Fa huit anys que Toni Sánchez, àlies Panxo, va anar a l’Atomic Studio amb la lletra i la base musical d’una cançó sota el braç. El productor artístic Mark Dasousa el va assessorar i va mesclar el tema. Aquella melodia va pegar un esclafit penetrant en el cor de la gent, com un xut d’adrenalina. Havia nascut ZOO POSSE. Des d’aleshores, tres discos d’estudi i un en directe mostren l’evolució d’una banda que, en paraules de Dasousa, «unifica el punt més alternatiu i underground amb una part mainstream que connecta amb el públic de manera transversal». Mark declara la seua admiració cap a un creador que s’ha fet a ell mateix a força de picar molta pedra. Des de l’inici, Panxo és el seu propi mànager i gestor, un gran estratega que arriba a la primavera del 2022 submergit en la gira «Llepolies», el disc que tal com destaca la crítica i confirma Joan Palomares (músic de Prozak Soup i col·laborador de ZOO), «ha revolucionat la forma d’entendre la música» amb una fórmula que, a priori, sembla feta d’una textura molt senzilla, però que amaga un treball artificiós amb unes harmonies i estratègies compositives fascinants. La proposta literària, igual que passa amb la musica, té un caràcter minimalista. No obstant això, és capaç d’oferir una poesia complexa i extremadament profunda. «Les lletres de Panxo tenen la capacitat de desencadenar reflexions i sensacions que ens traslladen a zona abissal, i això és propi de la genialitat», afirma Palomares.
Raonem amb Panxo sobre la gira, els orígens i l’evolució d’aquest fenomen musical. Ens fixem en el cartell del concert de Madrid on apareix el simi característic del grup, convertit en un autèntic King Kong i conquerint el torreó de l’emblemàtic edifici Carrión, a la plaça del Callao. Ja havíem vist el primat escalant El Micalet per anunciar el concert a València, ciutat que enguany ostenta la capitalitat mundial del disseny. Li feu els honors al talent de casa nostra?
És un disseny de Germán Enguix. Ell va dissenyar el mico del nostre logo i també els primers discos, a més de moltes altres coses del nostre marxandatge i de les nostres xarxes socials. Se’m va ocórrer la idea a principis d’any, quan vaig veure una foto del Micalet uns dies abans que anunciàrem el concert a València. Buscàvem fer alguna cosa especial en la cartelleria. Hi ha un grup nordamericà que m’agrada molt, Khruangbin, que fan una il·lustració específica com a cartell per a cada ciutat. Em va agradar molt la idea. Crec que hi ha quasi més gent que coneix el símbol del monet de ZOO que al grup mateix. De vegades encertes amb allò que diuen «la marca». També li va passar a Orxata en el seu dia. La imatge, per a bé i per a mal, és molt important i nosaltres procurem cuidar-la.
El vostre mico King Kong aterra a Madrid, al Wizink Center, un recinte de referència a tot l’estat espanyol que pot albergar fins a 17.000 espectadors. Hi ha il·lusió o vertigen?
Nosaltres no hem patit molt de vertigen en estos anys… el que sí que hem tingut és molta il·lusió. Tots els dies. Esta és una faena molt bonica, i hem creat un equip, tant a nivell musical com tècnic i en l’oficina, que quasi sense parlar-nos entenem molt bé cada moment i cada procés. Anem a Madrid a vore què passa, però teníem clar que este era el moment de fer el Wizink.
Després anireu al Palau Sant Jordi de Barcelona. Serà un altre repte dels grans, hi caben 18 mil persones. Ho viureu de la mateixa manera que a Madrid?
Diria que el Palau Sant Jordi és el màxim a què pot aspirar un grup que cante en llengua catalana. Per a nosaltres és com plantar la bandera al cim d’una muntanya que hem estat escalant durant 8 anys. Ara estem centrats en la gira i no ho pensem molt, però crec que quan s’acoste el moment les sensacions seran heavies.
En qualsevol cas, ZOO és una banda acostumada a les masses. Quines són les fites més brutals que heu viscut?
