El ministre Urtasun vingué, que vingué a la Universitat, on se suposa impera la saviesa, però prengué el micro i ―aaaaah!― bramà. Els rucs bramen i els ministres, a vegades, si s’entesten a dir burrades, també; i brama també ―i molt sovint― la plèiade de necis encebats amb prebendes institucionals, «nacionals» i/o «autonòmiques», «associatives» i/o «acadèmiques», que, per impudícia i/o insipiència, avalen les mentides. A això la pleballa li diu «fer el burro». Negar l’evidència, negar la veritat, és fer el burro, oi? Hom pot fer a dretcient, per mala bava, o per supina ignorància. És igual: en un i en altre cas el burro hom fa. I que em disculpe l’animalet (ruc, ase o guarà), que no és la meua intenció faltar-li al respecte. Tampoc al ministre, encara que brame, bramule o renille. Ara bé, a l’acte del dia 4 el ministre feu el burro, o siga bramà, perquè, ras i curt, digué burrades; alguna de tan grossa que exigeix ser denunciada i replicada. Potser el ministre no era conscient d’allò que deia i, doncs, el culpable de la colossal burrada caldria cercar-lo en qui li preparà el discurset. Siga com vulga, el ministre Sr. Urtasun el llegí i ell n’és el responsable. A la vista i oïda de tots els presents, fou ell qui pixà fora de test i arruixà d’orins blavosos la ciència i la concurrència. Sr. Ministre, si us plau, a la propera, si n’hi hagués, aneu amb compte: les incontinències color barrufet pertorben la raó, sobretot a la terra ―definida pel pasdoble de José Padilla― de las flores, de la luz y del amor.
Dit això, mireu: així com la terra és redona, que s’ha de ser molt cap de suro ―molt burro!― per a negar-ho, i el cel és blau, el català és la llengua autòctona del territori estès de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Algú ho dubta? Una altra cosa és que hi haja a qui no li agrade que siga així, però de gustos i cabòries del personal no vull parlar ací. Català és la llengua dels valencians, català se li ha dit des de temps immemorials i català ―i a qui li pique que es grate― continua i continuarà sent si sobreviu als temps que corren. Qui ho nega? El negacionisme de la identitat catalana de la llengua autòctona del País Valencià ve d’aquells individus paranoicament obsedits, autòctons i forasters, per l’odi irracional a Catalunya. No descobrisc en absolut la sopa d’all a ningú, que l’esquírria contra els drets irrenunciables dels catalanòfons a viure en la seua llengua al seu país ―o països, tant se val― fa temps que dura i patim. Perseverar en la unitat del català és vital per al futur de l’idioma i forma part, indubtablement, dels objectius que Joan Fuster qualificava d’inequívocs, que exigeixen un sí o un no i enfront dels quals no existeix escapatòria: «l’irracionalisme fluent, les fal·làcies ideologitzants i l’aflicció permanent que sofreix l’home en la seua llibertat i en la seua esperança» (Contra Unamuno y los demás, 1975). Fixeu-vos-hi: la negació irracional de la unitat de la llengua parlada a Perpinyà, a Andorra, a Barcelona, a Fraga, a València, al Carxe, a Sant Antoni de Portmany, a Sant Francesc de Formentera, a Pollença, a Maó i a l’Alguer, és causa, al País Valencià sobretot, de mil i una fal·làcies bastides des de la més absoluta mala bava per interessos espuris, que perverteixen lleis, decrets, ordenances i governs, que maltracten la ciutadania, malmeten les llibertats i enfonsen en la disfòria les persones. No és fútil ―i no és exagerat― el que us diré: la màcula blava sobre la senyera afronta i el secessionisme mata. Sense la llamparnada blava empalustrant la senyera, de ben segur, mai uns ―i unes― subjectes de la talla moral del Mazón, el Rovira, el Cuenca, la Camarero, la Pradas… el Llanos, la Massó…, el Juanfran…! mai no s’haguessen ensenyorit de les institucions valencianes. Sense secessionisme lingüístic ambiental fent la guitza a tort i a dret, el Cecopi, la tràgica jornada del 29 d’octubre de 2024, hagués emès correctament l’ES-Alert més aviat. A la Pradas ―la Salo per a la càfila PePera del Mazón― i al Mompó, el paio de la Dipu, els molestava ―mamarratxos!― escriure València amb accent greu i els aterria l’ús del demostratiu reforçat aquest i el mot tipus. Usos, per cert, reconeguts pel diccionari normatiu de l’AVL. Quins carallots tots dos! Al remat ―compte!― el secessionisme mata.
