemple, la ciutat d’Alacant consta com a territori de predomini lingüístic valencià. Això no obstant, hem pogut veure recentment com una institució representant de la ciutadania, com és l’Ajuntament de la ciutat d’Alacant ha aprovat una moció contrària a la legislació, determinant Alacant com a territori on predomina el castellà. Lògicament, no pot una moció municipal modificar una Llei aprovada en Corts i per això la moció insta a les Corts que ho modifiquen. Per tant la moció és merament testimonial d’allò que opina el govern municipal. Perquè, amb quins criteris científics es fonamenten per demanar aquest canvi? Quins estudis sociolingüístics avalen la seua posició? Doncs, coses com aquestes: s’atreveixen a dir en plenari municipal per justificar la imposició del castellà que “es con el Botànic cuando se utiliza la lengua para engordar bolsillos?” Saben aquests representants del poble alguna cosa de la història de la nostra terra? Saben alguna cosa sobre el nostre ordenament jurídic?
Continuem la senda normativa. Com hem avançat adés, el 1998 governant el PP amb el senyor Zaplana es va aprovar la Llei per la qual es crea la Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com ve diu el Preàmbul d’aquest cos normatiu:
“per a garantir la seguretat jurídica dels administrats, és que tota l’Administració pública es regisca per una mateixa normativa ortogràfica i gramatical del valencià” sent les normes de Castelló de 1932 les assumides, com a punt de partida ”compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia” com afirma el dictamen d’una altra gran institució estatutària, el Consell Valencià de cultura, del 13 de juliol de 1998, dictamen que forma part del Preàmbul de la Llei.
És per això que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es configura en l’art. 3 de la Llei 7/1998 com la institució que: «té per funció determinar i elaborar, si escau, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló».
Funció que serà recollida anys més tard en l’art 41 del nostre Estatut d’Autonomia, atorgant a la institució caràcter estatutari, amb tot allò que suposa.
Des de la seua aprovació en 1998 i el seu reconeixement com institució estatutària arran de la modificació de l’Estatut d’autonomia en 2006, la Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acomplert la seua funció sense cap mena de conflicte ni discordança, i cal recordar que d’acord amb l’article 41 de l’estatut “la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua serà d’aplicació obligatòria en totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana”.
Serà que l’Ajuntament de València també desconeix el marc estatutari i els seu desenvolupament? És que una llengua ha de quedar en mans dels polítics i no de les institucions legalment constituïdes? És que la nostra senya d’identitat, el nostre dret lingüístic pot ser moneda de canvi per seguir fent pactes per mantenir les butaques? S’imaginen el president del Govern espanyol discutint a les persones acadèmiques, científiques, com escriure el castellà?
Posar damunt la taula al segle XXI preteses batalles per la llengua, les quals ja en 1998 el Consell Valencià de cultura va afirmar que calia que quedaren sostretes del debat partidista. Al cap i a la fi, no és una altra cosa que una cortina de fum per amagar la inevitable recompensa que el govern del PP ha d’atorgar a Vox pel seu suport i mantenir al capdavant del Govern valencià un grup de persones que han dut a terme situacions veritablement punyents i doloroses com la funesta no gestió en la dana i que ha segat 229 vides, 229 esperances i somnis ofegats en el fang.
I el que enfurisma encara més és la mostra, una vegada més, del seu menyspreu a les institucions que representen mitjançant la gens original idea de dur a les Corts una llei que retalle el dret a la lliure expressió, una llei que d’acord al seu esborrany va en contra del propi Estatut d’Autonomia, una llei que tracta d’imposar fins i tot sancions fora del nostre territori. No es poden fer més barbaritats normatives en una Llei. I és que sempre tiren mà d’allò que els interessa com ara amb el fantasma del catalanisme, una estratègia ben coneguda, ja ho va fer el Senyor Camps en els pitjors moments seus pel cas Gürtel, ho va fer Fabra per desviar l’atenció dels greus problemes econòmics que patia la Generalitat i ara ho fa el senyor Mazón. Però els fantasmes mai podran fer oblidar la realitat d’allò que ha ocorregut ni impediran que continuem defensat la dignitat de la nostra llengua, el dret a la lliure expressió, a la paraula viva i als drets lingüístics dels valencianoparlants.
De farses i magarrufes estem fins al cap!
Pura Peris Garcia és secretaria General de Los Verdes, professora d’universitat jubilada i escriptora.
