«Un territori despoblat és un territori inflamable. Cal consumir paisatge per a previndre incendis forestals»

Ferran Dalmau-Rovira (Carcaixent, Ribera Alta, 1978), enginyer forestal i director de l’enginyeria ambiental Medi XXI, està especialitzat en gestió forestal i ha participat, aquests dies, en diversos mitjans de comunicació parlant dels incendis que han sacsejat de punta a punta el País Valencià. Parlem amb ell sobre la situació viscuda aquests dies i de possibles solucions.

-Tots els anys ocorre el mateix, tots els anys es donen els mateixos consells per a evitar repetir els incendis, i tots els anys es tornen a declarar. Què ocorre?

-Bàsicament, que tot i que hi ha una idea clara de què cal fer, no ho fem. Hi ha més o menys un consens, amb matisos, en el fet que cal gestionar el territori. Després caldria entrar en detalls tècnics de l’on, el quan, el quant i el com, perquè la realitat es pot gestionar de distintes maneres. Però no ens acabem de ficar, perquè el ritme d’actuació és molt lent, i no hi ha recursos suficients.

-A què es deu això?

-En la societat moderna tot es redueix a la falta de diners des del punt de vista de la gestió dels recursos. La mitjana d’inversió del sector forestal a tot l’Estat espanyol és de 35 euros per hectàrea. Si ens limitem al territori valencià, la xifra puja a 57,75 euros. A Castella i Lleó és de 17,43 euros per hectàrea i a les Illes Balears per exemple és de 86 euros. Nosaltres, per tant, estem per damunt de la mitjana, però eixa xifra que he indicat representa tot el que dediquem al sector forestal. Tot. Si fem una valoració de quanta part de tot això va a prevenció d’incendis, estem parlant de 3,25 euros per hectàrea i any de mitjana. Evidentment, tenim un problema de manca de recursos. I també tenim un problema de polítiques actives i clares. Cal que des de la política es tinga clara la línia a seguir.

-Quina és aquesta línia a seguir, segons vostè?

-Mire, si al País Valencià només queda un 8% de població rural, caldria intentar que aquesta població no se’n vaja. I això no s’està fent. Per donar dades, que és el que interessa, tot el territori valencià compta amb 2,33 milions d’hectàrees. Als anys noranta del segle passat, la superfície forestal era d’1,17 milions d’hectàrees, i ara n’és d’1,4 milions. Els darrers anys hem guanyat superfície forestal de manera sostinguda, que no sostenible. Actualment, més del 56% del nostre territori és forestal, i va en augment a un ritme d’entre 3.500 i 4.000 hectàrees a l’any, fruit de l’abandonament rural, entre altres coses. Analitzem més dades: el 55% de la superfície forestal és privada. Després, hi ha un 39% de superfície pública i un 6% de superfície forestal que no sabem de qui és. Si costara diners eixirien els amos d’eixe 6%, però no ixen. Que hi haja tanta superfície privada vol dir que les administracions no poden gestionar aquestes hectàrees. Alhora, si els propietaris són minifundistes és més complicat que es dediquen amb decisió a la gestió efectiva del terreny, perquè aquests territoris petits no solen donar rendibilitat. La sostenibilitat té una poteta econòmica, cal recordar-ho, i si un projecte no és rendible econòmicament tampoc no és sostenible. I si els propietaris forestals no fan gestió forestal de les seues finques és perquè no els ix rendible...

-I què es pot fer per canviar això?