L’AVL, despistada o no, abraça el secessionisme
El dia 4 el ministre Urtasun es deixà caure per Alacant, sí, però el dia anterior la mallorquina Armengol, la presidenta del Congrés espanyol, caigué per València, per a signar un acord amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel qual ―ai llas!― les lleis aprovades per la cambra legislativa espanyola seran traduïdes al «valencià». A quin sant això? Que jo sàpiga, tothom ho sap, ja existeix un equip de traductors a cura del Congrés que tradueix les lleis a la llengua comuna de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. La nova traducció és, doncs, totalment innecessària. Millor seria ―dic jo i que no es moleste ningú― que els diners acordats per la feina a fer (25.000 €), que ja està feta, perquè de traducció a la llengua «comuna» de catalans estrictes, catalans de la Franja, valencians, catalanòfons del Carxe, eivissencs, formenterencs, mallorquins i menorquins ja n’hi ha, els destinassen a la traducció d’aqueixes lleis a l’occità (Vall d’Aran), a l’aragonès o a l’astur-lleonès, llengües que, amb franquesa, també haurien de merèixer l’atenció de l’Estat i de la seua principal fàbrica de lleis. Això ―punyetes!― és el foment del multilingüisme i/o plurilingüisme: respectar, promocionar i garantir la riquesa lingüística de l’Estat i reparar les injustícies patides durant segles pels parlants no castellanòfons de les llengües respectives.
Ah! Que no és això, que la cosa no va de respectar el multilingüisme de l’Estat i, en concret, la llengua d’Ausiàs March. Ras i curt, la cosa va d’atracallar una vegada més el català: volen que en un text en català es diga explícitament que està en «valencià». Òbviament, afegint-hi les corresponents variacions diatòpiques per a salvaguardar el decòrum acadèmic i perquè resulte admissible l’ensarronada. No m’estic de citar-ne algunes:
- 1) El present de subjuntiu amb desinència –i que siga amb desinència –a, que si no la blaverada s’esparverarà.
- 2) La flexió dels verbs incoatius que siga en –ix i no en –eix, que si no t’acusaran, els tiris i els troians, de catalanista repatani.
- 3) Prohibit dir nen, noi, llombrígol, mirall, xai, gla… que són vulgars catalanades.
- 4) La primera persona del singular del present indicatiu de la primera conjugació acaba en –e ―sempre en –e!― i no en –o, i si no els agrada a la gent dels Ports i el Maestrat, que es toquen el rabo.
- 5) Prohibits els demostratius reforçats aquest i aqueix, que si no a la Salo i al tio de la Dipu els puja la bilirubina del regiró.
- 6) Els possessius femenins són amb u (meua, teua, seua) i mai no amb v, i no t’atrevisques a portar-los la contrària, que si no rebràs bastonades de valent.
- 7) Ah! I que l’imperfet de subjuntiu ―ai l’imperfet de subjuntiu!― siga en –ara, ni en –as ni en –és, en –ara i a callar, i a la llengua clàssica que la bomben.
Al remat, tot plegat ben amanit amb les blaverades habituals, d’ús obligatori des dels temps del fantotxe de Fabregat (us en recordeu?), com vacacions, oratge, servici, etc. Xe! I els de Tàrbena que no vinguen amb camàndules i que es claven el seu mallorquí per on els càpiga. I voilà! Ja tenim el «valencià».
Què us diré? Un despropòsit colossal, imperdonable. Per què? L’editorial de Vicent Partal (4 de desembre, el dia de la urtasunada) al diari digital Vilaweb recorda ―i denuncia― que «la necessitat econòmica no pot justificar la traïció intel·lectual». És obvi: és una traïció als principis que regeixen la filologia i una aberració acadèmica, que damnifica la llengua a la qual hom pretén representar i condiciona negativament el seu futur. La dualitat onomàstica de la llengua parlada a ambdues vores del rierol de la Sènia, imposada per l’esquizofrènia lingüística de la dreta extrema i ventorrera, no pot comportar l’aval de cap institució acadèmica seriosa, si és que els seus membres volen preservar la seua integritat i la seua honestedat científiques. Sembla, però, que no és el cas de l’AVL, mentre la Secció Filològica de l’IEC calla vergonyosament i atorga. Trair la ciència i la decència és consentir que els textos que surten del Congrés dels Diputats espanyol siguen traduïts dues vegades, com si de dues llengües diferents es tractara, a un mateix idioma. Això és agenollar-se a la burrera, claudicar. Net i cru, això és secessionisme, la consagració de la via blavera, que és l’estimulada per les formacions polítiques de la dreta cavernària, cap a l’extinció definitiva del català al País Valencià.
