La dana arrasà l’Horta, la de València, no la del Manzanares. Un any després l’Estat amb capital a la riba del riu de la Carpetovetònia, reietó de circumstàncies i bandera feixistoide, organitzà un funeral per les més de dos centenars de víctimes de la catàstrofe i… De segur que a ningú el sorprèn: en castellà i punt! El valencià és prescindible, excloïble, silenciable. Ostres! És que ningú hi pensà, en el valencià? O potser sí, però per suprimir-lo. Com a molt ―i gràcies!― una senyora interpretà una cançó en la llengua del país per salvar ―pense― les aparences. Ah! I el Borbonàs tancà l’acte amb un «muchas gracias, moltes gràcies». Al·leluia! De la reial boca han emergit dos mots en la llengua del país. Prèviament digué: «he intentado imaginar qué os podia decir y no existen la palabras perfectas». I tant que no! En castellà, adreçades al poble valencià, mai no les trobareu.
Els valencians suportem dos anys d’ignomínia mazónica, un present de «moribunda desolació», com expressaria si fora viu el poeta valencià del segle XIII Ibn al-Abbār. Que un trompellot cruel i pervers, inútil de solemnitat, enemic declarat de la llengua dels valencians, haja arribat a presidir la institució més representativa de la ciutadania valenciana és, ras i curt, d’una obscenitat repugnant. I el tio, quan escric aquestes línies, encara persevera. Ara bé, de les mil i una barbaritats de la seua gestió, esbombades a tort i a dret, sorprèn ―a mi, francament, ja no― que els mitjans oficialistes a Madrid estant, públics i privats, d’una tendència o d’una altra, silencien les aberracions comeses contra el valencià pel govern de Carlos Mazón. L’abraonament constant contra la normativa, l’ús i l’ensenyament del català, i contra els catalanòfons valencians no interessen a Espanya, a l’Espanya que Mazón i que tals mitjans imaginen, on els parlants de català fa l’efecte que sobrem. ¿A ningú a Madrid ―punyetes!― no li crida l’atenció que el president d’una comunitat autònoma deteste la llengua pròpia, que ignora, de la comunitat autònoma que presideix? Mazón s’uneix, dolorosament, a la nòmina de presidents de la Generalitat ignars a dretcient ―vaja, perquè no els ha eixit dels collons saber-la!― del valencià. No cal recordar-los ací, que només el seu esment fa feredat. Tots ells són conseqüència d’aquella infàmia de 1982, d’un Estatutet pactat a Madrid. I d’aquella mefítica defecada, la de l’Abril Martorell, l’Emilio Attard i l’Alfonso Guerra a l’uníson, les tifarades que ens hem engolit i que encara ―si no erren les enquestes― ens engolirem els habitants de l’alfombra de flor, la que formen Alicante, Castellón i Valencia la capitana, que cantaven Els Pavesos allà pels anys setanta.
El rei catalanoaragonès que volia ser castellà
La dèria pel castellà entre la nostra gent, no ho negarem, s’introduí a la Corona catalanoaragonesa amb l’arribada dels Trastàmara, però aquests reis (Ferran I, Alfons IV, Joan II i Ferran II), tots de llengua materna castellana i mullers castellanes, respectaren d’antuvi ―no podia ser d’una altra manera aleshores― la llengua i la idiosincràsia del país ―de la Corona― que regien. Ras i curt: el país catalanòfon era un estat independent i majoritàriament monolingüe en català, ara no. Ferran I, el primer Trastàmara, no arribà mai a parlar català perquè no tingué temps d’aprendre’l i era ―diguem-ne― massa obtús, que no ho dic debades, per a parlar una altra llengua que no fora el castellà matern. Amb Ferran II, el net de Ferran I, arribà la unió dinàstica amb Castella i, home de família, educació i vocació castellana (fill de Joana Enríquez, que era filla de l’almirall de Castella), sempre preferí Castella, la pàtria de la seua nissaga paterna i materna, a la Corona de Catalunya-Aragó. Ferran II, al contrari que el seu pare i el seu oncle, mai no arribà ―si alguna vegada s’ho proposà― a parlar el català amb seguretat, no sabia llatí i sempre s’expressava en castellà, la seua única llengua,malgrat que a la seua cort instal·lada a Castella, al seu servei no hi mancaren els súbdits dels Països Catalans, com el valencià Lluís Carròs de Vilaragut que, com intuïm pel pròleg de la traducció feta per Narcís Ninyoles del toscà al castellà de la Suma de todas las crónicas del mundo, acabà castellanitzat de gust. El castellà, en temps de Ferran II, anà esdevenint a grans passes, sorprenentment prest i sense oposició, la llengua excelsa (limpia, elegante y graciosa… elegantíssima, escriu Ninyoles) de l’imperi hispànic naixent. Ferran II, a la fi del seu regnat, es vantava de ser el monarca ―vatua!― d’una «Espanya gran», car com li comunicava al seu consogre, l’emperador Maximilià I, a través del seu secretari Pedro de Quintana, ambaixador a la cort austríaca, «ha más de setecientos años que nunqua la corona d’España estuvo tan acrecentada ni tan grande como agora, assí en poniente como en levante, y todo después de Dios por mi obra y trabajo.»
