Convindria no confondre’ns i recordar que la distribució administrativa per províncies ha imposat la denominació de la gent que les habita. Per això, i com diu Josep Escribano molt encertadament en un article publicat en aquest diari del dia 14 de gener: “Aquí (referint-se al sud) la valencianitat ens ve per la llengua, mentre que altres són valencians pel simple fet atzarós de nàixer en la província administrativa de València, independentment de la llengua que parlen”, és a dir, que hem de reconéixer la distribució territorial d’acord amb la història del nostre país, i no per les aspiracions imperialistes d’un Estat que no ens reconeix com a poble. A partir d’ací hem de ser capaços de traure’ns de sobre uns prejudicis absurds, evitar la condescendència i començar a pensar i donar cabuda a tot el nostre territori insistint en aquells trets que ens agermanen com a poble. Les comarques que ocupen la zona sud del País Valencià estan patint també les conseqüències d’un tipus de política interessada i corrupta, més preocupada per l’especulació que pel benestar dels ciutadans, una política que nega els qui parlen valencià i retalla els espais on legalment hauria d’estar present, en definitiva, els valencians del sud han patit una campanya d’espanyolització que ha comptat amb el neci suport del govern de la Generalitat Valenciana. Un fet que, a poc a poc, però sense pausa, ha segregat una part fonamental del nostre país.
Tothom ha escoltat referir-se al sud com el ‘territori comanxe’, o coneix la ‘dura’ història d’algun company que durant la seua tasca docent ha hagut de ‘patir’ el rebuig de bona part dels alumnes i companys de professió cap a la nostra llengua. Això, que dóna una imatge injusta del que passa, no ha de ser argument suficient com per a defallir. Seria molt covard per la nostra part renunciar a una bona part de la nostra història. Per això, calen polítiques constructives i oblidar personatges com Castedo o Ortiz, a qui la justícia ha de posar en el seu lloc; però són necessàries també polítiques de protecció i blindatge de la nostra llengua, perquè ningú pot estar exempt d’aprendre una llengua reconeguda al marc jurídic del seu territori. El sud del País Valencià se l’estimarà coneixent-lo, visitant les seues riqueses naturals, gaudint amb la representació cultural que llueix sense prejudicis, unint-se al teixit associatiu que defensa la llengua, perquè entitats com El Tempir, els Casals de Monòver, Crevillent, Elx o el del Tio Cuc d’Alacant, la Gola de Guardamar, Institut d’Estudis Guardamarencs, l’Associació Cultural La Rata Sallarda, l’associació cultural l’Antina de Santa Pola, la Universitat d’Alacant… així com les escoles públiques i els IES amb línia en valencià, lluiten cada dia perquè la llengua de tots els valencians recupere el seu espai a un territori cabdal per entendre la història del nostre poble. Pensem honestament que el moment històric que tots esperem viure a partir del proper maig, ha de servir per crear un sentiment de país amb tota la seua amplitud, perquè és l’oportunitat de consolidar un territori que entén d’història i no de distribucions imperialistes i imposades. Sense sud no hi ha país, no hi ha futur, no hi ha País Valencià.
