El resultat és un maniobra d’evasió entre l’aïllament i l’eclosió, els trànsits immòbils i les presències (in)oportunes amb l’incertesa a l’horitzó. El poemari, organitzat segons les estacions, s’inicia amb un hivern adequat per a guarir les ferides que presagia una primavera de retorns i noves flors. L’estiu és el moment del viatge en totes les direccions: interior i exterior, soterrànies i celestes, on qualsevol vehicle val perquè l’únic important és el desplaçament. La tardor, finalment, és el moment de despertar i palpar la realitat.
Un cau de lletres fondes és un compendi de nits excessivament llargues i dies molt curts”.