Sé que dol, des de la consciència catalanista de ser país, però Ferran II mai no va ser patriota ―i creieu-me si us dic que lamente afirmar-ho― de la seua Corona, i això malgrat que els castellans arribaren a etzibar-li allò de viejo catalanote quan volgueren desfer-se d’ell. Ja veieu, l’animadversió castellana contra Catalunya ―i no us descobrisc la sopa d’all― ja fa segles que s’arrossega. I és que, perquè existisca una metròpoli paràsita al centre de l’ermàs carpetovetònic, ha d’haver-hi banyuts perifèrics disposats i/o obligats a pagar el beure. Ara bé, Ferran, de catalanote ―què us diré?― més aïna poc o no res. Ferran, encara que nascut a l’aragonesa Sos, a la comarca de Cinco Villas (això sí, nascut per atzar allà), es considerava un perfecte cavaller castellà, com ens recorda un dels seus biògrafs moderns, el britànic Henry Kamen, i es glatia per regnar a Castella. Vegeu: entre altres castellanades, tingué els reialíssims dídims de conquerir Navarra i annexionar-la al regne de la Meseta. No obstant això, si ―atenció― li hagués sobreviscut el fill tingut amb la seua segona muller Germana de Foix, el malaurat Joan, un altre gall hi haguera cantat. El seu net Carles de Gant mai no haguera heretat la Corona de catalans (valencians, balears, pitiüsos i sards inclosos), aragonesos i sicilians insulars i continentals. Poca broma, que aquella Corona d’arrel mediterrània, dita d’Aragó, no era pas la coronilla descrita amb menyspreu per la historiografia espanyolista d’ahir i de hui. Ferran, però, en preferí una altra, de corona, i rescatà del passat un vell corònim llatí per a identificar-la, Hispania. Ja hem vist més amunt com de cofoi li ho deia al seu consogre austríac.
Carles, el borgonyó castellanitzat i castellanitzador
El successor de Ferran II adoptà el castellà, obligat primerament i ―val a dir-ho― per convicció després. Carles de Gant (l’emperador Carles V) era borgonyó i francòfon. Nascut a Gant (Flandes), malgrat la mare castellana (Joana I de Castella «la Boja»), Carles fou pujat en francès. Mai ―que sapiguem― s’expressà en neerlandès, la llengua de la seua ciutat natal, i tot just s’expressava amb certa fluència en alemany. Ell solia dir que parlava en castellà (espanyol) a Déu, en francès als homes, en toscà (italià) a les dones i en alemany al seu cavall. De llatí estava a les beceroles, encara que tractà d’aprendre’l en la maduresa, ja retirat al monestir de Yuste, per a poder llegir ―deia ell― la Bíblia. Coneixia també el toscà, és cert, encara que no el dominava. Els seus súbdits castellans el comminaren a aprendre castellà (Corts castellanes de Valladolid, 1515), ell l’aprengué i, llengua apresa, l’imposà com a principal ―hegemònica i supremacista― de la seua Monarquia i àdhuc anà més enllà, que la pretengué llengua «universal». Com de devanida ―imagineu-vos― la intel·lectualitat unamunesca ha celebrat la tria lingüística de Carles. A tall d’exemple, l’alegria del filòleg Manuel Alvar, que per a més inri era natural de Benicarló, que omplert de joia escrigué un article ditiràmbic sobre el capteniment lingüístic del monarca a «Carlos V y la lengua española», que recull a Nebrija y estudios sobre la Edad de Oro (Madrid, 1997). Ep! L’«Edad de Oro» diu, l’edat del desvetlament del supremacisme de la llengua castellana a partir de la decisió d’un governant que, precisament i no debades, fou el repressor de les Germanies valenciana i mallorquina.
