Al juliol del 2013, vaig publicar el poema titulat Ullal inesgotable en el llibre Tercera Trobada Literària: vivències de la Marina, editat per l’Associació Cultural Vent de Progrés de Dénia (Marina Alta, País Valencià).
Ullal inesgotable
A eixos que tenen la intenció de tapar-me la boca,
els dic que estan perdent el temps,
que no és temps d’apagar veus
i que els temps en blanc i negre ja no tornaran.
A eixos també els dic
que les fulles grogues se les va endur el vent.
A eixos que volen fer-me callar a la força,
els dic que algun dia prevaldrà la força de la raó,
que eixe dia arribarà tard o d’hora,
que l’esperança ni es perd ni s’adorm
i que la paciència es despertarà l’endemà de cada nit.
A eixos que pretenen silenciar la meua veu,
eixos que no volen que parle, que escriga i que pense,
els dic que aquest poble seguirà parlant, escrivint i pensant,
que aquesta terra no malgastarà l’herència dels seus avantpassats
i que aquest país petit no deixarà de lluitar i de somiar.
A eixos que cerquen apaivagar els meus ànims,
a eixos que proven de deixar-me tocat,
els dic que no estic sol,
que l’estima no es guanya amb mentides
i que les voluntats ni es compren ni es venen.
A eixos que només veuen llenya per a fer foc,
–els mateixos que tan sols viuen el present,
els mateixos que baraten el pa de hui per la fam de demà–,
a tots eixos els dic que, malgrat tot,
l’ombra dels arbres somriu a tothom;
a tots eixos els dic, ensems,
A eixos que tenen la intenció de tapar-me la boca,
els dic que estan perdent el temps,
que no és temps d’apagar veus
i que els temps en blanc i negre ja no tornaran.
A eixos també els dic
que les fulles grogues se les va endur el vent.
A eixos que volen fer-me callar a la força,
els dic que algun dia prevaldrà la força de la raó,
que eixe dia arribarà tard o d’hora,
que l’esperança ni es perd ni s’adorm
i que la paciència es despertarà l’endemà de cada nit.
A eixos que pretenen silenciar la meua veu,
eixos que no volen que parle, que escriga i que pense,
els dic que aquest poble seguirà parlant, escrivint i pensant,
que aquesta terra no malgastarà l’herència dels seus avantpassats
i que aquest país petit no deixarà de lluitar i de somiar.
A eixos que cerquen apaivagar els meus ànims,
a eixos que proven de deixar-me tocat,
els dic que no estic sol,
que l’estima no es guanya amb mentides
i que les voluntats ni es compren ni es venen.
A eixos que només veuen llenya per a fer foc,
–els mateixos que tan sols viuen el present,
els mateixos que baraten el pa de hui per la fam de demà–,
a tots eixos els dic que, malgrat tot,
l’ombra dels arbres somriu a tothom;
a tots eixos els dic, ensems,
que no té sentit caminar pel sender equivocat.
Manel Arcos i Martínez
Tercera Trobada Literària: vivències de la Marina, 2013
Tercera Trobada Literària: vivències de la Marina, 2013
