El poeta Virgili, després d’una estada a Atenes, viatja a bord d’un vaixell que el duu de tornada a Itàlia. Desembarca a Bríndisi greument malalt. El turmenta el fet de no haver pogut completar l’Eneida. Avorreix la fama i es malfia de l’ús que el “Poder” faça de la seua obra i vol cremar-la. Els seus amics Luci Vari Rufus i Ploci Tucca, intenten dissuadir-lo. També l’emperador August. Virgili li explica al Cèsar que no es pot imposar cap deure a l’art: Ni el deure de servir l’Estat ni cap altre; si no, deixaria de ser art.
La mort de Virgili, relat imaginari de les últimes divuit hores del poeta, es considera l’obra mestra de Hermann Broch. L’autor va començar a escriure-la durant el seu empresonament en un camp de concentració, i el llibre es va publicar per primera vegada als Estats Units el 1945. L’obra està construïda en quatre seccions, cadascuna representativa dels quatre moviments d’un quartet. De fet, hi ha indicis que pensava en un dels últims quartets de Beethoven: I. Aigua – L’arribada; II. Foc – La davallada; III. Terra – L’espera, i IV. Èter – El retorn. Tot escrit amb una exuberància que entrellaça poesia, prosa, realitat i al·lucinació.
L’última secció, que mostra el trànsit de Virgili, és una interpretació admirable en què les paraules flueixen en una polifonia sostinguda on el record i la consciència s’uneixen en una unió harmònica i un gran acord perfecte:
“El Verb, la Paraula, planava damunt l’univers, planava damunt el no-res, planava més enllà de les coses expressables i no expressables, i ell, eixordat i envoltat pel bramul del Verb, planava amb el Verb, però, com més l’encerclava, com més penetrava el so desbordat i n’era penetrat, més inabastable i grandiós, més greu i fugisser es feia el Verb, un mar suspès, un foc suspès, feixuc i lleuger com el mar, però sempre, malgrat tot, paraula: ell no podia retenir-lo, no li era permès de retenir-lo; li era inconcebible i inefable, perquè era més enllà de tot llenguatge.”
“En l’última frase, el poeta creua el llindar de la mort i s’adona que allò que està íntegrament fora del llenguatge està també fora de la vida” (George Steiner)