Carles V, l’emperador del Sacre Imperi i rei de Castella i de la Corona catalanoaragonesa ―recordem-ho!― perquè la mare sobrevisqué al seu germà major, s’apalancà a Castella. Era ―diguem-ne― l’opció més còmoda per a un absolutista de mena com ell. Après el castellà i ben castellanitzat ell, Carles tingué la pensada que el castellà, la llengua adoptada, esdevingués llengua universal. El benedictí i historiador barroc castellà Prudencio de Sandoval, a la Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V (Anvers, 1681), explica amb orgull que l’emperador, a Roma estant (17 d’abril de 1536), davant el papa, el col·legi cardenalici i els ambaixadors francesos, parlà en castellà i punt: «El Emperador habló en lengua castellana, con aquella gravedad que pedía su grandeza y de que naturalmente era dotado, llevando sus palabras tanto peso y majestad, que suspendían los ánimos de todos». Bé, això de que «suspendían los ánimos de todos» ho diu Sandoval, que el cert és que tothom restà bocabadat, tot començant pels diplomàtics francesos que no entengueren ni un borrall. Però era igual: l’emperador havia parlat, en castellà, que no en el francès en què havia estat educat a la cort borgonyona, i el papa consentí. Era aleshores papa Alessandro Farnese, Pau III de nom pontifical, que ha passat a la història per haver estat qui encarregà els frescos de la capella Sixtina a Michelangelo Buonarroti, per convocar el concili de Trento i per ser qui aprovà la constitució de la Companyia de Jesús, els jesuïtes. Contrareformista pur i dur, necessitava Carles V per a plantar cara als protestants. Ep! He dit jesuïtes, que serien a casa nostra els agents de l’esforç obsessiu de l’elit eclesiàstica per a castellanitzar els Països Catalans, inclosa la Sardenya catalanòfona.
El militar i poeta Hernando de Acuña (1518-1580), en un cèlebre poema encomiàstic dedicat a Carles V, escrivia: «Ya se acerca señor, o ya es llegada / la edad gloriosa en que promete el cielo», una era de glòria marcada per «un monarca, un imperio y una espada», bé caldria afegir-hi també «i una llengua». El programa unificador de l’imperi hispànic dels Habsburg, iniciat per Carles V i continuat pels seus successors, comportava l’adopció del castellà com a llengua «universal», la llengua en què es pretenia evangelitzar els indígenes americans a la força, la llengua en què es pretengué, infructuosament, convertir a la fe cristiana els moriscos (criptomusulmans arabòfons) valencians, la llengua que, altiva i arrogant, s’expandí, per hegemònica ―amb pretensions d’universalitat―, arreu dels Països Catalans, la llengua «del monarca, l’imperi i l’espasa».
A la recent descoberta ―per als europeus― Amèrica, els colons castellans imposaven el cristianisme i la llengua castellana amb la força de l’espasa i la pólvora. Carles V era l’instigador ―si més no, el consentia― d’aquest mètode brutal d’evangelització forçada que implicava l’assimilació de les poblacions indígenes sotmeses que sobrevivien. En un interessant treball, «La hispanización de América. El castellano y las lenguas indígenas desde 1492», presentat per Ángel Rosemblat a l’Asamblea de Filología del I Congreso de Instituciones Hispánicas (Madrid, 1964), l’autor explica que Fra Alonso de Espinar portà dos milers de cartilles per a l’aprenentatge del castellà a l’illa la Hispaniola en 1512 i, després de conquerir Mèxic, fra Juan de Zumárraga imprimí a Alcalá de Henares dotze mil cartilles per a ensenyar castellà als nous súbdits mexicans de l’emperador. I ara que la borbonalla vaja proclamant que «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes», com etzibà desvergonyidament el Borbonàs emèrit ―aleshores no n’era, d’emèrit― a l’acte de lliurament del Premio Cervantes de 2001. Com és obvi, predicar en llengua aliena als indígenes resultà un fracàs i els evangelitzadors hagueren de canviar de tàctica. Així, en 1553, fra Juan de Mansilla escrigué a Carles V per a demanar que permetés que la predicació es fes en la llengua «mexicana», el nàhuatl.
