El dissabte 25 de maig es va inaugurar el monument commemoratiu del bombardeig del 25 de maig de 1938 a la plaça del mercat d’Alacant. Hi havia molta gent, prou més que els anys anteriors. La plaça estava plena i hi havia moltes banderes tricolors però també alguna quatribarrada estelada i algunes persones portaven mocadors roig i negres al coll. Entre els assistents hi havia molta diversitat, es veien molts càrrecs i afiliats d’EU, membres del 15-M i també es veien càrrecs d’organitzacions com el PSOE, CCOO o la UGT, alguns dels quals sempre han format part de la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant. L’acte ha consistit en uns discursos per part de la Comissió, i membres dels grups polítics presents a l’ajuntament; PSOE, PP, UPyD i EU. En el discurs de la Comissió s’ha agraït la participació econòmica de tota una tirallonga d’organitzacions polítiques i sindicals que han contribuït al finançament del monument, entre ells el PSOE, EU, PCE, CCOO, UGT, STEPV, la lògia maçònica i Esquerra Republicana de Catalunya. El representant de la Comissió, en el seu discurs ha dit que s’ha aconseguit el monument del mercat però encara queda el monument del port i el del camp dels ametllers. És curiós que la Comissió només se centre en aquella època ja què no és l’única època que mereix una memòria.
Són moltes les consideracions que es podrien fer sobre l’acte i el monument. La primera és el text gravat al monument que menciona l’aviació italiana feixista com a autora del bombardeig. Malgrat ésser cert que eren avions italians que venien de Mallorca els que bombardejaven és de coneixement comú que no operaven de forma autònoma sinó que estaven sota el comandament franquista. Per tant, l’últim responsable no era l’aviació feixista italiana sinó l’alt comandament franquista. El text del document és històricament correcte, però també és políticament confusionista.
Per altra banda, el fet de que hagen volgut que fóra un acte municipal en comptes d’un acte per al món d’esquerres, republicà o progressista no deixa de ser una opció. Però ha fracassat inqüestionablement. L’altra opció haguera requerit la participació d’altres actors, del món anarquista, del món del valencianisme i del món del 15-M, potser també de la nova esquerra que s’està conformant a l’esquerra d’Esquerra Unida. Açò no haguera estat impossible, el món anarquista, a diferència de les organitzacions que avui han estat mencionades públicament com EU, CCOO, UGT, PCE o PSOE no ha de fer cap recuperació de la memòria històrica ja que mai no l’ha perduda. Una de les evidències d’açò és que en l’any 95 la CNT d’Alacant va instal·lar un monument al camp de concentració d’Albatera i en una altra ocasió en va instal·lar un altre al camp dels ametllers.
La participació del món del 15-M tampoc no haguera estat impossible ja què l’any passat el 15-M va participar activament en la commemoració amb la representació del bombardeig tombant-se en terra i dibuixant amb clarió les siluetes de les víctimes en el terra de la plaça. Aquesta haguera estat una altra opció, més integrada en el món progressista de la ciutat i més integradora dels nous actors que actuen en la ciutat i també més plural. També haguera estat més proper als grups i a les persones que d’una manera o altra senten els bombardejos contra la població civil durant la guerra com a part del seu passat. Per contra, l’acte ha estat capitalitzat per l’esquerra institucional, profundament castellanitzat i el projecte de presentar-lo com a un acte municipal ha fracassat.
L’opció d’organitzar l’acte amb la societat civil alacantina no institucional i amb les noves veus reivindicatives no haguera estat exempta de dificultats. Ara per ara haguera estat impossible un acte conjunt en que qual hi participen el PSOE i la CNT o el 15-M. Però és que les diferències en la manera d’entendre la memòria són també profundes. Els actes de la Comissió estan centrats en la rememoració i el victimisme, els del valencianisme tenen un gran contingut de cultura popular i els actes anarquistes transmeten la revalorització de l’immens llegat de lluita d’aquell moviment obrer, d’aquella cultura de progrés i llibertats i rescaten plenament les seues idees per al present.
L’opció institucional de la Comissió ha resultat anacrònica ja que s’ha acabat el temps del pacte social i a més s’ha demostrat completament divorciada de la realitat del carrer, un carrer que ja està en protesta. A diferència d’altres anys l’acte s’ha organitzat per al poble però sense el poble, sense participació i sense integració i el poble ha demanat la seua participació de la única manera que està realment participant a hores d’ara en la política; la protesta i l’escratxe.
És possible que en el futur la memòria històrica s’estenga a altres èpoques com el periode històric que anomenem ‘democràcia’ en una exercici d’avaluació col·lectiva que reflexione sobre el paper de cadascú (fins i tot les organitzacions que han participat en l’acte) en el manteniment del règim que ara està entrant en una crisi de legitimitat, fins i tot el seu paper en la desmemòria. També és possible que adquirisca una funció distinta a l’actual, no ja únicament la rememoració i l’homenatge a les víctimes sinó també de celebració d’aquella cultura de progrés i llibertat que va caure sota les bombes de l’aviació feixista italiana, alemanya i sobretot espanyola. I per últim una funció poc contemplada fins ara, la de la recuperació de les idees.
José M. Copete
