L’has feta plorar. Has fet plorar la meua mare amb les teues paraules, Felipe González. La meua mare és andalusa, de Granada. Ella estima les seues arrels andaluses i moriria per la seua terra catalana, de la mateixa forma que va fer la seua mare, la meua àvia, que descansa en pau a Catalunya.
Però tu l’has feta plorar amb les teues mentides de truà acomodat sobre la ruptura social i del rebuig als qui no tenen ‘pedigrí’. Ella et va votar en repetides ocasions fins que tu ho vas fer impossible per la teua incompetència manifesta. D’Andalusia ens vam venir morts de fam, mentre els senyorets acomodats nadaven en l’abundància (com fas tu ara), i a Catalunya trobem una oportunitat, l’oportunitat de treballar dur, duríssim, per poder tenir una vida digna i un futur per als nostres. I ningú va fallar en aqueix compromís: va haver-hi treball dur i oportunitat.
A Catalunya anem tots a l’una, sense mirar l’origen, i amb una destinació comuna: la llibertat de decidir i de construir un futur personal i col·lectiu millor per a nosaltres i els nostres sers estimats. Est és, sens dubte, el punt més fort del moviment independentista, la seua capacitat d’integració darrere d’un futur millor, i açò gent com tu, Aznar, Guerra, Zapatero, Ibarra, Vara, Monago, Bono, Rajoy, Feijoo, Cospedal i molts altres, sou incapaços d’entendre-ho. Penseu que som colons i que la nostra existència i el nostre futur, així com el de tota nostra maleïda descendència, us pertanyen. Gens més lluny de la realitat. Noteu el nostre alè en el vostre bescoll, i ho patireu directament, en les vostres butxaques.
La meua mare s’ha sentit dolguda, molt dolguda, i al mateix temps alleujada. Les teues paraules li han donat la total seguretat que l’estelada penjada en la seua balconada representa la llibertat moral que tu no tens per parlar de nosaltres, però sobretot representa la mateixa oportunitat de futur per als seus fills que fa 60 anys cercava la seua mare per als seus en venir a Barcelona.
Quan s’ha recuperat del colp que han suposat les teues lletges paraules, m’ha dit: “Xiquet, li hem d’estar molt agraïts. Si escrius alguna cosa dóna-li les gràcies per ajudar-nos a decidir. Encara que ell no ho sàpiga i ens negue fins i tot aqueix dret, ens ha ajudat a nosaltres i als qui estan per venir”.
Nosaltres també som EZ, com tu. Des d’ací, i en nom de tots els EZ de Catalunya que així ho vegen, et donem les gràcies per ajudar-nos a decidir lluitar a mort per brindar als nostres l’oportunitat de tenir un futur digne lluny de cacics, i incultes il·lustrats (i folrats), com tu.
És la dignitat, estúpid!