Hi ha dos tipus de fites: una és quan comparteixes cartell, perquè saps que no tot el món ha anat a vore’t a tu. Hem fet alguna presentació de disc amb La Raíz, per exemple; quan vàrem presentar Raval a València o al Viña Rock o al FujiRock de Japó… moments en què tens davant milers i milers de persones i hi valores molt l’experiència viscuda i el factor «sorpresa», perquè entens que tens més gent amb tu de la que pensaves. Després ja parlem d’un nivell més autònom, és a dir, de llogar un espai, una sala… i fer un concert únicament de la teua banda. Enguany estem fent sales per Granada, Sevilla, Coruña, Murcia… i això és de les coses més boniques que vivim. Omplir La Riviera de Madrid fa 3 anys (2.500 persones), o el Sant Jordi Club de Barcelona (5.000) no és fàcil, i nosaltres ho hem viscut com un regal de la vida, però també com una recompensa al treball fet.
És el final d’una gira i, amb ella, quina etapa acaba?
És el final d’una etapa, sí. Nosaltres, de moment, no tenim idea de parar, però sí que tenim al cap començar a viure el projecte d’una manera més relaxada. Per a mi estos 8 anys han sigut un poc esclavitzants en quant al treball. Ho he fet amb gust, però per moments m’he convertit en una mena de psicòpata: l’excés de control, el perfeccionisme i més coses. Amb Llepolies hi ha alguna cosa que fa clic. Per diversos factors em relaxe, em quede a gust, entenc que tenim el cim a prop, el nostre cim… i que hi arribarem. I que cal administrar i gaudir d’eixe moment. Així ho visc jo. Estic gaudint més del grup i de la meua vida personal.
En el teu cas, complir 40 anys influeix a l’hora de tancar i obrir etapes?
Crec que sí. Amb 20 anys feia rap i volia que tot el món sabera qui era jo, com era jo. I un poc també quan vàrem començar amb Zoo… era obsessiu el fet de voler mostrar qui érem perquè, honestament, pensava que érem bons, com pensa qualsevol que es munta un grup. No sé si el que tinc és allò que diuen la crisi dels 40, però sí que em note canvis en la manera d’entendre el temps viscut. M’he comprat un pis, tinc una vida compartida amb una xica meravellosa, visc a una terra que m’enamora i tinc uns amics i un grup que són l’hòstia. Vull gaudir això i estic menys pendent de la percepció que de Zoo tinga la gent.
Recorde el Feslloc de 2014 quan et vaig conéixer. Ràdio 9 havia sigut emmudida manu militari i en aquell moment alguns companys i jo féiem un programa de ràdio de resistència des d’Escola Valenciana, El Mural. Mark Dasousa ens va presentar. Eres un Panxo entranyable, tímid i humil. Venies samarretes i me’n regalàreu una. L’any següent ja éreu caps de cartell. Quantes coses han canviat?
Hem perdut poques coses, potser un poc d’anonimat i poca cosa més. Va haver un moment al principi en què em vaig angoixar un poc amb els canvis i, sobretot, amb la sensació d’exigència. Amb els anys però, he aprés a relativitzar-ho i ara estic més tranquil.
La gira de Llepolies vos porta arreu del País Valencià, Catalunya Andalusia, Múrcia, Galícia, Euskal Herria, el Viñarock de Villarrobledo… Com enfoqueu aquest trajecte?
Sempre hem apostat per treballar molt la resta de l’estat i eixir del nostre domini lingüístic, però enguany ho hem fet apostant per sales grans i festivals importants. Ho enfoquem amb la idea de no saturar de concerts al nostre territori i generar una il·lusió per vore’ns. Es tracta de dosificar i intentar que el trajecte siga el més llarg possible.
ZOO POSSE és més que un grup de música. Heu desenvolupat un projecte educatiu que combina música, literatura i art en una col·lecció de llibres que adapten cinc cançons del grup per a xiquets i xiquetes. Com està resultant l’experiència de ZOO Il·lustrat?
Ha sigut un èxit des de totes les perspectives, pel que és i també per tot el que amaga a nivell educatiu, artístic, musical i humà. A nivell personal i de grup, el projecte ha sigut preciós, especialment gràcies a Ricard Tàpera (educador i coordinador del projecte), Helga Ambak (il·lustradora), Carles Ubeefe (il·lustrador) i Ana Rajadell, que és la nostra cap de comunicació i la persona que porta este vaixell endavant. Crec que és un regal per a tota la vida.
Els teus orígens familiars provenen del Baix Segura. Com vas entrar en contacte amb el valencià i com vas arribar a estimar-lo i a voler escampar-lo a través de les teues cançons? El sud del País Valencià és un desconegut per a les comarques centrals i del nord? O això està canviant?
