Llegir Toni Morrison deixa empremta ben endins:
“—Quant representa que ha d’aguantar un negre de merda? Digue-m’ho. Fins avont ha d’aguantar.
—Tant com pot. Fins allà on pot.
—Per què? Per què? Per què? Per què? Per què?”
L’esclavatge, una bestiesa que ha marcat la humanitat, no es pot oblidar. Com escriu Bernadine Evaristo en la introducció, “el passat tothora els contamina el present. Han patit el terror diari de l’esclavitud i n’han sortit amb cicatrius molt profundes.”
A Amèrica del Nord, aquest sistema romangué des del 1619 fins al 1863, més de dos segles i mig. Segons el cens de 1860 la xifra d’esclaus estava al voltant dels quatre milions, un poc més del deu per cent de la població dels EUA. Es calcula que entre 60.000 i 100.000 pogueren escapolir-se’n. Una part petita, però consola saber que sempre hi ha resistència.
Alguns blancs, pocs, justos, que “trobaven l’esclavatge més repulsiu que els esclaus”, hi van donar un colp de mà. No era gens fàcil, de fet. Els esclavistes, “homes que sabien que la virilitat els venia purament de les escopetes”, lluitaven, amb la llei i amb les armes, per recuperar les propietats. Els càstigs eren terribles.
Bàsicament, tractaven els negres com a animals, del tot indiferents a la seua dignitat, al seu patiment. Sense memòria. A canvi, els esclavistes enverinaren la seua ànima. Els micos, al capdavall, eren ells: “el babuí que xisclava vivia sota la seva pell blanca; les genives vermelles eren les seves.”
La veu de Morrison
Morrison narra amb destresa aquesta tragèdia immensa. Aconsegueix commoure a través d’uns protagonistes que l’han patida, que encarnen el drama. La bona literatura accedeix a una forma de veritat que els llibres d’història normalment no poden abastar.
La premi Nobel va contant a poc a poc el passat dels personatges, ara un fragment ara un altre, amb tornades que et fan saber un poc més… Correspon al lector unir les peces. Exigeix un lector atent.
Amada està farcida de frases rotundes, de les que has de tancar el llibre i alenar. També líriques, de tant en tant, que permeten descansar al lector, com ara “Aquella tarda d’hivern ja destil·lava crepuscle” o “l’amor és o no és. Un amor prim no és amor ni és re”.
Morrison dona veu als negres, a les negres, sobretot. I també “als morts que esbravaven la seva ira”. Escriu en el llenguatge propi d’analfabets esclavitzats, desposseïts. La versemblança. Esther Tallada ha tingut encara més feina del que és habitual en la traducció, tot i que ja se n’havia sortit amb Faulkner.
Protegir dels blancs
Amada, el personatge peculiar que dona nom a la novel·la, no entén el concepte “cognom”. Tanmateix, com qualsevol, ella i la germana Denver gaudeixen de les històries. I en reclamen. Però les històries de negratxos estan farcides de dolor. Com la seua. I de sang.
“Fer batre el passat en retirada” és una feina titànica. Baby Suggs, l’àvia de la casa del 124, no s’està de dir que “no hi ha una sola casa en tot el país que no vagi plena fins a les golfes de l’amargura d’algun negre mort.” Aquest dolor té responsables:
“aquestes bestioles blanques m’han pres tot lo que tenia i tot lo que havia somiat. M’han trencat totes les fibres del cor. En aquest món no és que hi hagi mala sort; és que hi ha blancs.”
Per a Sethe, la protagonista adulta, una fugitiva exitosa, “el futur era qüestió de mantenir el passat a distància.” De fet, “estava molt molt enrabiada, sense saber ben bé contra què”. Contra aquell model atroç, és clar, que no la deixava viure bé anys després d’haver guillat dels propietaris.
Gata escaldada, d’aigua freda fuig. Cal anar amb compte amb “l’abraçada escalfabraguetes de la Vida”. Per això, Sethe no pot gaudir “d’aquella vida que tornava a encetar, nova de trinca i més sòlida, al costat d’un home bo”, anomenat Paul D, que també patí esclavitud i escampà el poll. Ell sap que no pot lliurar-se a ningú. T’ho poden arrabassar tot en qualsevol moment:
“El millor —ell ho sabia— era estimar només una mica; fos el que fos, només una mica, de manera que quan li trenquessin l’esquena o l’entaforessin en un sac de patates, amb una mica de sort a tu encara et quedaria una mica d’amor per al següent.”
Sethe està esgotada. Afirma que “no penso tornar a fugir de cap altra cosa d’aquest món”. Tampoc dels fantasmes. Ha comés un acte que corglaça. Està boja? Acabarem sabent que és ben conscient del que ha fet, que aspirava a protegir els fills, portar-los a un “lloc segur”. Només diré que aquesta història està basada en fets reals.
Després
En un pensament propi dels qui estan molt avall en la societat, Sethe afirma que “l’avui el tens sempre. El demà no el tens mai”. El període posterior a la Guerra Civil estatunidenca no va ser flors i violes per als afroamericans:
“1874 i encara hi havia blancs que anaven desbocats. Ciutats senceres que havien netejats de negres: vuitanta-set linxaments en un any només a Kentucky; quatre escoles per a nens decolor calcinades; homes ja fets assotats com criatures; criatures assotades com adults; dones negres violades per tota la trepa d’assaltants; propietats robades, colls trencats.”
Les seqüeles de l’esclavatge s’allargassen fins avui, fins i tot després de la presidència de Barack Obama, més de segle i mig després de l’abolicionisme. La saviesa de Baby Suggs provenia de l’experiència: “De quin món parles, tu, ara? No hi ha re que sigui inofensiu, aquí baix.” És un “món muntat i organitzat al gust dels blancs.” Encara.
