El festival DocsValència estrena aquest diumenge, a les 16.30 h, a l’Octubre CCC de València, La Fifla, un documental dirigit per Jordi Sebastià que recorre els últims cent anys de la història del Cap i casal a través de la vida d’una dona de la Punta que resisteix el pas del temps i recorda tot el que ha vist, perquè no desaparega. Amb ella, entenem com ha canviat la vida i aprenem sobre la importància de la dignitat i la memòria. Una història particular sobre una vida, una família, un barri i una ciutat, que alhora ens ensenya sobre l’amor, la guerra, el progrés i l’evolució d’una forma universal.
Periodista, polític, escriptor, cineasta…, sou una persona molt polifacètica.
En política, com tantes altres persones, vaig entrar perquè no m’agradava el que es feia a les institucions. Em vaig afiliar a un partit amb la intenció de dur a terme projectes que pogueren millorar la societat, però no pensava mai que seria un polític “professional”. Tanmateix, les circumstàncies em van portar a encapçalar la llista a l’alcaldia de Burjassot (l’Horta Nord) en un moment complicat en què ningú volia presentar-se. Vaig ser elegit regidor a l’Ajuntament i després vaig ser alcalde. Arribar al Parlament Europeu també va vindre un poc així. Ha sigut una etapa que va començar fa més de 30 anys de la qual estic molt content. En el fons, la militància política constitueix una part de l’ésser ciutadà. La resta d’ocupacions són, simplificant-ho, diverses facetes d’una mateixa: explicar històries. Soc un contador d’històries.
En quina d’aquestes facetes us sentiu més còmode?
Probablement, l’escriptura és la faceta en què em trobe millor, però fa uns anys vaig fer algunes tasques relacionades amb l’audiovisual i vaig veure que és un llenguatge que també em resultava interessant. Vaig treballar en cinema quan era jove, un moment en el qual tècnicament era més difícil que ara. Després vaig ser guionista en un parell de documentals de l’Associació Fontilles, del sanatori de la Marina Alta. Allí feia una mica de tot, llevat de dirigir. I vaig descobrir que amb els equips digitals es podia aconseguir una bona qualitat tècnica de manera més fàcil i barata. Va ser llavors quan em vaig quedar amb les ganes de realitzar algun audiovisual. Així que vaig poder, fa un parell d’anys, vaig dur a terme un curt i ara el documental. És veritat que compte amb el suport del productor Vicent Monsonís, que ha cregut en els meus projectes i m’ha donat suport.
Què conteu en el documental?
Aquesta és una d’aquelles històries que s’han de contar. La protagonista de La Fifla és Sílvia Sòria, la meua sogra, de 86 anys, que viu en una barraca de la Punta. La Fifla és el malnom de la família. Ella sempre ha narrat com va haver d’arreplegar el cadàver de son pare, afusellat a Paterna. Primer vaig pensar a escriure un llibre, però després, tenint en compte que ella està molt a gust amb mi, que està molt bé de salut física i mental i que ha passat molts anys de silenci obligat i ara té ganes de parlar-ne, vaig decidir fer el documental. En el film és ella la que explica dues qüestions fonamentalment. D’una banda, què ha passat a la Punta, com aquesta pedania de València ha acabat destruïda per la fagocitació de la ciutat egoista que creix i que necessita infraestructures. Una ciutat a la qual no li dol arrasar els barris que l’han constituïda. I Sílvia recorda que hi havia una platja on ara hi ha grues del port, i una séquia on ara passa un tren i una autovia. I conta com s’ha degradat i perdut un espai viu. I ara no es pot fer res perquè tot està molt protegit, una ironia absurda de la modernitat. Sembla que la ciutat vol convertir la Punta en un museu ple de mòmies.
I quina és l’altra qüestió?
A més, Sílvia relata què va implicar la repressió franquista i haver de viure al costat de les persones que havien denunciat son pare perquè l’afusellaren. I sobretot, parla de la figura de sa mare, que es va quedar sola amb dues criatures, una barraca i un tros de terra i va haver de tirar avant. Segur que hi ha milers d’històries semblants arreu de l’estat espanyol, però s’han de contar. En aquest cas, la bona relació que tenim tots dos ha possibilitat que ella ho explique d’una manera molt natural.
Quin ha estat el procés de treball?
Quan vam tindre clar que volíem fer el documental, vam començar a quedar amb Sílvia a la barraca i a filmar entrevistes. Després vam anar al cementeri de Paterna per a visitar la tomba del pare, ja que, com he dit, no va ser soterrat en una fossa comuna perquè van poder arreplegar el cadàver. He d’agrair que la producció haja comptat amb una ajuda del departament de Memòria de la Diputació de València i una altra de l’Intitut Valencià de Cultura. Amb aquests recursos hem pogut treballar digitalment la imatge per a intentar evocar la Punta d’abans seguint les descripcions de Sílvia. També hem reproduït alguna escena del passat. El procés ha consistit sobretot en escoltar i enregistrar les converses amb Sílvia i l’ambient de la Punta, amb els veïns duent a terme les activitats quotidianes. Com que visc allí des de fa uns anys, això ha sigut més fàcil
Teniu previst presentar La Fifla en altres festivals?
Abans que res, volíem presentar a València la versió original en valencià. Ara ja tenim preparades les versions subtitulades en castellà i en anglés i, per tant, farem córrer el documental pels territoris catalanoparlants i també el passarem en jornades sobre memòria històrica. La nostra intenció és portar-lo a altres festivals i que es puga veure en À Punt, TV3 i IB3.
Teniu altres projectes cinematogràfics?
En tinc algun altre en ment, però ara estic treballant en un projecte literari. La idea és alternar la literatura i l’audiovisual i continuar contant històries.