Vam vindre a viure a Gandia poc després de nàixer. Ja amb 9 anys, els meus pares van decidir que jo estudiara en la línia en valencià, que acabava d’instaurar-se a les escoles del país. Després, en l’etapa de la universitat, faig amistat amb molta gent valencianoparlant i vinculada a l’escena musical… Sí que tinc la sensació que el sud és una mica desconegut per a la gent del centre i el nord del país i que, culturalment, hi ha molta feina per a la tan esmentada «vertebració».
A ta casa escoltàveu molta música. Ton pare escrivia i ta mare era mestra, on i quan naix el Panxo lletrista, compositor?
Comence a intentar escriure cançons amb vint anys, ja que abans no m’havia atrevit, i crec que ho faig per la meua relació amb el món del rap i el hip-hop. Això m’encanta del rap: si vols ser raper, sols et cal un paper i un boli, eres tu, en la teua habitació, jugant amb les rimes. No cal saber música, ni tan sols pertànyer a una banda. Escrius les teues rimes i el cap de setmana li les cantes als altres amics que rapegen. Jo comence així, però el fet que els meus pares tinguen eixa sensibilitat i eixa passió per la literatura i tot allò relacionat amb el llenguatge, m’ha marcat i m’ha donat ferramentes a l’hora de desenvolupar una activitat així.
Sols afirmar que el fet de compondre cançons no té cap romanticisme. Eres un treballador que t’alces de bon matí i et poses a «currar». Com treballes les lletres?
Soc matiner. M’agrada la tranquil·litat d’eixes hores, és una cosa que he heretat. Ara mateix escric d’una forma bastant mecànica. A vegades em ve una idea sobre alguna cosa que m’abelleix o alguna rima que m’agrada, una frase… altres vegades llig o escolte alguna frase molt inspiradora. Però el que és escriure la lletra com a tal, ho faig a la meua taula, amb un café, un diccionari de sinònims i llibres a l’abast. Puc dibuixar una lletra en una hora o menys. Ja després, sobre això, estic uns quants dies modificant i polint, però la idea principal sorgeix ràpidament. Escric quan vull fer una lletra. No soc eixe tipus de compositors que sempre estan escrivint i un dia es posen a fer un disc amb centenars d’idees desordenades. Sent que domine la tècnica de fer les lletres tal com a mi m’agraden i amb això treballe. Si he d’escriure cinc cançons per al mes que ve, li dedicaré hores i hores i les trauré endavant, però si no tinc res a l’horitzó no em pose a fer lletres perquè sí.
En el tercer disc hi ha hagut una evolució molt interessant en les lletres amb molta perspicàcia, ironia i sentit de l’humor. Seguireu per eixe camí?
Cada lletra és un món. Pensava que ja no volia escriure en to solemne, i precisament acabe de fer una cançó d’amor que m’ha quedat d’allò més romàntica. Però, en general, sí que estic sentint més inclinació a enfocar les lletres des d’una òptica més escèptica. Això m’allibera un poc i em permet defendre-les amb més alegria.
Com naix la música de les vostres composicions?
Normalment Arnau o Pollet componen una idea musical, una instrumental «bàsica», sobre la qual jo trac una idea de lletra, de melodia, de tornada… Ahí comencem un procés més coral d’aportacions, arranjaments, mentre que jo vaig polint la lletra. A nivell conceptual, de lletres, jo treballe molt amb les sensacions que em transmet la base musical: si és una cançó divertida o més fosca o més pausada… i a partir d’ahí intente generar una temàtica.
D’on estàs bevent ara?, quina música escoltes?, quins llibres lliges?
Escolte de tot. Ara escolte molta música de la que li agrada a la meua companya, més british en general, i molta música dels 70, però no estic en una fase «d’estudiar» la música. M’acompanya per fer coses, però no l’analitze tant. Pel que fa a la lectura, ara estic llegint Servando Rocha, un escriptor canari underground que estudia molt els moviments contraculturals, i una història que ha publicat sobre Dum Dum Pacheco i la Madrid de la postguerra i la transició.
Inicis de Zoo
En 2014, després del fenomen Estiu, Mark Dasousa i Panxo van convindre a fer un disc. Ambdós es van arromangar i es van posar a treballar en aquell estudi de gravació d’on han eixit notables èxits musicals des del 2001: Aspencat, Svaters, Smoking Souls, Pupil·les, Tesa, Cactus o La Fúmiga, en són alguns, i també Orxata, que fusionava diferents estils de l’electrònica amb la música tradicional. Panxo formava part d’eixe col·lectiu (i anteriorment de Sophy Zoo) i estava decidit a dur endavant un projecte propi desenvolupant els sons, ritmes i textures de les músiques urbanes: rap, breakbeat, rock o ska barrejats amb ritmes electrònics. El seu germà major i també músic, Pablo (La Raíz, Ciudad Jara) que havia treballat amb Dasousa, li va dir que fera cas al productor d’Ondara i finalment va introduir algunes eines del pop, com les tornades. El nostre circuit de música de repertori en valencià vol tornades, vol cantar, com remarca Dasousa?