-Els recursos de la muntanya, els fongs, les aromàtiques, la llenya acumulada a les nostres muntanyes, podria servir per a traure una part de rendibilitat donant viabilitat a través, per exemple, de la biomassa residual i arribar, així, a un consens entre la gent més economicista i la més conservacionista. M’explique: cal trobar un equilibri perquè eixa gestió siga rendible econòmicament i respectuosa amb el recurs. La teoria diu que, en aquests terrenys forestals, la gestió l’ha de fer el propietari i l’administració tutela aquesta gestió. Però la realitat ens mostra una cosa ben diferent, i és que del total d’1,4 milions d’hectàrees forestals que tenim, poc més del 12% d’eixa superfície té aprovat un pla tècnic de gestió forestal. És a dir, el 88% del nostre territori no té un pla d’aquest tipus. Hi ha molts models de gestió que han d’estar reflectits en un pla tècnic de gestió forestal: iniciatives turístiques, d’alimentació, d’esport... Un pla d’aquests serveix per a garantir la continuïtat dels boscos. Si el pla diu que jo cada any puc tallar un 5% dels meus arbres i que els he de replantar, això evidencia la recerca d’un equilibri. Però partim de moltes dècades d’abandonament, i el primer que hem de fer en molts casos, amb boscos hiperdensificats, és tallar i no plantar, allò que s’anomenen «aclarides». Cal entendre que un espai forestal massa dens pot arribar a reduir el cabdal d’aigua d’una conca hidrogràfica en un 59%. Les copes intercepten l’aigua, i s’evapora... i la vegetació, també «beu».

-Vol dir, per tant, que sobren plantes i arbres als boscos?

-Nosaltres vam fer un treball l’any passat sobre el terreny de l’incendi de la Canyada el 1994, a Paterna (Horta Sud). Els pins que hi havia, autòctons, van provocar una superregeneració, i vam trobar hectàrees que tenien, més o menys, 14.000 pins cadascuna, que en 30 anys creixen 5 o 6 metres. No teníem arbres, sinó furgadents, i vam eliminar bona part de l’arborat. Així, hem triturat in situ aquests arbrets per a portar nutrients al sòl i perquè els arbres que hem deixat puguen fer-se grans, estar forts i ser més resistents al canvi climàtic. A banda, en algunes zones concretes, hem plantat algunes espècies que necessiten ombra, i eixa ombra la proporcionen els pins per a donar diversitat a la massa forestal. Això també és pla un pla tècnic de gestió forestal, és un altre model. I un altre model pel qual es pot apostar, i és perfectament lícit, és l’aprofitament de la fusta. Podríem dir que les taules de fusta són com clavegueres de carboni que estan fixades en forma de biomassa forestal. Molta gent s’equivoca: el plàstic no és un material renovable, però la fusta sí. I si jo tinc una finca forestal i cada any talle mil arbres i en plante altres mil, estic garantint la continuïtat del bosc i generant un benefici per a la societat en forma de matèries primeres, com ho és la fusta, o en forma d’energia. O fins i tot en forma de resina, que permet fer materials i que també és renovable. Tots els productes de la gestió forestal sostenible són renovables, de fet.

Per tant, i tornant a l’inici, el 88% d’aquest territori sense plans tècnics de gestió forestal necessita de documents com aquests per a organitzar, en el temps i en l’espai, els aprofitaments, els usos i les millores d’eixos terrenys. Per tant, si és un parc natural podem anar a polítiques més conservadores, i si és una finca normal o privada podem anar a un aprofitament més econòmic... Cal un punt d’equilibri entre economia, societat i medi ambient sense menystindre cap dels tres vessants. Això requereix d’una gestió forestal sostenible. Si parlem de finques menudetes, de menys de 25 hectàrees, es fa un pla tècnic de gestió forestal simplificat, que el pot signar el mateix propietari i té una vigència de cinc anys. Si la finca té més de 25 hectàrees amb un objectiu predominant que no siga la producció de fusta, de suro o de resina, o si són masses forestals immadures, que no són grans arbres, es fa un pla tècnic de gestió forestal. En aquest cas el signa un enginyer forestal, un tècnic qualificat, i té una vigència de deu anys. I si el que vull és aprofitar fusta, suro o resina, que requereix un inventari concret i és una extensió important, es redacta un projecte de reordenació. Aquest també el signa un enginyer forestal i té una revisió de deu anys. Per tant, són treballs que contemplen una gestió a entre cinc i deu anys vista. Això no coincideix amb els tempos polítics.