Al País Valencià, amb un terç de la població morisca (cristiana nova) i arabòfona, l’Església colonial castellana que acaparava les dignitats eclesiàstiques del país li imposà la llengua del monarca de l’imperi i de l’espasa. A l’arquebisbat de València, al segle XVI, se succeïren fins a cinc arquebisbes castellans i castellanitzants. Un escàndol, vist a ulls, òbviament, dels qui estimem la història del país ―dit a la manera d’Ibn al-Abbār― amb la lleialtat de l’amic íntim. Bisbots com el Martín Pérez de Ayala, qui fora conseller en teologia de Carles V i que, convertit en arquebisbe de València, enviava a clergues castellans a predicar als «moros» valencians i àdhuc edità una Doctrina christiana en lengua aràbiga y castellana (València, 1566), que després un altre prelat castellanot, el patriarca Juan de Ribera, corregí i reutilitzà. El català era prescindible per a les dignitats eclesiàstiques. Fins i tot per a les que formaven part del clergat autòcton, que s’avenia a acceptar alegrement la castellanització. Josep Esteve i Joan era un clergue natural de València, adscrit a l’entourage espanyolitzant de l’arquebisbe Ribera. Arribà a bisbe d’Oriola (1594-1603) per decisió de Felip II (II segons l’ordre dels reis de Castella) i es convertí en un flagell castellanitzador. Fins i tot traduí el seu nom i cognom al castellà, convertint-se en Jusepe Estevan. D’ell és la frase: «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño».
Vatua l’olla! L’Estat i l’Església conxorxats per la «universalitat» del castellà. Després de les Germanies la classe dirigent valenciana perdé la vergonya i la decència. Carles V fou el botxí i les conseqüències, amb variacions històriques sobre el mateix tema, encara les patim. Això és «memòria històrica» dels valencians, de tots els catalans; una memòria que els espanyols menyspreen i obvien. Carles V ens condemnà a la «Decadència». L’erudit decimonònic Magí Pers i Ramona escrigué una Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su origen hasta nuestros días (Barcelona, 1857), en què titulà la quarta i última part del llibre «Decadencia de la literatura catalana». Una «Decadència» que Pers i Ramona situa des de la fi del segle XVI, quan «una literatura [la catalana] que logró colocarse en tan elevada altura entre los pueblos más cultos de Europa, descendió rápida y fácilmente de ella para ser más tarde casi olvidada de aquellas mismas naciones que en tiempos más felices la tuvieron en grande estima». Així, de sobte es produí l’afebliment de les forces que havien proveït i dotat de personalitat a la literatura i a l’ús culte de la llengua catalana. La castellana, per voluntat de l’Estat i de l’Església, la substituí. No ens estranye, doncs, la deserció lingüística de la intel·lectualitat de la perifèria de l’imperi «hispànic» bastit per Carles V i que, per ser «universal», faça la tria d’escriure en castellà, encara que ho faça malament. Així ho justificà el valencià Gaspar Escolano a la introducció del llibre primer de la seua Década Primera de la Historia de Valencia (València, 1610): «Y si en el phrasis castellano me conocieres estrangero, passa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado sino solamente entendido de muchos en lengua universal, que lo es la castellana».
I d’aquells temps, lingüísticament decebedors per a la catalanofonia, arribem a les no menys decepcions del present, al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatutet de 1982 fins hui. Què us diré? Caguerà de bou! Quaranta-tres anys de ventorrejos a dojo en bragues i calçotets han gestat el moniato integral: Mazón. I compte! El que li vindrà al darrere és de la mateixa corda i no serà menys ventorrejador que ell. L’alfombra de flor no té remei, ho sembla, que les poncelles les volen capullos, a Alicante, a Castellón i a Valencia la capitana. ¿Tornaran algun dia a ser poncelles o esdevindran, definitivament, ofrenant les punyeteres noves glòries a Espanya, capullos?