Deia Fuster en un dels seus aforismes recollits a Judicis finals (1960): «Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat». Digueu error o, directament, falòrnia, que amb el discurs pocavergonya adient esdevindrà dogma per als despreocupats crèduls de poques llums. La veritat engegada a la merda. Dos textos i dos glotònims, en conseqüència, dues llengües. Però sempre, una de principal, supremacista i dominadora: l’espanyol.
L’AVL tingué un part enrevessat. Certament, fou un plat difícil de digerir. Per a mi, particularment, indigerible. Fixeu-vos: després d’anys suportant despropòsits de tota mena contra la normalització del català i contra la identitat lingüística del País Valencià, incloses les pallassades del socialista Lerma, ara Aznar i el seu subordinat Zaplana ho arreglarien per la necessitat d’un pacte d’estat amb la Convergència de Pujol, amb la col·laboració necessària, sense pena ni glòria, del sociata de torn, en aquell temps Joan Ignasi Pla. Creada l’AVL en 1998, no fou fins al 23 de juliol de 2001 que es constituí per primera vegada. Ja aleshores em semblà una amenaça. Nascuda per les caramboles de la política espanyola, sempre presentí que la seua essència política la llastaria de per vida i que, per sobreviure en un país ―insípida i insipient Comunitat― de política tan irreverent contra la llengua pròpia, seria capaç de protagonitzar indecències contra la raó i la ciència com la perpetrada per la presidenta actual de la institució i la presidenta del Congrés. Fer que català i valencià s’interpreten com a idiomes diferents, jurídicament i acadèmica, no és pas vetlar per la unitat i la supervivència de la «llengua compartida». Ben cert és que l’AVL, en el temps que corren, ha mostrat dignitat contra els atacs dels ventorreros de PP i Vox, però, per descurança o no, ara l’ha ben espifiada. ¿Serà, com assenyala Vicent Partal al seu editorial, que l’AVL s’ha venut la dignitat per 30 monedes de plata, a la manera de Judes, ara convertides en 25.000 miserables euros que pagarà el Congrés? Pels seus fruits els coneixereu, els falsos profetes, diu l’Evangeli de Sant Mateu. I, certament, des de 2001, els fruits ―actes― de l’AVL no han estat gens grats de pair. En definitiva, per sobreviure, l’entitat normativa del català al País Valencià ha de recórrer a la traïció, com el Judes bíblic. I, com Judes feu a Jesús, el negarà, negarà el català. Ja ho etzibà Joan Fuster amb encert, també a Judicis finals: «Viure és trair». La vida és així, ves què hi farem! Ara bé, posats a trair, senyors i senyores de l’AVL, traïu al dolent i no pas al bo, que en aquest serial ―o burromàquia― a la valenciana que suportem i lamentem, els roïns, sens dubte mereixedors de ser traïts, són els que van a péixer al Ventorro, els que literalment detesten el valencià, aquells a qui els importen un rave les víctimes de la seua incompetència, veneren rojjigualdas i llagastrades blaves sobre les senyeres i passen corregudes de bous per la tele.
I en això aparegué l’Urtasun
A l’Ernest Urtasun, barceloní ell, ministre de Cultura del Regne d’Espanya, el pillaren amb el pas canviat quan l’ofensiva de PP i Vox contra el català a Alacant el mes de juny passat. No tenia ni idea de l’escomesa de PP i Vox contra el català a la ciutat del Benacantil, reconegué aleshores als micròfons de RAC1. Ara, cinc mesos i escaig després, amb voluntat de rehabilitar-se, ha vingut a Alacant. Un ministre a Alacant. Eh!: i parla català. Doncs, a la manera de Fuster capgirant la frase d’un sonet d’un caputxí que adorna la Crònica universal de Jeroni Pujades: «puix parla català, vejam què diu». Sí, vejam… Un ministre espanyol ―de Cultura!― parlant en català a Alacant és un esdeveniment excepcional, mai no vist, que despertà la meua curiositat. I, és més, l’oportunitat de preguntar el que des de fa dècades he desitjat preguntar a un membre d’un govern democràtic espanyol. Mireu: ¿si les lleis espanyoles, des del segle XVIII, han castigat les llengües pròpies de les societats no castellanòfones, l’Estat democràtic espanyol està disposat a reparar i farà per reparar tot el mal fet a aquestes societats, més encara un govern autoproclamat progressista com al que vós pertanyeu? Lamentablement, no vaig poder fer la pregunta. L’organització ho impedí, a mi i a altres persones vingudes a l’acte ex professo amb el propòsit de poder plantejar al Sr. Ministre qualsevol qüestió relacionada amb El plurilingüisme com a acte de llibertat.