-És eixe el problema?

-És una gran part del problema. La Generalitat té un manual d’instruccions per a aquests instruments tècnics i és el marc normatiu en què ens hem de desenvolupar els professionals. Estaria bé que certs col·lectius conservacionistes entenguen que és legítim un aprofitament del bosc de forma sostenible. Si no es fa de forma sostenible, serà insostenible i se’ns cremaran els boscos. I ara, pregunte: fins a quin punt pensem que es poden conservar sistemes dinàmics en un context de canvi climàtic? Les condicions en les quals van nàixer molts dels boscos dels nostres espais naturals ja no existeixen. Han canviat. I tot allò que queda fora de rang ambiental serà desplaçat. Hi ha migracions d’espècies als boscos. Si una espècie necessita que ploguen 600 mil·lilitres de pluja i en una zona només en cauen 400, eixa espècie anirà migrant cap al nord, però això passa d’una forma lenta. És legítim que els humans ajudem en aquest procés? És legítim ajudar a la natura emulant el seu curs de forma artificial? Pensem una cosa: estan desapareixent els consumidors primaris, és a dir, els herbívors que fan que la biomassa vegetal –la que es mengen mateixos els consumidors primaris, els animals més menuts, per exemple un esquirol– passe a ser biomassa animal –la que es mengen els consumidors secundaris, els animals més grans, posem per cas una rabosa. Això fa que tinguem moltes masses forestals antinaturals. I en què es tradueix això? En boscos impenetrable plens de necromassa disponible per a cremar. Necessitem extraure part d’eixa vegetació si volem cuidar el paisatge. Pense vostè una cosa: coneix ramats de cavalls salvatges arreu del País Valencià? En té constància? No n’hi ha, ni tampoc de bous.

L’altre factor és el foc natural. No només hem exclòs els herbívors del sistema, sinó que també hem exclòs el foc com a recurs natural per a eliminar part de la vegetació malalta que la natura acabarà sacrificant. I menció a banda requereixen les zones poblades, allò que s’anomena «Interfície Urbana - Forestal», que és la línia que separa allò urbà d’allò forestal amb diversos objectius. Els focs, si no són produïts pels llamps, comencen a les zones poblades. Aquestes franges tenen l’objectiu que un foc que s’inicie en la zona urbana tarde més temps a afectar la zona forestal, perquè hi ha menys combustible. Hi ha un segon objectiu: que un foc que vinga de la muntanya cap a les cases no impacte amb alta intensitat. És doble autoprotecció. I després hi ha una tercera finalitat: no exposar els serveis d’emergència a riscos innecessaris com els que hem vist aquests dies. I llance una pregunta: fins a quin punt podem seguir defensant interessos privats com les cases a canvi de sacrificar espais naturals i que generen un benefici en forma de serveis ambientals per a la societat, especialment quan els propietaris d’eixes cases no han fet res per a autoprotegir-se? La població que viu en zones de risc ha d’assumir que ser propietari d’una casa et fa també propietari del risc al qual està exposada. Moltes vegades la solució és mantindre l’horta del voltant cultivada i gestionar aquestes franges tallafocs. Seria un primer punt de partida. Hi ha un drama: per a protegir cases se’ns cremen més hectàrees de bosc de les que s’haurien de cremar. Caldria tindre tota la interfície gestionada i anar tirant. També podem establir un segon gran objectiu: en paisatge en mosaic agroforestal, on s’intercalen els terrenys de cultiu i les zones urbanes. Fontanars dels Alforins (Vall d’Albaida) té uns camps de vinya fantàstics, uns espais productius que generen uns dels millors vins del món i a banda prevenen incendis forestals, perquè quan el foc arriba a les vinyes és complicat que continue avançant, tal com també passa als camps de fruiters. Per tant, un paisatge viu, poblat, és més resistent als incendis. Eixe és un paisatge resilient. Ara, un paisatge abandonat, on només queda un 8% de la població, és un paisatge que crema i que cremarà.

