Estudiar filologia catalana al País Valencià, ara mateix, és una forma de resistència discreta. S’assembla a ser una nota a peu de pàgina en un manual d’història escrit en majúscules alienes. Potser no fem soroll, però existim. I en cada classe, en cada seminari —o en cada vers que traduïm—, hi ha una afirmació: que som filles i fills d’un poble que encara no s’ha rendit, o en altres paraules, encara no ens han estrangulat com volen fer-ho.
Sovint es diu que el valencià té poc futur, però a les classes comprovem que, en realitat, és el futur que necessita la nostra llengua. Llegim Rosa Serrano i Maria Beneyto, trobem dolor i bellesa en els versos de Marc Granell, i citem Ramon Guillem com qui invoca una brúixola interior. Aprenem morfologia a través de l’obra d’Enric Valor, però no sols pel vocabulari, sinó perquè va creure que una rondalla podia ser una trinxera.
Al passadís, algú recita de memòria La casa de la platja de Blasco Ibáñez —no el de les places i els discursos, sinó el novel·lista crític amb les burgesies. Un altre porta una bossa de tela amb una cita de Manuel Baixauli, eixe artista que escriu com qui grata el silenci. Ens reconeixem en els que caven dins la llengua, no per purisme, sinó per estima.
Mentre al govern se li’n riuen les llengües i les llibertats, nosaltres llegim les cartes de Beatriu Civera, rellegim l’obra d’Adolf Piquer i recordem que Pere Maria Orts va salvar patrimoni amb les seues pròpies mans, mentre l’administració mirava cap a una altra banda. Estudiem la llengua de Sanchis Guarner, però també ens meravella la sintaxi mil·limètrica d’Esperança Camps, que escriu com qui afina un instrument.
Ens prenen per ingenus. Com si estudiar valencià fora una excentricitat, una nostàlgia de quatre lletraferits. Però darrere de cada apunt gramatical hi ha una absència, la d’una televisió pública que ens trau del mapa, la d’unes institucions que ens volen decoratius. Ens voldrien folklòrics, simpàtics i calladets. Però quina llàstima, no. No som cant de batre ni falla turística. Som la veu de Just I. Sellés travessant les serres, som la prosa d’Anna Moner baix la pell, som les dones del segle XV que encara escriuen a través de nosaltres.
No és fàcil estudiar la llengua pròpia quan els altaveus oficials la neguen, la retallen o la desdibuixen. Però en cada llibre que obrim, en cada frase que corregim, en cada paraula que defensem amb la tenacitat d’una filòloga que coneix els plecs de l’ànima d’un text, diem que aquesta llengua no s’apaga perquè nosaltres no la deixem apagar.
Recordeu aquell vers d’Aspencat que diu “som la flor que naix de la llavor que vàreu sembrar”? Això és el llegat. I el llegat, simplement, no es rendeix. El llegat es diu, es parla, s’escriu. Amb tinta, amb veu i amb vida.