El lloc: Seu Universitària Ciutat d’Alacant, a la vora del Parc de Canalejas. Hora: 17:00. Després de la benvinguda protocol·lària, amb presència de la rectora Sra. Amparo Navarro, que digué unes brevíssimes paraules i tocà el dos de seguida, que fugí d’allà a la carrera, el ministre s’acomodà al faristol i dempeus llegí la seua succinta dissertació i… bramà. El ministre ―sorpresa!― descobrí a la concurrència el primer document en «valencià». Com? Sí…! Qui li escrigué el paperet es veu que, cercant al Google, trobà l’article «El primer documento escrito en valenciano» al web Valencia Bonita, d’una ferum blavera que tomba d’esquena, i sense pensar-s’hi gaire, va i l’afusella. Resulta que ―valga’m Déu!― el web (data de 23 d’octubre de 2017) es fa ressò d’un document, datat a Almassora el 17 de maig de 1253 i dipositat a l’Arxiu Diocesà de Tortosa, que recull un inventari de béns, en català, del bisbe de Tortosa. En aquell temps el bisbe de Tortosa era Ponç de Torrella, un senyor català i ben català, que col·laborà activament amb Jaume I en la conquesta de l’emirat mardanīxí de València, La llengua que parlaven ell i els seus subordinats, com bé demostra el document suggerit, era el català. Aleshores els únics «valencians» amb aqueix nom vestien almeixies, portaven turbants al cap i parlaven l’algaravia valenciana, el neoàrab dialectal de Xarc-alandalús. Què punyetes bramava l’Urtasun, doncs?
Imagineu-vos la situació: l’Urtasun soltant burrades extretes de Valencia Bonita, cares de sorpresa entre el públic i carrisqueig de dents enrabiats. A algú del públic se li escapà, a l’alacantina, la figa ta mare!, en sentir les barbaritats. Però, què s’empatollava el Sr. Ministre? A tot això, cada vegada que llegia el reguitzell de llengües de l’estat, després de català hi afegia i valencià. I així, amb la cantarella i valencià a cada tres paraules transcorregué aquesta mena de particular aquelarre secessionista, emparat per la Universitat, en honor a la deessa ignomínia.
País perplex, el nostre, el definia així el sociòleg Josep Vicent Marqués en aquell treball Premi Joan Fuster d’assaig de 1973. Perplexitat que ratlla en la follia o, si de cas, directament en la burrera. La perplexitat producte de les «deformacions» ―deia Marqués― de la mentalitat col·lectiva valenciana que continuen ben vives i es reinventen en el camí irreverent de separar la identitat valenciana de la matriu original. No debades ensopegà Urtasun o un dels seus col·laboradors amb el document de 1253 que, a manca d’un d’anterior, serveix per a perpetuar l’estultícia intel·lectual. L’AVL és producte d’aquelles deformacions en la mentalitat col·lectiva, puix que sense blaverada fent la guitza mai ningú hagués plantejat la seua constitució. Però l’AVL persevera, malgrat les suposades bones intencions ―se suposa― d’alguns dels seus membres, persevera a deformar. «Viure és trair», ja ho he dit, més encara si la pretensió és Viure de la cosa pública. Al Sr. Urtasun, potser, li traí la urgència i patinà. La desconeixença de les malifetes de l’espanyolisme salvatge al País Valencià el forçà a improvisar per a esmenar l’error, però continua enfonsat en el desconeixement. Ignora o vol ignorar que el seu país també és Alacant, el País Valencià. Li és còmode, políticament confortable, viure així, entaforat en una Espanya impossible que nega la catalanitat completa. Ja li anava bé la notícia de Valencia Bonita per a fer el seu discurset i, doncs, l’adoptà.