-El president Ximo Puig parlava de la necessitat de «netejar els boscos»...

-Eixa expressió és correcta en àmbits socials no qualificats i de comunicació massiva. Realment un bosc només està brut si un porquet de dues potes hi va i l’embruta. Cal parlar d’espais gestionats i no gestionats, de boscos impenetrables i de boscos amb una gestió al darrere. Als qui li agraden els boscos no gestionats, que n’hi ha gent així, cal dir-los que eixe bosc és antinatural, perquè li falten elements com els herbívors o els focs naturals a la cadena. Si la societat entén per «netejar» el fet de gestionar el bosc, no és l’expressió més correcta, però és acceptable. Ara, hi ha una necessitat imperiosa de gestió forestal sostenible, i d’explicar-la. L’increment d’un grau i escaig en l’atmosfera té conseqüències terribles: els llamps s’incrementen en un 12% i molts incendis tenen l’origen en un llamp, cosa que genera molts incendis al mateix temps, fet que relaciona el canvi climàtic amb els incendis forestals. Alhora, Nacions Unides ha publicat un informe que diu que cal dissenyar polítiques forestals en les quals si jo invertisc tants milions d’euros en extinció d’incendis, n’he d’invertir el doble en prevenció. I també cal parlar de la caixa d’eines, eines que serveixen per a «vacunar» el territori contra els grans incendis forestals. Una d’aquestes eines és el consum responsable de productes de proximitat, és també la ramaderia intensiva, la silvicultura, la utilització del foc com a eina de gestió... diuen que el foc és bon servidor, i mal amo. Al final, un territori despoblat és un territori inflamable. Cal consumir paisatge per previndre incendis forestals. Jo sempre que parle d’aquestes coses em pregunte si la dinamita és bona o dolenta. Clar, depèn de l’ús que en fem. I el foc? Igualment, pot ser una eina bona si hi ha una planificació prèvia, focs prescrits per tècnics que simulen un règim natural i en els quals  els bombers forestals arriben abans que el foc. Eixa gestió forestal permetria fer una adaptació més gradual, i si invertírem 160 milions d’euros (el doble del que gastem en extinció) a l’any en aquesta gestió forestal, podríem tindre 115 euros per hectàrea i any en gestió, que pràcticament duplicaria la inversió actual. I exclouríem de prevenció tot el que no siga gestió d’hectàrees sobre el territori, perquè dins d’això està la vigilància, que és important, però vigilar hectàrees no vol dir gestionar-les. Aquests diners també podrien ser destinades com a rendes complementàries a ramaders, silvicultors o llauradors, en virtut d’un «pagament per serveis ambientals» que presten a la societat. Al final, gestió equival a prevenció.

-Per últim, aquests dies també s’han utilitzat molts conceptes com ara el d’«ecoansietat». Què vol dir això?

-He escoltat el terme, supose que vol dir que hi ha gent que veu l’escenari de l’incendi i no sap gestionar les emocions que li genera veure aquest problema i les seues conseqüències. És bo que prenguen consciència situacional. Però no que s’angoixen. És un problema que hauríem d’abordar no com a societat, sinó com a espècie. Mai no havíem tingut un repte com aquest, com el que tenim davant els nostres nassos. Al 1850 es feien càlculs que donaven com a resultat un cens mundial de 1.200 milions d’habitants. Actualment anem de camí cap als 8.000 milions. En 170 anys hem multiplicat la població del planeta a un nivell important. Per tant, des de la revolució industrial fins ara hem emès molta energia pretèrita, energia fòssil, a l’atmosfera. Eixa energia ara entra en joc, i la veiem en les tronades, en temperatura de la mar, en els incendis... Eixa «ecoansietat», per tant, requereix d’un concepte japonès, que és el de la «canalització positiva de la ira». En comptes de posar-nos ansiosos, cal respirar, apretar les dents i que ens posem a treballar.