Sí. A mi m’agrada molt la tècnica del rap i centre molt l’escriptura en el joc amb les mètriques i la rima, que és l’essència del raper. Però el concepte musical de ZOO volia fugir del rap més ortodox i alleugerir un poc les cançons. Fer que la instrumentació i la dinàmica tingueren més pes.
Què va aportar a ZOO Mark Dasousa i el seu Atomic Estudio?
Mark ens ha aportat molt musicalment, és un supermúsic que domina molt bé tot el procés i té molta perspectiva. Ho veu des de fora i llig molt bé la conjuntura musical. A mi m’ha ensenyat moltíssim. Més enllà d’això, Mark va ser qui va apostar per mi, que vaig anar amb una cançó al seu estudi i a dir-li si volia gravar-me’n 3 o 4 més… I aleshores va dir: «I per què no fem un disc?». Jo no tenia pasta, i ell hi va apostar. Jo estic ací per ell.
El que van aconseguir després d’un bon grapat d’anys Obrint Pas o La Gossa Sorda, ZOO ho va tastar de manera immediata, i no vos heu tornat bojos? El cabet en la faena sempre?
Sempre. Així ha sigut en ZOO des del dia 1. No som els millors músics del món, però som gent molt treballadora, que hem intentat demostrar professionalitat i respecte per l’ofici, i també deixar una bona empremta per on passem, ja siga un escenari, un hotel o un restaurant; amb grups més grans o més menuts; amb artistes o amb muntadors d’escenari.
En l’era digital i amb milers de seguidors, com digereixes els moviments de les xarxes socials i la teua exposició pública?
Ara millor que fa quatre anys. A mi m’agrada escoltar a la gent i em fa goig que ens donen les gràcies o ens feliciten o ens mostren estima. Ens passen coses molt boniques tots els caps de setmana que eixim de gira, amb gent a la qual el grup l’ha marcat per unes coses o altres. Però crec que tenim un problema amb les xarxes socials, especialment amb el tema de les fotos i la necessitat de demostrar que hem viscut determinat moment. Al final, eixe «viure» es converteix en un «consumir determinat moment», i bé, per a mi hi ha certs contextos en què demanar una foto no està bé, i molta gent no sap distingir-ho. Sé que no es fa amb maldat i intente conviure amb això perquè jo també he sigut molt mitòman en altres moments de la meua vida, però de vegades es fa complicat. He pensat en escriure sobre això, però em fa por que s’entenga d’una altra manera.
En Twitter va haver-hi una certa polèmica quan algú va comparar Obrint Pas o La Gossa Sorda amb el que feu ara vosaltres o La Fúmiga. Has seguit aquest fil de tuits i les diverses reaccions que ha generat?
Ho vaig llegir, però intente no clavar-me en eixos debats, em semblen poc útils i des del grup sempre hem mantingut una política bastant estricta amb estes coses de no entrar a discutir. Twitter molt particularment és un gran espai per a l’odi i els debats poc honestos. Els meus companys m’han ensenyat a callar més i millor. Jo no he de defendre a ZOO de res, ZOO es defén a soles.
Quina valoració fas de la producció musical valenciana i especialment la que té repertori en valencià?
Pense que podem presumir del que s’ha fet. Nosaltres anem molt a altres llocs de l’estat i la percepció que es té de l’escena nostra és molt positiva i se’ns mira amb enveja sana. A vegades tinc la sensació que ací no en som molt conscients.
Ara que hi ha una escena musical vigorosa, cantar en valencià continua implicant un posicionament polític?
Sí i no. Tot és polític, i fer servir el valencià en qualsevol àmbit és polític. Però sí que és de veres que musicalment s’ha produït una desconnexió —en el sentit que hi ha moltíssimes bandes que estan parlant de coses que tenen poc a veure amb la política— i tracten els temes de sempre, del dia a dia o de l’amor, fent servir la llengua, cosa que abans no era tan habitual. Jo pense que és un molt bon senyal.