El document ―primer testimoni en «valencià»!― al qual es referí el Sr. Urtasun el donà a conèixer Vicent Garcia Edo, professor d’Història del Dret a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana a les Primeres Jornades d’Història d’Almassora, en setembre de 2017. El Sr. Garcia Edo hi donà a conèixer un document en llatí datat en aquesta població de la Plana Alta, que ―oh casualitat!― incloïa un fragment escrit en la llengua vulgar dels conqueridors, en la llengua de Tortosa, que, com tothom sap, és el català. El bisbat de Tortosa s’estenia, fins a temps ben recents, fins a Almenara, i en concret Almassora, de nom amb tantes reminiscències andalusines (de l’àrab andalusí al-mahsora, «l’estreta»), fou conquerida pels catalanoaragonesos de Jaume I en 1234 i donada al bisbe tortosí Ponç de Torrella. Explica el document que aquell 17 de maig de 1253, trobà Berenguer del Bedorc (Berengarius de Bedorcho), que era rector de l’església d’Ascó (Azchone, a la Ribera de l’Ebre), i rebé de Pere d’Amer (P. de Amerio) els mobles que eren a la casa del bisbe a Almassora (supellectilia que erant in domibus episcopi in Almessora). Berenguer del Bedorc trobà els mobles següents que lliurà al cavaller Guillem Sarrià (Guillelmus Seriano). I a partir d’ací s’inicia l’inventari, en català: «Et invenimus, quatuor taules de menjar. Item dues pasteres e .I. cedaz, e una archa que està en la cambra…, etc.». Fixeu-vos-hi: un senyor del Bedorc, que és una petita població del municipi de Piera (Anoia), i que és rector del poble d’Ascó, rep d’un tal Pere d’Amer, que és una població de la Selva, uns béns que després lliura a un cavaller de cognom Sarrià, un conegut llinatge barceloní. Clarament, tres individus de la Catalunya Principat. I resulta que tots tres parlen «valencià». Òbviament, sí; parlen el català que, contra els que hui dia el voldrien extingit, encara és la llengua pròpia i genuïna dels valencians.
El document trobat pel professor Garcia Edo és interessant, per als estudiosos de la llengua, de la llengua catalana. Fou publicat per primera vegada a «Els primers documents de la vila d’Almassora (1235-1279)», al volum coordinat per Javier Soriano Martí titulat Els orígens de la vila d’Almassora. Nous documents, noves visions (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2019). I ―vaja― la premsa se’n feu ressò, d’exagerat ressò, com si el Sant Graal del neosecessionisme terceraviista s’hagués descobert. Atenció!: el professor Garcia Edo no pretenia fer apologia del secessionisme. Una altra cosa, però, és que les sectes blaveres i neoblaveres, amb la connivència de l’À Punt d’aleshores, el del Botànic, aprofitassen la troballa per a fer anar l’aigua al seu molí. Apunts de Llengua, la plataforma de la televisió pública per a la pràctica del «valencià» conduïda per Pepa Cases, apuntava que el document trobat per Garcia Edo era «el primer text escrit en valencià en terres valencianes». Ai, a quants en manté la farina, i ella fina que fina! S’ha de veure ―és impressionant― els esforços que es fan per a no pronunciar la paraula maleïda: català. I així roda que roda, cabuts, fotent la murga irreflexivament sense solució de continuïtat.
Comptat i debatut, el Sr. Urtasun, ministre espanyol de cultura, bastí un discurs des de la falsedat, però del gust dels que aplaudeixen els posicionaments apocats i estèrils dels qui, com l’AVL, pretenen, per a aplacar les ires blaveres, fer empassar a la força la píndola mentidera del secessionisme ―diguem-ne― de baixa intensitat, però igualment claudicant, davant la bramulada blavera, espanyolista i feixistoide. Les abaixades de bragues i calçotets de les esquerres autòctones d’obediència madrilenya ―la dreta ja no té remei― són èpiques des dels temps de la tan cloquejada Transició. Més aïna, em fa la impressió que, pel que fa al català, els és igual col que bleda, com demostrà l’Urtasun i la claca que l’aplaudí.
«El nostre valencià, el català de tots», deia Enric Valor. De tots: de catalans del nord, de catalans del Principat, d’andorrans, de catalans de la Franja de Ponent, de valencians, de valencians del Carxe, de balears i pitiüsos, d’algueresos, de tots. Renunciar a la seua unitat és desvirtuar-lo, devaluar-lo, envilir-lo, degradar-lo… Per molt que bramen, la veritat ―recordeu-ho― sempre sura i surarà, i el català sempre serà català a la pàtria d’Ausiàs March. I acabaré ―potser m’he estès massa però era necessari―, en homenatge a tots els qui persevereu en la unitat i la dignitat d’un idioma bellíssim, que és el nostre, amb la frase del caputxí anònim abans esmentat de la crònica de Pujades, adoptada per Josep-Pau Ballot i Torres com a colofó de la seua Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1813-1815): «Pus parla en català, Déu li’n don glòria».
4
